No parlis, que no et veig!

Una de les dificultats de ser especialista és que disposes d’un temps molt limitat per conèixer als teus alumnes, és a dir, descobrir quins són els recursos que funcionen, quins nens et declararan la guerra quan proposes activitats tranquil·les i quins s’estressaran  en trobar-se amb una sessió més dinàmica, quines motivacions seran adequades a la infinitat de caràcters diferents que tens a l’aula, què necessita aquell alumne que sembla que s’ha llevat amb el peu esquerre, com gestionar la discussió entre dos companys, perquè l’intercanvi de cromos ha estat realitzat sota una corrupció infantilment maliciosa… En definitiva, arribes a la conclusió que allò que funciona a un nen o nena, no li anirà bé al del costat. Tanmateix, d’una manera o altra, ho acabes superant. De vegades, però, apareixen reptes més difícils d’encarar.

Durant aquest curs, tinc com a alumne un nen amb mutisme selectiu. En altres paraules, rebutja parlar amb certes persones, i ell en concret, no vol saber res de la comunicació verbal amb els mestres. Això sí, és un enraonador de primera categoria! No calla ni sota l’aigua, tu! Amb mi no parla no, però amb els seus companys, enceta unes tertúlies que ni els del Rac 1! Però no volia donar-me per vençuda, ja que vaig assabentar-me que amb el mestre de religió sí que parlava, així que jo també ho volia intentar!

Primer vaig començar passant llista, saludant-los un per un aprofitant per preguntar-los com havia anat el matí, però no va tenir efecte, ja que quan arribava el seu torn, simplement aixecava la mà darrere d’un posat vergonyós, i desviava la mirada cap al company següent, convidant-me amablement que no insistís més. Quan faltava algun company o companya, li preguntava si en sabia el motiu, però sempre em contestava a través d’una amiga seva que li feia de missatgera, o bé en un llenguatge de signes inventat per ell, però perfectament entenedor. Fins i tot, vaig provar fer-lo parlar a través d’ensabonar-lo amb punts estrella, però contínuament se’m quedava mirant amb una cara, que em preguntava silenciosament si m’havia begut l’enteniment. Al cap d’un temps, vaig deixar de donar-li importància i vaig establir un diàleg semisonor que es va convertir en una rutina.

Aleshores, un dia qualsevol, passant llista amb parsimònia, una veu fineta em va retornar la salutació amb timidesa. Tota la classe (amb mi inclosa) vam sospirar un silenci absolut. Vaig intentar allunyar les mirades d’aquell esdeveniment que acabava de passar, i vaig seguir passant llista, fent veure que no havia passat res d’extraordinari. La resta de nens i nenes, però, es van aixecar d’una revolada i van omplir l’aula d’aplaudiments.

Lluny de sentir-se incòmode o avergonyit, es va fer gran davant dels seus companys i a partir d’aquell moment, va començar a parlar pels descosits. Fins i tot, va atrevir-se a marcar-se un solo de la cançó d’Algèria que havíem après dues setmanes abans.

Ara no hi ha qui el faci callar, i un dia d’aquests, els crits anomenant el meu nom, que em regala pel passadís, faran explotar els meus timpans. Això sí, aquests són els moments que em fan sentir orgullosa d’haver escollit ser mestra.

Cromos

Aquest cap de setmana, desant les coses de l’escola (sí, ja ho sé que estem a punt de tocar a l’agost), he retrobat el regal d’un nen que m’ha fet recordar una situació que he viscut i reviscut d’ençà vaig començar a mirar dibuixos animats.

Quan la sèrie de Bola de Drac es va posar de moda, i tothom la mirava d’amagat a casa del veí amb l’excusa de fer els deures, vaig conèixer un personatge que em va deixar fascinada: en Trunks. I de veritat, les discussions amb els meus companys de classe sobre aquest tema no van ser poques.

Què voleu que us digui? Quan vaig veure aquell combat en el qual va derrotar al Freezer amb un obrir i tancar d’ulls, deixant als altres guerrers amb un bon pam de nas, vaig decidir que per mi no hi havia ningú millor.

