Pluf Tizén Tizén

La setmana havia començat malament, i tot gràcies a uns agents infecciosos, que sense ni tan sols avisar, havien decidit treure el cap per l’escola. Aquestes toxines que ballaven entre els símptomes de la grip i el refredat, ens acabaven de declarar la guerra.

Durant els primers dies, els alumnes van començar a caure com mosques. Un rere l’altre, anaven sucumbint a les urpes d’aquest virus maliciós que havia tingut el detall de visitar-nos, i cada dia que passava, hi havia més malalts que es quedaven a casa. Els valents que seguien venint a l’escola, no tardaven a convertir-se en personetes defallides, que es passejaven amb els mocs penjant i les galtes vermelles.

Però no van ser les úniques víctimes. A mitjan setmana, les cares empal·lidides, els nassos vermells com tomàquets i els ulls plorosos es van convertir en l’estilisme per excel·lència dels mestres. Evidentment, tenint en compte que després de molts hiverns, per primera vegada estava aconseguint que el meu cos no cedís a cap malaltia estacional, i que el cap de setmana m’esperava amb els braços oberts, carregat de concerts de música als que hi volia anar, no estava disposada a permetre que una grip de pa sucat amb oli em guanyés la partida.

El meu pla de protecció va començar immediatament. Cada vegada que un nen o nena em volia fer una abraçada, els hi feia unes fintes, que eren dignes de ser considerades en el rànquing de les millors jugades de defensa anticontagi. Quan un company o companya infectat, tenia ganes de realitzar pràctiques socials amb mi, fugia a corre-cuita argumentant que tenia feina a endreçar el quartet de música. A més, vaig passar-me dos dies sencers prenent tota classe de vitamines, rentant-me les mans a totes hores i sortint al carrer amb tres o quatre capes de més, corrent el risc d’agafar el xarampió. En definitiva, una infinitat de prevencions que no em van servir de res, perquè quan va arribar la nit del divendres, la febre va trucar a la meva porta.

No em podia creure que després de tot el meu esforç, hagués perdut la batalla. Sense poder evitar-ho, vaig enganxar una galipàndria de cal Déu i em vaig passar el cap de setmana embotida al llit, vivint a base de caldo i vapors de farigola, en comptes d’estar grimpant i ballant en algun dels concerts de música als que tantes ganes tenia d’anar.

Tot i això, quan el dilluns següent va arribar, encara estava pitjor. Tenia un nas que espantava, tan inflat i vermell, que semblava que algú m’hagués estomacat, unes orelles tapades que no em permetien distingir entre el so d’una flauta i un gemec de gat escarmentat, i una veu… Mare meva, quina veu més esgarrapada que tenia! En aquelles condicions no podia cantar, així que em vaig empescar un joc de ritmes que els deixaria exhausts de música.

I així va ser. Faltaven quinze minuts per finalitzar la sessió i estaven encantats de tanta gresca rítmica. Orgullosa de la meva jugada, vaig decidir que una audició de música blues, seria la cirereta perfecta per acabar la classe. Però just quan estava a punt de posar el disc de Carey Bell, un nen em va demanar que els ensenyés aquella cançó d’Algèria que (en quina mala hora) els hi vaig prometre la setmana passada.

Creieu-me que vaig intentar resistir-me a les seves mirades suplicants i als seus somriures melindrosos, però llavors, em van dir unes paraules que van provocar la meva rendició més tendra. “Sarai, encara que avui cantis malament, la teva veu ens seguirà agradant molt”. Ai si en sabien d’ensarronar-me…

Així doncs, amb una veu que ni el Tom Waits, vaig començar a cantar Pluf tizén tizén sammaniyi maouzen…

La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

Senyoreta, no tinc flauta!

“Visca, torno a treballar d’especialista de música!” va ser el primer pensament que em va passar pel cap, quan vaig veure el nomenament. Durant tot el curs passat vaig realitzar una tutoria, una de les tasques més boniques que et pot tocar.

Tanmateix, trobava a faltar la música. He de reconèixer que m’encanta omplir la classe de cançons, danses, vídeos musicals i ritmes que fan que vingui la mestra de l’aula del costat i amablement, em demani que afluixi una mica aquesta emoció musical i feréstega, que m’acaba de posseir davant de les mirades estupefactes dels alumnes, que no saben si afegir-se o arrancar a córrer.

El fet és que hi ha una part de l’educació artística, que em rosega les entranyes: la flauta dolça.

Què voleu que us digui? No suporto la flauta dolça, ja podeu posar-la enganxada a un acompanyament de piano d’allò més collonut, que no em convencereu pas. No m’agrada gens!  Però evidentment, la processó va per dins i no puc dir als meus alumnes que amb tot el respecte del món, amaguin la flauta allà on ningú pugui tornar-la a trobar mai més. Per sorpresa meva (i per sort), aquest sentiment de rebuig no el comparteixen amb mi.

