Moments per guardar a la butxaca

Avui, mentre entrava per última vegada a l’escola, m’he adonat que és molt curiós quan moments, llocs, paisatges i persones que formaven part de la teva rutina diària, es converteixen de sobte, en records. És una sensació molt estranya. Primer tens moltes ganes que arribi l’estiu, donar un descans a la teva mà que no ha parat de corregir en un mes sencer, les hores preparant els projectes i els àlbums, l’atabalament a l’hora de posar notes i el que és pitjor, ensobrar-les!

Però llavors els nens marxen de vacances d’estiu i queda un silenci tan sorollós, que et colpeja el cor com un rugit salvatge que t’avisa que això ja s’acaba. No obstant això, tossudament, dónes l’esquena a aquesta sensació d’enyorança, i penses que amb els dies que encara et queden per venir a l’escola, per acabar feina pendent, t’ofegaran aquest neguit. Però no és així. Continues venint a l’escola i ja s’ensuma que no serà el mateix. Comences a trobar a faltar moltes coses, sobretot el so ensordidor dels nens i nenes, que ara començades les vacances no n’ha quedat ni rastre. Tot queda en silenci i només s’escolta el telèfon o les veus dels companys explicant com ha anat el cap de setmana, preparant-se per la reunió de claustre que està a punt de començar. Però tot i així, segueixes fent el cor fort i un cop acabes les reunions, vas a la classe i saps que l’has d’endreçar, recollir retoladors que han quedat desaparellats sense el seu tap, fitxes que han anat amunt i avall, bates de nens despistats que no han pensat a emportar-se-la a casa, cartells que han de tornar a ser desats, i deixes pel final allò que saps que et farà més mal treure, el moment més complicat de la ruptura: despenjar els dibuixos.

Un cop trets i guardats per endur-te’ls a casa, veus com aquella classe tan acollidora, que estava repleta de colors i alegria, s’ha quedat totalment despullada. Ja no queda res de la classe dels aventurers. Llavors, seus i observes com una profunda tristor s’apodera de tu i rememores els moments viscuts en aquella aula. T’acomiades lacònicament d’aquest espai que ha estat tan especial per tu, i dónes permís a la Meritxell perquè tanqui amb clau la classe, preparada per a rebre una nova mestra i un nou curs.

Per fi ho acceptes, i és aquí quan t’adones que tot el que deixes enrere ja s’ha convertit en records melindrosos. Afligida, puges al cotxe, arribes a casa i penses que escriure una entrada al bloc sobre aquests moments, és la millor manera d’agrair tot el que ha fet aquesta escola per tu en tan sols un any. I sé que quan us ho llegeixi aquesta nit al sopar, us emocionareu i em maleireu els ossos per fer-vos tenir un altre moment “monyes” durant la nit de gresca que ens espera. Però no sabia com agrair a totes les persones que m’heu ajudat i que m’heu fet sentir tan acollida en aquesta petita escola amb olor de mar.

No podré oblidar els grans moments que he compartit a classe amb la Maite, els savis consells i el suport que m’ha donat l’Eli, les converses filosòfiques de l’Alba, les cares del Dani cada cop que li intentava explicar els treballs de plàstica, els moments buscant fulls de racons amb la Paloma, els farts de riure amb el Josep, les incansables preguntes que m’han respost l’Esther i la Montse, les visions d’experiència que m’han ofert la Marta i la Maria José, les llargues converses amb la Maria Jesús, la gran ajuda informàtica que m’ha proporcionat l’Agustí, les abraçades de la Marian, les estones de pati amb la Mapi, la generositat de la Pilar, l’alegria de l’Isabel, els moments dolços d’atabalament de comissió amb l’Esther, la tendresa de la Cristina, el somriure de la Maite, els comentaris divertits de la Mònica, les vegades que m’ha hagut de deixar les claus la Rosa, els atacs de riure de la Lourdes a l’hora de dinar, l’amabilitat de la Mireia, la gran ajuda i la calma que em transmet la Rebeca, el catinglish de la Montse, els moments de gresca amb l’Ana, les primeres experiències compartides amb les dues Marines, la Sandra, el Fran i l’Ester, la Maria recordant-me totes les coses que havia de repartir i la paciència que ha hagut de tenir amb mi, les incomptables vegades que la Carme m’ha ajudat, la confiança i el suport que m’ha donat la Sònia, veure de bon matí a les sempre somrients, Meritxell i Olga, i per descomptat, el “venga profesores, que vamos a abrir las puertas” de la Mari. En conclusió… Ha sigut un dels anys més especials que he tingut. Moltes gràcies per tot, us puc assegurar que sempre us portaré al cor!