Però tornant al tema i deixant de banda aquest moment de frikisme, permeteu-me que us digui que tot això us ho explico per un motiu important, i és que quan vaig començar a treballar de mestra, aquestes discussions van tornar a aparèixer i van ser encara més escabroses que durant l’època de la meva infància. Creieu-me quan us dic que va haver-hi un trimestre d’hivern, en el qual els meus alumnes m’atabalaven tant amb converses sobre Bola de Drac, que vaig començar a cansar-me d’aquesta sèrie. Tot i això, em vaig adonar que la passió que mostraven per a defensar el seu heroi incondicional, era deliciosament entretinguda.

Dia rere dia, els meus incansables alumnes van intentar que canviés d’opinió. Em portaven arguments pensats des de casa, em regalaven dibuixos amb un Goku majestuós, em maleïen els ossos cada cop que es trobaven amb el Trunks que hi ha penjat al meu clauer, fins i tot en va haver algun que escrivia les seves queixes als deures. No hi havia manera, tu! No podien entendre que jo preferís al Trunks que no pas al Goku.

Un bon dia, però, uns ocellets molt amics d’un d’aquells nens que tenen punxes al cul, em van explicar un secret. El nen en qüestió m’estava preparant una gran sorpresa.

Amb aquesta confessió ja em vaig quedar ben parada, ja que es tractava d’un alumne que de segur que preferia menjar verdures durant tot l’any, abans que mostrar cap mena de senyal d’afecte. En altres paraules, cada vegada que decidia regalar-li una paraula bonica, per veure si el seu mal caràcter es dissipava una mica, es posava tan vermell que desapareixia i feia veure que no m’escoltava.

Per aquest motiu, quan aquests ocellets em van cantar la sorpresa que em preparava aquest nen, em vaig quedar glaçada. El molt pinxo, feia dies que estava col·leccionant tots els cromos del Trunks i guardant-los en un sobre on anava acompanyat d’una carta molt especial. 

Un matí, a l’escola, després d’haver realitzat les tasques rutinàries de cada dia, vaig acostar-me a la taula per agafar els retoladors, i em vaig trobar amb la gran sorpresa. A dins el sobre no hi havia ni rastre de la carta, probablement la vergonya se l’havia empassat, però jo ja en sabia el significat. Així doncs, intentant dissimular l’emoció, li vaig dirigir una mirada fugissera d’agraïment que em va respondre amb un petit somriure melindrós.

En resum, que després d’haver trobat els cromos i retrobar-me amb tots aquests records, vés per on que he decidit tornar a veure Bola de Drac. I d’acord…,ja que ells van fer l’esforç d’entendre les meves preferències, intentaré entendre perquè coi en Goku és tan impressionant.

Sortir volant

Molt sovint, els nens que més ens sorprenen són els més diferents, aquells que són tan especials, que saps de ben segur que sempre els portaràs al cor.

A la classe, hi ha un nen que té autisme, i tot i deixar anar molt poques paraules, és tan expressiu que transmet les emocions d’una manera tan particular, que em deixa completament esbalaïda.

Fa unes setmanes vam treballar la pel·lícula Up! durant l’àrea d’educació en valors. La majoria dels nens i nenes ja l’havien vist, però com que els encanta aquesta pel·lícula, no van queixar-se gens ni mica. Un d’ells, però, va quedar ben enganxat a la pantalla, encuriosit i fascinat per aquella casa, que s’havia convertit en el perfecte vehicle per a que el senyor Fredricksen pogués dur a terme la seva espectacular fugida.

Els ulls grossos i llampants d’aquest nen, estaven enlluernats totalment per les escenes que anaven succeint durant el film, i va quedar petrificat a la seva cadira.

Aquesta emoció el va tenir embadalit de tal manera, que l’encativament per la casa voladora del senyor Fredricksen es va allargar dies i setmanes.

Cada matí, només arribar a l’aula, sortia escopetejat en direcció al meu maletí. L’obria i inspeccionava totes les butxaques i compartiments, fins comprovar que no hi havia rastre del DVD. Vaig pensar que segurament se n’oblidaria amb el pas del temps. Però no va ser així.

Un bon dia, la seva mare va voler parlar amb mi. Em vaig estranyar, ja que feia relativament poc que havíem tingut una tutoria, de seguida li vaig demanar que m’expliqués què necessitava o què li preocupava.

Intrigada, em va preguntar si recentment havíem fet alguna activitat en especial a classe. Després de comprovar la meva cara de descol·locació, va procedir a explicar-me el perquè d’aquella pregunta.

