Ho prometo. No tornaré a parlar dels Beatles fins l’any que ve, de veritat, però espero que em perdoneu una vegada més aquesta petita injecció musical beatlera que fa uns mesos que arrossego i que sense voler, us en contamino mitjançant el meu petit espai d’expressió virtual.
No obstant, aquests nois beat s’han introduït a casa meva d’una manera tan subtil i profunda, que sense adonar-me’n s’estan convertint en antics, presents i, possiblement, futurs records fascinants de la meva vida.
Però bé, tota aquesta llarga excusa us l’he abocat descaradament per justificar d’alguna manera l’explicació d’una petita anècdota que em fa molta il·lusió escriure.
El divendres passat, estava passejant amb la meva parella per la part alta de la vella ciutat de Tarragona, quan un brogit d’aglomeració engrescada ens va cridar l’atenció. Amb les mans ben endinsades a la butxaca, a causa del fred humit i hivernal, vam decidir anar a descobrir quin era el motiu d’aquella reunió de germanor.
Quan ens hi vam acostar, vam veure sorpresos com una preciosa pista de patinatge sobre gel s’alçava davant nostre i de seguit, ens vam sentir com si fóssim aquells protagonistes de comèdia americana de l’estil de Serendipity que troben irresistiblement romàntic i sentimental això de patinar agafats de la mà. Ja m’imaginava l’escena on una servidora perd l’equilibri patinant i és casualment rescatada pels braços del seu estimat. (Ho sé, sóc una somiatruites).
Desitjosos d’entrar a patinar, vam anar directes a llogar uns patins, quan ens van anunciar que el recinte estava a punt tancar a les nou en punt. Desanimats, vam girar cua i vam acordar que l’endemà hi tornaríem.
De cop i volta, però, una cançó molt coneguda d’Els Beatles va començar a sonar pels altaveus, i com si una poderosa força magnètica s’apoderés de mi, em vaig quedar clavada al costat d’aquella pista de gel col·lapsada per patinadors maldestres. A més, abans de tot, us he de confessar que tinc una gran habilitat per memoritzar lletres de cançons en top tipus d’idiomes en un temps rècord (de fet, com que el meu cervell dedica gairebé el 90% a la música, sóc incapaç d’emmagatzemar cap altre informació). Per aquest motiu, no vaig dubtar en demostrar un cop més aquesta habilitat que tinc i em vaig posar a cantar alegrement la lletra de Penny Lane.
Encantada de la vida, vaig arribar a l’estrofa que amaga l’essència màgica de la cançó, i on el meu cor fa un petit salt d’emoció.
I allí estava ell. Un senyor de mitjana edat amb les mans a les butxaques d’una jaqueta de color verd apagat, estava cantant aquest Penny Lane melindrós dels Beatles. Quan les nostres mirades es van creuar, em vaig emocionar tant, que vaig deixar de cantar i li vaig dedicar un somriure de complicitat. Malauradament, ell va embogir de vergonya i va desviar la mirada.
Em va saber greu que aquest moment tan encantador no fos correspost de la manera que esperava, però us asseguro que després vaig veure que aquest encongit desconegut em va dirigir la mirada unes quantes vegades durant el transcurs de la cançó. Potser ho va fer perquè deuria pensar que sóc una maníaca musical, i potser es va sentir vulnerat, però crec que ell també va tenir aquest sentiment de màgica connexió que jo vaig experimentar.
Segurament ho recordarà durant unes hores o fins i tot, durant uns dies, però jo ho recordaré tota la vida.
Penny Lane is in my ears and in my eyes…
Bon dia, Charlie! 