Els encanta la flauta! Què dic que els encanta, es tornen bojos! No poden deixar de tocar-la i sincerament, quan les xiuletades provocades a causa de no tapar bé els forats, comencen a ressonar pels meus timpans, és horrorós. Però bé, tampoc hi puc fer res. Així doncs, els felicito pel seu entusiasme i escolto amb molta serenitat les cançons que han anat practicant durant la setmana.

Un dia però, un nen de 4t va venir i fluixet a l’orella, em va confessar que ell no tenia flauta, però que la seva germana sí que en tenia. Li vaig preguntar per què no l’havia portat, però ell em va dir que la seva germana no li havia deixat. Tranquil·litzant-lo, vaig dir-li que parlaria personalment amb ella, però ell s’hi va negar i em va assegurar que ja s’espavilaria.

Quan va tornar a ser el dia de música de 4t, aquest nen va aparèixer amb una flauta, però no el veia massa convençut. A més, el centre de totes les mirades va anar a parar a la flauta de color rosa que un altre nen havia portat.

Tothom va esclafir a riure argumentant que el rosa és el color de les nenes. Vaig deixar anar un sospir, i vaig començar a rumiar com podia encarar aquest conflicte sobre els estereotips.

Després de parlar sobre el tema una bona estona, vaig acabar comentant que no hi havia res més valent, que defensar allò que la majoria de persones no entenen o no accepten.

I no us creureu què va passar.

El nen que la setmana passada m’havia dit que no tenia flauta, es va aixecar amb un silenci solemne i va agafar la flauta rosa del seu company i a canvi, li va oferir la seva. I no, no és que la solidaritat fos el seu fort. Era la flauta de la seva germana! El molt podrit, havia fet un pacte amb aquest company per intercanviar-se les flautes! I això no és tot, ara va passejant-se amb la flauta rosa de la seva germana per tota l’escola, amb el pit ben inflat d’orgull.

Bé, després d’aquest episodi, us asseguro que no tornaré a menysprear el poder d’una flauta dolça. Ara que ho dius, em sembla que sona bé i tot.

Els alumnes surfers

Des de que sóc mestra, m’he adonat que he desenvolupat certes habilitats summament extraordinàries arrel de la meva experiència amb els nens i nenes. De fet, tinc un màster en acabar els àlbums de final de trimestre en un temps rècord, un post-grau en arbitratge de conflictes, una llicenciatura en decoració ecològica d’aula, però sobretot, he adquirit el doctorat en teatre, o més ben dit, en manipulació infantil.

Ja sabeu a què em refereixo, oi? És quan teniu entre mans un contingut avorridot, però estrictament necessari, que fas mans i mànigues per convertir-ho en una activitat súper interessant per als teus alumnes. De vegades, la jugada no ens surt massa bé, i per molt que els hi venguem la moto, et miren amb aquella cara que ens suggereix si ens hem begut l’enteniment, però d’altres vegades, s’ho empassen i les activitats rutllen d’allò més bé.

Aquesta, era una d’aquelles situacions en les que has de posar-hi els cinc sentits: l’elecció de la cançó pel festival de final de curs.

En un primer moment, vaig pensar en deixar-los escollir, però coneixent-los, segurament haguéssim acabat ballant el Bailando de l’Enrique Iglesias o pitjor encara, una d’aquestes cançons de sèries argentines que ara s’han posat tan de moda. Per aquest motiu, vaig acabar descartant aquesta opció.

Sembla una actitud dictatorial, però la ràdio i els cotxes que paren als semàfors de casa, ja me les han fet avorrir suficient, com per a sobre, amargar-me en els assajos, empassant-me set-centes vegades una d’aquestes cançons, fins aconseguir quadrar la coreografia dels trons.

Així doncs, havia arribat l’hora d’innovar. Bé, el que se’n diu innovar, no gaire, ja que vaig acabar escollint el Surfin USA dels Beach Boys.

El que venia després, però, era la part més difícil. Havia de vendre’ls-hi la cançó de tal manera, que no els hi quedés ganes de pensar en cap més opció.

Ja us podeu imaginar quin discurs els hi vaig regalar.

“Tinc una sorpresa!” vaig començar “Tinc la cançó ideal per a ballar al festival de final de curs”. Tots em van mirar amb cara d’escepticisme i pobrets meus, em van preguntar “És una dels Beatles, oi?”. Però immediatament vaig explicar-los que els presentava un altre grup, un grup excepcional amb una cançó excepcional. Una cançó que parlava de fer surf, un esport nàutic que va sobre portar ulleres de sol gegants, pantalons amples, sandàlies estiuenques, samarretes hawaianes i sobretot, taules de surf.

Ara bé, els meus esforços per a que els hi agradés la cançó, han estat tan exagerats, que ara la volen ballar a totes hores. I aquí no acaba la cosa: un percentatge considerable de la classe ha decidit fermament convertir-se en professional del surf.

N’hi ha algun que ja vol una taula de surf per al seu aniversari.

