Fa uns dies, passejant pels carrers de la part alta de Tarragona i intentant escalfar les mans que es congelaven a causa d’una nit força freda, vaig recordar un bell amic que vaig conèixer fa molts anys i que ara, em sembla que el tinc una mica oblidat.
Ell, l’home Ol’ Blue Eyes va ser, realment, el meu primer amor. Però no parlo d’aquest amor adolescent i apassionat que fa que el cor t’estigui a punt d’explotar cada cop que veus a la persona desitjada. Quan em refereixo a ell i a aquest primer amor, em refereixo a la primera vegada que vaig descobrir la màgia que amaga la música. Deuria tenir uns 9 o 10 anys, sincerament, no tinc gaire clar quan va ser la meva primera cita amb aquesta veu que em va enlluernar com el perfum de les maduixes recent collides. Només recordo com va ser l’escenari de la nostra primera trobada.
Els meus oncles s’acabaven de separar, i el que era el marit de la meva tieta, va venir un matí a casa carregat de trastos que no els havia inclòs en la seva futura vida de solter. Entre figures i andròmines que no sabia per a què servien, em vaig fixar ràpidament en una capsa vella i coberta per una capa de brutícia considerable. A la tapa hi havia cosit un dibuix d’una parella del segle XIX festejant sota d’un Om i la tela que embolicava tot l’instrument era de color blau marí. El meu oncle em va explicar que es tractava d’una caixa de música que funcionava si li donaves corda, però que la ballarina que anys enrere hi havia amagada, estava trencada i ja havia penjat les sabates de ballet.
No li vaig donar importància i li vaig dir que em feia gràcia tenir una caixeta de música, ja que mai n’havia tingut cap. És més, aquella seria la primera vegada que n’escoltaria una. Tot i això, no la vaig obrir, vaig emportar-me-la a l’habitació i la vaig guardar per escoltar-la després.
Quan va arribar la tarda, vaig recordar-me de la caixa de música i vaig anar corrents a escoltar-la. Vaig obrir la caixa i decebuda, vaig escoltar un silenci llarg i desolador. De sobte, però, vaig observar que no li havia donat corda i ho vaig fer de seguit. Il·lusionada, vaig tornar a obrir aquella caixeta plena de pols, i d’ella va sorgir una melodia d’allò més meravellosa. La vaig trobar tan bonica que vaig estar molta estona escoltant-la. Tanta estona, que em vaig passar part de la nit i el següent dia sencer cantant-la sense parar. La mama, que estava farta d’escoltar-me dia i nit, va apropar-se a mi i em va preguntar com és que sabia aquesta cançó. Li vaig ensenyar la caixa de música i va somriure. Em va dir que feia temps que no l’escoltava i que estava molt contenta d’haver pogut tornar-la a gaudir. La cançó que amagava la caixa de música era My Way que va immortalitzar Frank Sinatra de la mà de Paul Anka i la veritat és, que quan la vaig conèixer, vaig saber què era enamorar-se d’una cançó (sobretot tenint en compte, que el que escoltava en aquella època era les Spice Girls i la Britney Spears).
Unes setmanes després, en un mercat d’antiguitats, la mama em va fer un regal molt especial. Em va comprar un disc de Frank Sinatra, no incloïa My Way, però sí que estava replet de cançons que vaig escoltar fins a la sacietat. Com que amb la caixa de música només es podia escoltar la melodia, va ser un gran impacte quan vaig poder sentir les vibracions del meu estimat Ol’ Blue Eyes. Com ja he dit abans, va ser una veritable història d’amor. Vaig comprar molts més discos de Sinatra i vaig estar durant anys embolcallada per la seva veu de vellut, fins que un dia em vaig decidir a descobrir altres músics. Puc dir, però, que encara que no l’escolti tan sovint com abans, hi estic eternament agraïda, ja que ell va ser la porta a allò que ara forma una part essencial a la meva vida: la música.
Ja és ben veritat allò que diuen que el primer amor no s’oblida mai.
Gràcies, Frank.
Bon dia, Charlie! 