Tornem a l’escola

I ja hi tornàvem a ser. Diumenge a la nit, organitzant una batuda casolana a última hora, buscant desesperada on és la llibreta de l’any passat que encara puc aprofitar, on carai vaig posar els horaris que m’havien facilitat la nova escola, per què coi no vaig arreglar la cremallera trencada del maletí que sempre porto a l’escola… i és que això que als interins ens avisin dos dies abans de començar el curs, em desborda.

   No ho puc evitar, començo a atabalar-me i a enfilar-me per les parets. En plena crisis nerviosa, em vaig topar amb una fotografia de la classe que vaig tenir el curs passat. Mentre observava les seves postures inversemblants, vaig sentir com aquell record em rosegava l’ànima.

         No vam començar massa bé, recordo que només arribar, em van informar que els meus alumnes ja estaven castigats de per vida, i això no és tot. Cada dia hi havia cues eternes de mestres després del pati, queixant-se que algun dels meus nens s’havia barallat amb un dels seus, i per no parlar de les discussions sobre el futbol! Eren tantes, que la coordinadora de cicle va decidir prohibir el futbol a la meva classe. Ja us podeu imaginar quina primera setmana de curs que vaig tenir. Cada dia eren protestes, reclamant més diversió al pati: “No hi ha gronxadors” “Volem jugar a futbol” “Per què no podem portar la tablet'” “Ens avorrim” “Sense pilota i sense tablet, a què voleu que juguem”. En aquell moment em vaig adonar que la imaginació dels meus alumnes estava a punt d’esfumar-se del tot. La tenien completament atrofiada!

         Així doncs, el dia de tutoria vaig decidir organitzar una assemblea. Els hi vaig proposar un repte. Pel dilluns m’havien de portar jocs completament diferents dels que jugaven normalment. Podien ser inventats, o bé podien preguntar als avis, i sinó, també podien navegar per Internet, vaja, el que volguessin!

         Quina va ser la meva sorpresa quan el dilluns, van venir carregats de jocs. N’hi havia alguns que havien format grups de recerca i tot! I com a bona mestra (o més ben dit, com a bona ànima infantil que posseeixo) els vam provar tots. Vam jugar a xapes, vam fer un circuit impossible de completar, vaig pujar a sobre de la meva taula per sostenir un cordill amb pomes penjades, vam jugar a estirar la corda… i una sèrie de jocs, que vam acabar morts de cansament, però replets de satisfacció. Ens ho vam passar tan bé, que quan va arribar el dia que podien tornar a jugar a futbol, ja ni se’n recordaven! Ai, sí… Quin curs més bonic que vaig viure l’any passat. Vaig acabar descobrint que, en realitat, eren uns nens plens de vida, i no van trigar massa a ocupar un lloc privilegiat al meu cor.

         Amb tots aquests records al cap, em vaig adonar que ja no estava nerviosa i que ja no em quedava ni gota d’estrès. Ser mestra, certament pot resultar estressant i a vegades complicat, però només per viure un sol moment com aquest, ja val la pena. I és que em vaig oblidar completament del que estava buscant. L’únic pensament que tenia al cap era: quines ganes tinc de conèixer als meus nous alumnes.

 

Pluf Tizén Tizén

La setmana havia començat malament, i tot gràcies a uns agents infecciosos, que sense ni tan sols avisar, havien decidit treure el cap per l’escola. Aquestes toxines que ballaven entre els símptomes de la grip i el refredat, ens acabaven de declarar la guerra.

Durant els primers dies, els alumnes van començar a caure com mosques. Un rere l’altre, anaven sucumbint a les urpes d’aquest virus maliciós que havia tingut el detall de visitar-nos, i cada dia que passava, hi havia més malalts que es quedaven a casa. Els valents que seguien venint a l’escola, no tardaven a convertir-se en personetes defallides, que es passejaven amb els mocs penjant i les galtes vermelles.

Però no van ser les úniques víctimes. A mitjan setmana, les cares empal·lidides, els nassos vermells com tomàquets i els ulls plorosos es van convertir en l’estilisme per excel·lència dels mestres. Evidentment, tenint en compte que després de molts hiverns, per primera vegada estava aconseguint que el meu cos no cedís a cap malaltia estacional, i que el cap de setmana m’esperava amb els braços oberts, carregat de concerts de música als que hi volia anar, no estava disposada a permetre que una grip de pa sucat amb oli em guanyés la partida.