“Veuràs…” va començar a dir “Ahir a la tarda, el meu fill va recollir tots els globus que va trobar per casa i em va fer entendre que els inflés tots. Quan els teníem tots ben inflats, els va deixar en un racó, vam anar a banyar-se, va sopar i tot seguit, va pujar a la seva habitació. Va fer no sé quants viatges transportant globus, i els va anar lligant un a un al seu llit. Un cop tots lligats, va seure al llit i va començar a dir-me: adéu mama! Era com si esperés que el seu llit sortís volant”.

Ja us podeu imaginar quina cara de estupefacció se’m va quedar. De seguit, vaig lligar caps. Li vaig explicar que havíem vist la pel·lícula Up! i que havia quedat completament fascinat per la història de la pel·lícula.

Immediatament, aquest nen va començar a saltar sense parar i a repetir frenèticament: Up! Sí?

La seva mare, atònita, va prometre al seu fill que aquella mateixa tarda anirien a comprar el DVD de la pel·lícula.

Així doncs, va arribar el matí següent. Va entrar a l’aula tranquil·lament i em va dirigir una mirada que després va clavar en el meu maletí. Però ja no va venir a inspeccionar-lo. Ara ja tenia el seu propi DVD a casa.

De veritat…cada dia m’omplen el cor de sorpreses!

Nit de colònies

Feia temps que els nens i nenes miraven de reüll el calendari, esperant delerosos, que arribés les dates més importants de l’any: les colònies.

La majoria d’ells, neguitosos d’anar a dormir fora de casa per primera vegada, i nosaltres, histèrics, repassant que no ens hagi passat per alt res per alt, revisant que portem totes les autoritzacions mèdiques corresponents, comprovant que no hi hagi cap nen o nena que es faci enrere a l’últim moment, responent dubtes i preguntes dels pares que t’atrapen a cada moment que et troben per l’escola, i en general, vivint un estat constant de frisança frenètica.

Aquests dies de nervis van anar passant i per fi, va arribar dijous al matí, amb totes les criatures acomiadant-se dels pares a través d’uns somriures enganxats a les finestres de l’autobús, mig esborronades per una enyorança punyent que va començar a aparèixer durant els minuts previs a l’inici del viatge. Llavors, després d’haver baixat cinquanta-dues vegades de l’autobús per recuperar la biodramina, la cantimplora d’aigua, els mocadors, i d’altres coses que anava recordant, desafortunadament, just quan em cordava el cinturó de seguretat, i després de suportar els típics comentaris de pares bromistes, que asseguraven que sóc pitjor que els nens, va arribar l’hora de posar-nos en marxa.

Com era d’esperar, les cançons modernitzades d’autobús no van trigar massa a sonar. Així com l’horrorosa “Eroski-oski-oski park”, el Bon Dia d’Els Pets que en comptes de cantar “ningú ho ha demanat però fa bon dia” recitàvem “anem de colònies a Rasquera” (gran ocurrència de la nostra estimada mestra de música), els himnes esportius corresponents a cada bàndol, i evidentment, no van faltar les cançons de Bola de Drac. La veritat és que quan vam arribar, després d’aquest viatge d’autobús, ja estàvem gairebé esgotats. I és que això de girar tantes vegades el coll cap enrere, renyant a aquell nen que s’aixecava cada dos per tres, vigilant aquella nena que estava a punt de treure l’esmorzar per la boca, o separant aquells dos que discutien per estar al costat de la finestra, no me’n sé avenir com no vaig agafar una contractura.

Déu n’hi do, quines colònies ens esperaven!

El dia va anar passant, vam conèixer un simpàtic pastor anomenat Simó, i els seus dos fidels ajudants, que ens van preparar unes activitats d’allò més divertides. Si us he de ser sincera, vaig gaudir com una nena petita, des d’anar-los a molestar a l’hora de dinar, fins a cansar-nos de tant jugar a pilota o escalar el petit rocòdrom que va ser l’estrella indiscutible de les hores d’esbarjo.

Així doncs, la nit va arribar. Famolencs i desesperats per anar a sopar, van anar corrents a parar taula. Tots excepte una nena. Amb febre i tremolant com una fulla, va venir a avisar-nos del seu malestar. Vam trucar als seus pares, i després de comentar totes les opcions que tenien, van decidir venir-la a buscar. Ella, pobreta, va començar a sanglotar sense parar. Però no plorava pas pel fet de trobar-se malament. Plorava perquè no volia perdre’s la vivència d’aquella nit tan especial de colònies. Amb el cor encongit, vam animar-la amb tots els arguments maldestres que se’ns van ocórrer, però no va donar resultat.