arrabassada

Festival de fi de curs

Només obrir les portes de l’escola, vaig notar que els meus aventurers preferits feien cara d’estar molt exaltats. Us ho dic seriosament, en veure aquella onada de nens corrents com a desesperats cap a la fila, vaig pensar que la meva vida corria un greu perill, sobretot quan un d’ells va saltar-me al coll com si es tractés del mateix Tarzan.

O sigui que ja us podeu imaginar quina tarda m’esperava… saltaven més que els micos, de tant en tant deixaven anar crits d’enfervoriment i fins i tot, un d’ells es va baixar els pantalons al mig de classe, assegurant que els que portava a sota li quedaven molt millor.

Tranquils, no els havia mossegat cap zomling d’aquests que porten, era que estaven nerviosos pel festival de fi de curs. Normal! Sabeu que és ballar davant dels pares, mares, padrins, padrines, oncles i demés familiars de tots els alumnes de l’escola? Fins i tot jo tenia un nus a la gola!

Vam entrar a classe i observant aquell panorama salvatge, vaig decidir seure i beure un glop d’aigua. Vaig demanar-los que m’escoltessin i vaig explicar-los que cada vegada que havia de sortir a l’escenari a tocar el piano, sentia un pànic tan gros i tan absurd, que volia arrancar a córrer, i que ara en aquells moments, em passava exactament el mateix. Per aquest motiu, els vaig demanar que el millor que podíem fer era fer exercicis de respiració. Ells, sentint-se responsables, s’ho van prendre seriosament i van fer tot el possible per calmar-se.

Uns minuts després ens van venir a buscar. Havia arribat l’hora de la nostra actuació. Amb els nervis de punta, van recórrer aquella catifa vermella que conduïa a l’escenari i que semblava que no s’acabava mai, i es van col·locar a sobre d’ell.

Veient-los allà dalt, tots col·locadets i nerviosos com estaven, no vaig poder evitar somriure i recordar totes les estones que havíem passat junts… Com em van analitzar de dalt a baix el dia que ens vam conèixer, les vegades que m’han intentat prendre el pèl, els atacs de riure que m’han arribat a provocar, les idees de bomber que han realitzat a les hores de pati, les mirades de tigret ferit quan han volgut aconseguir alguna cosa, les preguntes impossibles, les històries inimaginables que s’han inventat, les queixes d’indignació de quan els vaig fer un dictat on havien d’escriure que jo era la mestra més guapa de l’escola, els secrets que m’han explicat,  els dibuixos que han empaperat tota la classe, les cançons que han cantat a l’hora de plàstica, les revolucions després del pati, les abraçades que m’han regalat, els petons que m’han pessigollejat les galtes, els seus somriures…

Llavors, els meus pensaments es van interrompre per la veu d’una mestra preguntant-me si anàvem a començar el ball d’una vegada.

Vaig fer que sí amb el cap i el Surfin’ USA dels Beach Boys va començar a sonar. Ho estaven fent tan meravellosament bé, que orgullosa dels meus alumnes, vaig acabant reproduint el ball amagada en un racó del costat de l’escenari.

Quan van acabar el ball, van baixar amb un somriure dibuixat d’orella a orella. Els vaig felicitar per la seva espectacular actuació i vam anar tot cofois cap a classe. Passada una estona, els seus pares van venir a buscar-los i van marxar per seguir gaudint del festival.

Un cop tots repartits, vaig sentir una punxada al cor en sentir que cada cop em quedaven menys estones per gaudir amb ells.

I és que m’ho han fet passar de tots colors, però em tenen completament a la butxaqueta.

Aventurers: us trobaré a faltar moltíssim!!!

bailar