El meu pla de protecció va començar immediatament. Cada vegada que un nen o nena em volia fer una abraçada, els hi feia unes fintes, que eren dignes de ser considerades en el rànquing de les millors jugades de defensa anticontagi. Quan un company o companya infectat, tenia ganes de realitzar pràctiques socials amb mi, fugia a corre-cuita argumentant que tenia feina a endreçar el quartet de música. A més, vaig passar-me dos dies sencers prenent tota classe de vitamines, rentant-me les mans a totes hores i sortint al carrer amb tres o quatre capes de més, corrent el risc d’agafar el xarampió. En definitiva, una infinitat de prevencions que no em van servir de res, perquè quan va arribar la nit del divendres, la febre va trucar a la meva porta.

No em podia creure que després de tot el meu esforç, hagués perdut la batalla. Sense poder evitar-ho, vaig enganxar una galipàndria de cal Déu i em vaig passar el cap de setmana embotida al llit, vivint a base de caldo i vapors de farigola, en comptes d’estar grimpant i ballant en algun dels concerts de música als que tantes ganes tenia d’anar.

Tot i això, quan el dilluns següent va arribar, encara estava pitjor. Tenia un nas que espantava, tan inflat i vermell, que semblava que algú m’hagués estomacat, unes orelles tapades que no em permetien distingir entre el so d’una flauta i un gemec de gat escarmentat, i una veu… Mare meva, quina veu més esgarrapada que tenia! En aquelles condicions no podia cantar, així que em vaig empescar un joc de ritmes que els deixaria exhausts de música.

I així va ser. Faltaven quinze minuts per finalitzar la sessió i estaven encantats de tanta gresca rítmica. Orgullosa de la meva jugada, vaig decidir que una audició de música blues, seria la cirereta perfecta per acabar la classe. Però just quan estava a punt de posar el disc de Carey Bell, un nen em va demanar que els ensenyés aquella cançó d’Algèria que (en quina mala hora) els hi vaig prometre la setmana passada.

Creieu-me que vaig intentar resistir-me a les seves mirades suplicants i als seus somriures melindrosos, però llavors, em van dir unes paraules que van provocar la meva rendició més tendra. “Sarai, encara que avui cantis malament, la teva veu ens seguirà agradant molt”. Ai si en sabien d’ensarronar-me…

Així doncs, amb una veu que ni el Tom Waits, vaig començar a cantar Pluf tizén tizén sammaniyi maouzen…

La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

Senyoreta, no tinc flauta!

“Visca, torno a treballar d’especialista de música!” va ser el primer pensament que em va passar pel cap, quan vaig veure el nomenament. Durant tot el curs passat vaig realitzar una tutoria, una de les tasques més boniques que et pot tocar.

Tanmateix, trobava a faltar la música. He de reconèixer que m’encanta omplir la classe de cançons, danses, vídeos musicals i ritmes que fan que vingui la mestra de l’aula del costat i amablement, em demani que afluixi una mica aquesta emoció musical i feréstega, que m’acaba de posseir davant de les mirades estupefactes dels alumnes, que no saben si afegir-se o arrancar a córrer.

El fet és que hi ha una part de l’educació artística, que em rosega les entranyes: la flauta dolça.

Què voleu que us digui? No suporto la flauta dolça, ja podeu posar-la enganxada a un acompanyament de piano d’allò més collonut, que no em convencereu pas. No m’agrada gens!  Però evidentment, la processó va per dins i no puc dir als meus alumnes que amb tot el respecte del món, amaguin la flauta allà on ningú pugui tornar-la a trobar mai més. Per sorpresa meva (i per sort), aquest sentiment de rebuig no el comparteixen amb mi.

Els encanta la flauta! Què dic que els encanta, es tornen bojos! No poden deixar de tocar-la i sincerament, quan les xiuletades provocades a causa de no tapar bé els forats, comencen a ressonar pels meus timpans, és horrorós. Però bé, tampoc hi puc fer res. Així doncs, els felicito pel seu entusiasme i escolto amb molta serenitat les cançons que han anat practicant durant la setmana.

Un dia però, un nen de 4t va venir i fluixet a l’orella, em va confessar que ell no tenia flauta, però que la seva germana sí que en tenia. Li vaig preguntar per què no l’havia portat, però ell em va dir que la seva germana no li havia deixat. Tranquil·litzant-lo, vaig dir-li que parlaria personalment amb ella, però ell s’hi va negar i em va assegurar que ja s’espavilaria.

Quan va tornar a ser el dia de música de 4t, aquest nen va aparèixer amb una flauta, però no el veia massa convençut. A més, el centre de totes les mirades va anar a parar a la flauta de color rosa que un altre nen havia portat.

Tothom va esclafir a riure argumentant que el rosa és el color de les nenes. Vaig deixar anar un sospir, i vaig començar a rumiar com podia encarar aquest conflicte sobre els estereotips.