Amb l’ànima als peus, va baixar a sopar amb els seus companys i companyes, conscient de la seva mala sort. Els problemes, però, no van fer més que començar. No va provar ni una cullerada de sopa, que va començar a plorar una altra vegada. La companya que seia al seu costat, en conèixer el motiu del disgust, també va començar a plorar. Però no va ser l’única. Aquesta plorera va anar encomanant-se de tal manera, que va acabar tota la taula de 2n B plorant com a desesperats. Els mestres i monitors, ens vam quedar congelats, observant aquella font de llàgrimes que ben aviat acabaria en una molt mala digestió. Mare meva, quin drama de colònies! Cap d’ells va acabar-se el sopar i els pares d’aquella nena no van trigar massa a arribar. Van acomiadar-se com si se n’anés a la guerra del Vietnam, i van anar amb el cap cot a participar en la gimcana nocturna.

Ens va saber molt de greu, i quasi que els mestres tampoc sopem, però tot d’una se’ns va il·luminar la cara. Ens acabàvem d’adonar que havíem fet una bona feina amb aquells nens i nenes. Estàvem molt orgullosos de saber que els nostres petits marrecs tenien un cor tan bonic. Això sí, quan a les sis de la matinada, van començar a practicar surf de passadís, cridant com a goril·les desvetllats, els vam tornar a maleir.

Sant Jordi d’enamorats

Quan arriba el dia de Sant Jordi, deixant de banda que considero que hauria de ser festiu, s’ha de tenir en compte, que celebrar-lo a l’escola és també una forma molt especial de viure la diada.

Us ho confesso: m’agrada tot el que té a veure amb aquesta catalana celebració: els nens i nenes (que per sort encara no han avorrit la lectura) amb un llistat de contes que volen comprar, tant o més llarg que la carta als reis; el taller de Sant Jordi on acabem amb cola i ulls de plàstic fins a les celles; el debat sobre si el pobre drac hauria de ser indultat, el certamen literari que per ells és més important que la mateixa cerimònia d’entrega dels Premis Nobel, la representació de la llegenda, protagonitzada per uns pares i mares que viuen la diada amb més il·lusió que els seus fills; la lectura a la fresca que fem a la tarda, que amb aquesta calor, de fresca en té ben poc, la venta de punts de llibre creats pels nens i nenes, (proporcionalment més grans que les tapes dels propis llibres), i finalment, la cara de descomposició dels pares, sabent que després de recollir-los a l’escola, els espera una llarga tarda a la rambla de Tarragona, buscant el llibre més adequat pel nen, que inexplicablement, acabarà sent un llibre amb més dibuixos grans i brillants, que no pas lletres.

Però si he d’escollir el meu moment preferit del Sant Jordi de l’escola és, sense cap mena de dubte, aquest romanticisme prematur que ha nascut de les entranyes dels meus alumnes.

Segurament recordareu al meu petit enamorat, que després de planejar una gran boda a l’amfiteatre de Tarragona, va haver de suportar com la nena dels seus somnis infantils, passava d’ell olímpicament.

Doncs aquest mateix enamorat, va arribar a l’escola tot repentinat i amb un somriure timidot, amb una espectacular rosa vermella sota el braç. Amb els fums més pujats que les xemeneies de la petroquímica, vaig pensar que la rosa era, indiscutiblement, per la seva senyoreta. Però em vaig quedar amb un bon pam de nassos, quan va passar de llarg, i va anar cap a la taula de la seva eterna enamorada.

La classe es va inundar ràpidament de xiulades frenètiques d’entusiasme. L’afortunada, més vermella que la rosa, va donar les gràcies i va somriure. El meu petit Romeu, va defugir les mirades de tothom, i va marxar corrents cap al seu lloc.

Malauradament, aquest èxtasis de felicitat va arribar ràpidament a la seva fi. Sense que ningú s’ho esperés, va aparèixer un altre nen de la classe amb una rosa totalment extraordinària. Era una rosa feta a mà!!! La mare que el va matricular… si és que el marrec, tot s’ha de dir, havia tingut una traça mortalment impossible a l’hora de fer aquella rosa de cartolina.

