No vull cantar sota la dutxa!

Fa temps, mentre conduïa de camí a casa després d’haver acabat l’últim examen d’anglès, vaig decidir engegar el reproductor de música del cotxe i gaudir de l’Origin of Symmetry de Muse. Estava tan contenta pel començament imminent de les vacances, que vaig començar a cantar amb tota la meva ànima.

M’ho estava passant d’allò més bé i a més, estava arribant al punt culminant de la meva felicitat, quan irremeiablement vaig arribar a aquell maleït semàfor en vermell.

No és que el color vermell em posi especialment nerviosa, però sí que em va fer sentir incòmoda la mirada d’estupefacció del senyor conductor del costat.

D’acord, estava cantant una cançó on el falset és excessivament agut i pot arribar a molestar el volum potent de les seves notes afilades i estridents. Però de debò calia mirar-me descaradament d’aquella manera, com si estigués esperant alguna explicació raonable a la meva actuació de súper estrella del rock?

La veritat és que aquesta experiència em va deixar realment marcada, i sense voler, em va transportar a anys enrere, quan vaig anar a esquiar amb els de la universitat.

Era de les poques que s’havia apuntat a l’esquiada sense tenir ni fava de com van uns esquís, i per aquest motiu estava juntament amb un parell de noies a la zona verda de la muntanya. No és que vulgui presumir, però a diferència d’elles, vaig descobrir el moviment ideal que havia de realitzar per evitar tocar de cul a terra. Elles, frustrades, em van abandonar amb l’excusa de que necessitaven un cafè, prometent-me que tornarien aviat. Evidentment, no van tornar. Així doncs, em vaig quedar completament sola. Però això no va aturar la meva diversió i vaig determinar que la millor manera per omplir el buit que havien deixat les meves companyes, era cantar nadales. I sí, sí, vaig cantar ben exultant la cançó de les Dotze Van Tocant. Ara bé, els nens pre-adolescents que tenia al meu darrere van comentar que qui no hi tocava era jo.

Ja està bé, home!

Es que només és socialment acceptable cantar sota la dutxa, en karaokes o en audicions destinades al servei de la música?

Estic cansada d’interrompre el meu èxtasi musical per culpa de les mirades recriminatòries de la gent dels semàfors. Tipa de fer veure que em rasco el nas, amagant subtilment el moviment dels meus llavis al ritme d’alguna cançó endimoniadament enganxosa, en un intent de ser acceptada per la comunitat automobilística que es concentra en els semàfors que visito habitualment durant la meva ruta diària.

Oi que els contes sempre retraten a uns personatges alegres i joiosos, que van pel bosc taral·larejant cançons mentre recullen floretes? Doncs si la Caputxeta Vermella no anava vigilant de no ser descoberta desafinant alguna mena de cançó carrinclona, jo tampoc ho vull fer!

Però, sabeu què? Que mai més aniré amb el cap cot i m’avergonyiré a l’hora de cantar una cançó que m’agrada en públic. Tranquils, que tampoc aniré cantant heavy metal a tota potència. Però si tinc una cançó empresonada al meu cap, no dubtaré en deixar-la sortir. Perquè gaudeixo molt i és ben veritat que qui canta, els seus mals espanta.

Gent desconeguda (i coneguda) del carrer i dels semàfors en vermell, aneu-vos preparant, perquè cantaré i cantaré, i les vostres cares d’enciam ensorraré.