Després de parlar sobre el tema una bona estona, vaig acabar comentant que no hi havia res més valent, que defensar allò que la majoria de persones no entenen o no accepten.

I no us creureu què va passar.

El nen que la setmana passada m’havia dit que no tenia flauta, es va aixecar amb un silenci solemne i va agafar la flauta rosa del seu company i a canvi, li va oferir la seva. I no, no és que la solidaritat fos el seu fort. Era la flauta de la seva germana! El molt podrit, havia fet un pacte amb aquest company per intercanviar-se les flautes! I això no és tot, ara va passejant-se amb la flauta rosa de la seva germana per tota l’escola, amb el pit ben inflat d’orgull.

Bé, després d’aquest episodi, us asseguro que no tornaré a menysprear el poder d’una flauta dolça. Ara que ho dius, em sembla que sona bé i tot.

El nom endimoniat

Ja hi tornàvem a ser. Un altre cop em trobava de nassos amb el destí incert, que truca a la porta de l’interí, cada cop que se li acaba una substitució o una vacant. Escola nova, companys nous i el més important… Alumnes nous. Així doncs, a les dues i mitja de la tarda, la porta de la nova escola se m’empassava sense compassió i em recordava amb el seu so grinyolant, que els nervis m’envairien el cos en qualsevol moment. Vaig entrar i resseguint els passadissos laberíntics de l’edifici, vaig aconseguir trobar la sala de mestres. Encara no hi havia ningú.

Vaig seure i vaig tornar a llegir el llistat dels alumnes de tercer, i de nou, vaig pensar que allò era una bogeria. Us ho dic de veritat. Vaig passar-me tot el cap de setmana patint per aquest maleït llistat. “I per què?!” deureu estar pensant “Però si només és un grapat de noms! Què hi has trobat, el nom de Satanàs?” Tant de bo!!! Si més no, aquest el sabria pronunciar! Però no… estava replet de noms que no havia escoltat en la meva vida. N’hi havia que fins i tot tenia tres lletres jota en el cognom! Com pretenia guanyar-me el respecte dels alumnes, si només començar a passar llista estarien tots enfotent-se de la meva matusseria a l’hora de pronunciar els seus noms? Quin desastre!

Vaig guaitar el rellotge i preocupada, vaig veure com el temps havia passat maliciosament de pressa. Encarcarada en una tensió carregosa, vaig esperar l’arribada de l’inevitable. Els nens i nenes, interessats per la meva presència desconeguda, van anar seient amb parsimònia sense desviar-me la mirada. De seguit em van preguntar qui era. Vaig començar a explicar que seria la seva mestra de música i de plàstica quan de sobte, vaig trobar la solució. Era molt fàcil! Només havia de deixar que ells mateixos es presentessin!!! Però la fortuna no va ser generosa, i la seva tutora va entrar per saludar-me i per donar-me un full endimoniat d’assistència. “Passa llista” em va dir amablement.

Vaig observar la cara de curiositat dels meus nous alumnes, com si m’estiguessin analitzant en un laboratori. Vaig començar a passar llista i de moment tots van contestar amb un sí contundent i enèrgic, demostrant-me que no ho estava fent del tot malament. Però la sort no va durar gaire, perquè vaig haver d’aturar-me en el nom número disset. No us podeu imaginar com d’impronunciable era aquell nom. Ni els habitants de Mordor podrien efectuar la seva correcta sonoritat. Vaig provar sort i el vaig pronunciar. El nen en qüestió em va corregir de seguida. Ho vaig tornar a intentar sense sortir-me’n, ja que el nen em va tornar a corregir. Ningú va aventurar-se a badar boca. Ho vaig tornar a intentar i a intentar, però no hi havia manera tu! No exagero, era impossible! Em vaig donar per vençuda i el pobre nen es va disculpar per tenir un nom tan difícil. “No passa res.” Va dir. “ Diga’m com tu vulguis”. Llavors vaig adonar-me que la seva mirada explicava que aquella situació l’havia viscut més d’una vegada i que ja feia temps que se n’havia donat per vençut. Va ser en aquest moment quan vaig entendre que qui tenia més raons per estar nerviós era precisament ell i no pas jo. Imagineu-vos cada cop que deu venir una persona nova. Aquest nen, segurament, deu maleir la ira dels déus per fer-li passar aquell mal moment durant tantes vegades. Així que, vaig decidir deixar-ho estar i seguir passant llista.

Això sí, fa dues hores que practico a casa la pronunciació del nom dels trons. Vés que a causa d’això, demà no tingui veu i no pugui passar llista.