Endevineu per a qui era? Doncs l’heu encertat! Aquest cop tampoc vaig ser l’afortunada. Era per a la mateixa nena! Renoi, quin èxit, i quin rebombori es va formar. La cara del primer pretendent, era un veritable poema de Sant Jordi.

Per sort, aquesta tensió amorosa va desaparèixer quan vaig ensenyar el model del drac de tela, que anàvem a fer en el taller de Sant Jordi.

Més tard, quan van tocar les quatre i mitja de la tarda, i els pares i mares van venir a buscar els nens i nenes, vaig poder veure com la mare d’aquest enamorat empedreït li preguntava si la rosa havia agradat a la seva estimada. Ell va fer que sí amb el cap, i com si hagués esborrat el conflicte ocorregut al matí, li va regalar un somriure d’agraïment.

En veure el dibuix d’aquesta felicitat desinteressada d’aquest romàntic diminut, vaig sentir-me orgullosa de ser la seva mestra.

Abans de marxar, però, va tornar corrents i em va regalar una rosa feta a ganxet. Vaja, això sí que no m’ho esperava!

Si és que em tenen a la butxaqueta…

Senyoreta, no m’agraden els Beatles!

Us puc assegurar que sóc mestra d’uns alumnes que han resultat ser uns veritables artistes. No, no ho dic de broma. Amb les ceres fan uns dibuixos que ni el mateix Picasso podria superar, s’inventen uns mal de panxa del nivell dels Òscar quan toca recollir la classe, quan m’han d’enredar per aconseguir alguna cosa de profit, es converteixen en Clark Gables professionals i quan al pati ha passat alguna injustícia amb els nens més grans, converteixen la classe de català en un debat polític digne de ser televisat pels matins de TV3.

Però aquestes últimes setmanes he pogut descobrir la seva faceta artística més destacada: la música. Els encanta ballar al ritme de la Shakira i cantar les cançons que la mestra de música els ensenya. Tanmateix, com a gran amant de la música, considerava que els seus gustos musicals estaven limitats als hits del moment i clar, això no ho podia permetre. 

Per aquest motiu, fa un temps que vaig començar a aprofitar estones de plàstica per a posar-los música de fons i de pas, culturitzar-los una mica més (en altres paraules, influenciar-los amb les meves preferències musicals sense que se n’adonin). 

Evidentment, i com no podia ser d’una altra manera, els vaig posar els meus estimats Beatles. Vaig començar amb les típiques cançons que enganxen a tothom, i poc a poc, vaig anar introduint-los cap aquella mena de cançons que amaguen secrets meravellosos. 

La veritat és que el meu pla va funcionar. Sense ni adonar-se’n movien les pinzellades al ritme del Glass Onion i el seu interès per aquest grup va explotar en mil preguntes. Ho volien saber tot: com s’escrivia el seu nom i què significava, com eren, si encara estaven vius, per què les noies es desmaiaven al veure’ls en directe, i un llarg etcètera que va durar dies (pares i mares, espero que em pugueu perdonar si el vostre fill o filla s’ha tornat un beatlemaníac insuportable).

Aquesta eufòria pel nou grup descobert va durar setmanes, tantes que fins i tot jo me’n vaig cansar una mica, d’aquests Beat Boys. Però aquesta perfecta harmonia musical no va durar gaire. El sentiment antisistema tancat en un cos petit de nena de set anys, que n’estava completament farta d’aquest rotllo de nois amb pentinats d’escarabat, va decidir plantar-me cara un divendres a la tarda, mentre rebregava el paper diari que havia d’utilitzar per pintar els binocles que havíem de preparar per la gran disfressa de carnaval.

“Ja ho sé que a tota la classe els agrada els Beatles, però a mi no. No m’agraden els Beatles! Vull música moderna!”. Va dir amb una graciosa expressió d’estar-ne tipa.

Imagineu-vos la situació! Em vaig quedar de pell de moniato. Quants divendres feia que reprimia aquests sentiment de rebuig cap a aquest grup, per intentar no ofendre a la seva mestra i companys? Em va obrir els ulls. Jo que criticava als meus alumnes per tenir una cultura musical limitada, i vaig i els embafo amb tota la discografia dels Beatles! Pobres criatures!

Com era d’esperar, la pluja de comentaris de sorpresa i de retrets, no van tardar en aparèixer. Però de seguit vaig fer tornar la calma a la classe i vaig decidir fer un pacte amb la meva simpàtica revolucionària.

