Us puc assegurar que sóc mestra d’uns alumnes que han resultat ser uns veritables artistes. No, no ho dic de broma. Amb les ceres fan uns dibuixos que ni el mateix Picasso podria superar, s’inventen uns mal de panxa del nivell dels Òscar quan toca recollir la classe, quan m’han d’enredar per aconseguir alguna cosa de profit, es converteixen en Clark Gables professionals i quan al pati ha passat alguna injustícia amb els nens més grans, converteixen la classe de català en un debat polític digne de ser televisat pels matins de TV3.
Però aquestes últimes setmanes he pogut descobrir la seva faceta artística més destacada: la música. Els encanta ballar al ritme de la Shakira i cantar les cançons que la mestra de música els ensenya. Tanmateix, com a gran amant de la música, considerava que els seus gustos musicals estaven limitats als hits del moment i clar, això no ho podia permetre.
Per aquest motiu, fa un temps que vaig començar a aprofitar estones de plàstica per a posar-los música de fons i de pas, culturitzar-los una mica més (en altres paraules, influenciar-los amb les meves preferències musicals sense que se n’adonin).
Evidentment, i com no podia ser d’una altra manera, els vaig posar els meus estimats Beatles. Vaig començar amb les típiques cançons que enganxen a tothom, i poc a poc, vaig anar introduint-los cap aquella mena de cançons que amaguen secrets meravellosos.
La veritat és que el meu pla va funcionar. Sense ni adonar-se’n movien les pinzellades al ritme del Glass Onion i el seu interès per aquest grup va explotar en mil preguntes. Ho volien saber tot: com s’escrivia el seu nom i què significava, com eren, si encara estaven vius, per què les noies es desmaiaven al veure’ls en directe, i un llarg etcètera que va durar dies (pares i mares, espero que em pugueu perdonar si el vostre fill o filla s’ha tornat un beatlemaníac insuportable).
Aquesta eufòria pel nou grup descobert va durar setmanes, tantes que fins i tot jo me’n vaig cansar una mica, d’aquests Beat Boys. Però aquesta perfecta harmonia musical no va durar gaire. El sentiment antisistema tancat en un cos petit de nena de set anys, que n’estava completament farta d’aquest rotllo de nois amb pentinats d’escarabat, va decidir plantar-me cara un divendres a la tarda, mentre rebregava el paper diari que havia d’utilitzar per pintar els binocles que havíem de preparar per la gran disfressa de carnaval.
“Ja ho sé que a tota la classe els agrada els Beatles, però a mi no. No m’agraden els Beatles! Vull música moderna!”. Va dir amb una graciosa expressió d’estar-ne tipa.
Imagineu-vos la situació! Em vaig quedar de pell de moniato. Quants divendres feia que reprimia aquests sentiment de rebuig cap a aquest grup, per intentar no ofendre a la seva mestra i companys? Em va obrir els ulls. Jo que criticava als meus alumnes per tenir una cultura musical limitada, i vaig i els embafo amb tota la discografia dels Beatles! Pobres criatures!
Com era d’esperar, la pluja de comentaris de sorpresa i de retrets, no van tardar en aparèixer. Però de seguit vaig fer tornar la calma a la classe i vaig decidir fer un pacte amb la meva simpàtica revolucionària.
Li vaig demanar una altra oportunitat. A canvi de no posar cançons dels Beatles durant una temporada, jo els ensenyaria tots els grups i cantants moderns que coneixia. Ella ho va acceptar amb aquella divertida cara d’escepticisme que sempre em regala, però jo estava completament convençuda que aquesta vegada li encertaria el gust.
Vaig decidir-me per un grup, també britànic, que em té el cor robat: Muse. Era conscient que es tractava d’una banda de rock que utilitzava una estètica una mica diferent a la resta de grups britànics que estem acostumats a escoltar, però estava segura que els meus nens i nenes eren especials, i que s’enamorarien de la seva música de la mateixa manera que ho vaig fer jo.
I no anava pas errada. Van deixar els pinzells i van començar a seguir el ritme de la música amb el cos. Al principi es van mostrar una mica timidots, però poc a poc, van anar animant-se a ballar, i van acabar per contaminar-me el seu entusiasme. De manera que no vaig poder estar-me d’unir-me a la coreografia improvisada que havien iniciat els meus alumnes.
No sé si va ser a causa de la música dels Muse o és que la dansa allibera l’imaginació infantil, però els binocles van quedar realment espectaculars. Ja us deia jo que els meus alumnes són uns artistes en tots els sentits!
Per cert, la meva petita antisistema també va acabar ballant.
Bon dia, Charlie! 