Ja hi tornàvem a ser. Un altre cop em trobava de nassos amb el destí incert, que truca a la porta de l’interí, cada cop que se li acaba una substitució o una vacant. Escola nova, companys nous i el més important… Alumnes nous. Així doncs, a les dues i mitja de la tarda, la porta de la nova escola se m’empassava sense compassió i em recordava amb el seu so grinyolant, que els nervis m’envairien el cos en qualsevol moment. Vaig entrar i resseguint els passadissos laberíntics de l’edifici, vaig aconseguir trobar la sala de mestres. Encara no hi havia ningú.
Vaig seure i vaig tornar a llegir el llistat dels alumnes de tercer, i de nou, vaig pensar que allò era una bogeria. Us ho dic de veritat. Vaig passar-me tot el cap de setmana patint per aquest maleït llistat. “I per què?!” deureu estar pensant “Però si només és un grapat de noms! Què hi has trobat, el nom de Satanàs?” Tant de bo!!! Si més no, aquest el sabria pronunciar! Però no… estava replet de noms que no havia escoltat en la meva vida. N’hi havia que fins i tot tenia tres lletres jota en el cognom! Com pretenia guanyar-me el respecte dels alumnes, si només començar a passar llista estarien tots enfotent-se de la meva matusseria a l’hora de pronunciar els seus noms? Quin desastre!
Vaig guaitar el rellotge i preocupada, vaig veure com el temps havia passat maliciosament de pressa. Encarcarada en una tensió carregosa, vaig esperar l’arribada de l’inevitable. Els nens i nenes, interessats per la meva presència desconeguda, van anar seient amb parsimònia sense desviar-me la mirada. De seguit em van preguntar qui era. Vaig començar a explicar que seria la seva mestra de música i de plàstica quan de sobte, vaig trobar la solució. Era molt fàcil! Només havia de deixar que ells mateixos es presentessin!!! Però la fortuna no va ser generosa, i la seva tutora va entrar per saludar-me i per donar-me un full endimoniat d’assistència. “Passa llista” em va dir amablement.
Vaig observar la cara de curiositat dels meus nous alumnes, com si m’estiguessin analitzant en un laboratori. Vaig començar a passar llista i de moment tots van contestar amb un sí contundent i enèrgic, demostrant-me que no ho estava fent del tot malament. Però la sort no va durar gaire, perquè vaig haver d’aturar-me en el nom número disset. No us podeu imaginar com d’impronunciable era aquell nom. Ni els habitants de Mordor podrien efectuar la seva correcta sonoritat. Vaig provar sort i el vaig pronunciar. El nen en qüestió em va corregir de seguida. Ho vaig tornar a intentar sense sortir-me’n, ja que el nen em va tornar a corregir. Ningú va aventurar-se a badar boca. Ho vaig tornar a intentar i a intentar, però no hi havia manera tu! No exagero, era impossible! Em vaig donar per vençuda i el pobre nen es va disculpar per tenir un nom tan difícil. “No passa res.” Va dir. “ Diga’m com tu vulguis”. Llavors vaig adonar-me que la seva mirada explicava que aquella situació l’havia viscut més d’una vegada i que ja feia temps que se n’havia donat per vençut. Va ser en aquest moment quan vaig entendre que qui tenia més raons per estar nerviós era precisament ell i no pas jo. Imagineu-vos cada cop que deu venir una persona nova. Aquest nen, segurament, deu maleir la ira dels déus per fer-li passar aquell mal moment durant tantes vegades. Així que, vaig decidir deixar-ho estar i seguir passant llista.
Això sí, fa dues hores que practico a casa la pronunciació del nom dels trons. Vés que a causa d’això, demà no tingui veu i no pugui passar llista.
Bon dia, Charlie! 