Li vaig demanar una altra oportunitat. A canvi de no posar cançons dels Beatles durant una temporada, jo els ensenyaria tots els grups i cantants moderns que coneixia. Ella ho va acceptar amb aquella divertida cara d’escepticisme que sempre em regala, però jo estava completament convençuda que aquesta vegada li encertaria el gust.

Vaig decidir-me per un grup, també britànic, que em té el cor robat: Muse. Era conscient que es tractava d’una banda de rock que utilitzava una estètica una mica diferent a la resta de grups britànics que estem acostumats a escoltar, però estava segura que els meus nens i nenes eren especials, i que s’enamorarien de la seva música de la mateixa manera que ho vaig fer jo.

I no anava pas errada. Van deixar els pinzells i van començar a seguir el ritme de la música amb el cos. Al principi es van mostrar una mica timidots, però poc a poc, van anar animant-se a ballar, i van acabar per contaminar-me el seu entusiasme. De manera que no vaig poder estar-me d’unir-me a la coreografia improvisada que havien iniciat els meus alumnes.

No sé si va ser a causa de la música dels Muse o és que la dansa allibera l’imaginació infantil, però els binocles van quedar realment espectaculars. Ja us deia jo que els meus alumnes són uns artistes en tots els sentits!

Per cert, la meva petita antisistema també va acabar ballant.

Fòbia a foradar pues

Fa un mes i mig, durant les vacances de Nadal, vaig quedar amb uns amics meus, i per no deixar de ser originals, vam anar a fer un volt per la Rambla de Tarragona.

Durant aquesta època de l’any, però, la Rambla esdevé un lloc diferent, tot és decorat amb detalls nadalencs, la gent surt més sovint a passejar i canten nadales alegrement. Bé, en realitat, les nadales sortien dels altaveus enganxats als arbres i la única que cantava era jo, aguantant les mirades recriminatòries a les quals ja hi estic acostumada.

Però el que sí que és veritat, és que quan arriben aquestes dates assenyalades apareixen les paradetes de Nadal i s’omplen totes de petits encants per enamorar-nos i fer-nos venir ganes de posseir-los a canvi d’unes quantes monedes.

Així doncs, tot i saber-nos el recorregut de memòria a base de repetir-lo durant dies anteriors, ens vam aturar en una parada plena d’instruments en miniatura i vam començar a parlar de la bona música.

Xerrant, xerrant, em vaig adonar d’un complement en especial que portava amb orgull un dels meus amics. Era un penjoll en forma de disc de música i em va agradar tant, que em vaig veure obligada a afalagar el bon gust que tenia a l’hora d’escollir complements d’aquest tipus. Fent broma, em va respondre que no me’l pensava regalar i jo immediatament, vaig etzibar-li que jo preferiria dur penjat al coll una pua de guitarra que no pas un disc.

De fet, més d’una vegada m’havia passat pel cap convertir alguna de les pues que tenia a casa en una fantàstica joia musical per a ocupar un lloc privilegiat al voltant del meu coll.  Però totes elles em porten tants records, que mai m’havia atrevit a foradar-les i vaig acabar argumentant que no havia trobat la pua adequada.

Tot seguit, sense deixar de parlar d’aquest tema, vam anar a sopar a una pizzeria on les pizzes són tan grans que no hi caben als plats i necessites un litre d’aigua per acabar d’empassar-les. Vaig acabar tan plena, que amb prou feines em vaig poder aixecar. Però tot just vaig separar el cul de la cadira, que vaig trepitjar una cosa de color lila. Vaig acotxar-me i quan vaig veure què era el que s’amagava sota el meu peu, vaig haver d’ofegar un crit d’excitació. Era una pua de guitarra!!!

No m’ho podia creure! Ja us podeu imaginar quina cara de babau se’m va quedar. La vaig recollir amb compte, com si es pogués trencar en qualsevol moment i la vaig ensenyar als meus amics, com si hagués fet la gran troballa del tresor. La resta de clients em mirava amb curiositat, però no m’importava gens ni mica! Havia trobat la pua especial.

Ja sé què esteu pensant… i us puc assegurar que us ben equivoqueu. Aquesta tampoc vaig ser capaç de foradar-la. No tinc remei. Sort que certa personeta que em coneix molt bé, i que es va anticipar a la meva fòbia a foradar pues, em va regalar una pua ja foradada i lligada a un cordill ben elegant. I sí, és dels Beatles.