Pares i mares, ho he intentat evitar, de debò. D’una banda ja els he convençut per no aparèixer en banyador al mig de l’escenari, però malauradament, acabo de convertir els vostres fills i filles en apassionats del surf.

Això sí, la pitjor part me l’emporto jo. Falten al voltant de dos mesos per a celebrar el festival, i ja m’he cansat del coi de Surfin USA dels Beach Boys.

Senyoreta, no m’agraden els Beatles!

Us puc assegurar que sóc mestra d’uns alumnes que han resultat ser uns veritables artistes. No, no ho dic de broma. Amb les ceres fan uns dibuixos que ni el mateix Picasso podria superar, s’inventen uns mal de panxa del nivell dels Òscar quan toca recollir la classe, quan m’han d’enredar per aconseguir alguna cosa de profit, es converteixen en Clark Gables professionals i quan al pati ha passat alguna injustícia amb els nens més grans, converteixen la classe de català en un debat polític digne de ser televisat pels matins de TV3.

Però aquestes últimes setmanes he pogut descobrir la seva faceta artística més destacada: la música. Els encanta ballar al ritme de la Shakira i cantar les cançons que la mestra de música els ensenya. Tanmateix, com a gran amant de la música, considerava que els seus gustos musicals estaven limitats als hits del moment i clar, això no ho podia permetre. 

Per aquest motiu, fa un temps que vaig començar a aprofitar estones de plàstica per a posar-los música de fons i de pas, culturitzar-los una mica més (en altres paraules, influenciar-los amb les meves preferències musicals sense que se n’adonin). 

Evidentment, i com no podia ser d’una altra manera, els vaig posar els meus estimats Beatles. Vaig començar amb les típiques cançons que enganxen a tothom, i poc a poc, vaig anar introduint-los cap aquella mena de cançons que amaguen secrets meravellosos. 

La veritat és que el meu pla va funcionar. Sense ni adonar-se’n movien les pinzellades al ritme del Glass Onion i el seu interès per aquest grup va explotar en mil preguntes. Ho volien saber tot: com s’escrivia el seu nom i què significava, com eren, si encara estaven vius, per què les noies es desmaiaven al veure’ls en directe, i un llarg etcètera que va durar dies (pares i mares, espero que em pugueu perdonar si el vostre fill o filla s’ha tornat un beatlemaníac insuportable).

Aquesta eufòria pel nou grup descobert va durar setmanes, tantes que fins i tot jo me’n vaig cansar una mica, d’aquests Beat Boys. Però aquesta perfecta harmonia musical no va durar gaire. El sentiment antisistema tancat en un cos petit de nena de set anys, que n’estava completament farta d’aquest rotllo de nois amb pentinats d’escarabat, va decidir plantar-me cara un divendres a la tarda, mentre rebregava el paper diari que havia d’utilitzar per pintar els binocles que havíem de preparar per la gran disfressa de carnaval.

“Ja ho sé que a tota la classe els agrada els Beatles, però a mi no. No m’agraden els Beatles! Vull música moderna!”. Va dir amb una graciosa expressió d’estar-ne tipa.

Imagineu-vos la situació! Em vaig quedar de pell de moniato. Quants divendres feia que reprimia aquests sentiment de rebuig cap a aquest grup, per intentar no ofendre a la seva mestra i companys? Em va obrir els ulls. Jo que criticava als meus alumnes per tenir una cultura musical limitada, i vaig i els embafo amb tota la discografia dels Beatles! Pobres criatures!

Com era d’esperar, la pluja de comentaris de sorpresa i de retrets, no van tardar en aparèixer. Però de seguit vaig fer tornar la calma a la classe i vaig decidir fer un pacte amb la meva simpàtica revolucionària.

Li vaig demanar una altra oportunitat. A canvi de no posar cançons dels Beatles durant una temporada, jo els ensenyaria tots els grups i cantants moderns que coneixia. Ella ho va acceptar amb aquella divertida cara d’escepticisme que sempre em regala, però jo estava completament convençuda que aquesta vegada li encertaria el gust.

Vaig decidir-me per un grup, també britànic, que em té el cor robat: Muse. Era conscient que es tractava d’una banda de rock que utilitzava una estètica una mica diferent a la resta de grups britànics que estem acostumats a escoltar, però estava segura que els meus nens i nenes eren especials, i que s’enamorarien de la seva música de la mateixa manera que ho vaig fer jo.

I no anava pas errada. Van deixar els pinzells i van començar a seguir el ritme de la música amb el cos. Al principi es van mostrar una mica timidots, però poc a poc, van anar animant-se a ballar, i van acabar per contaminar-me el seu entusiasme. De manera que no vaig poder estar-me d’unir-me a la coreografia improvisada que havien iniciat els meus alumnes.

No sé si va ser a causa de la música dels Muse o és que la dansa allibera l’imaginació infantil, però els binocles van quedar realment espectaculars. Ja us deia jo que els meus alumnes són uns artistes en tots els sentits!

Per cert, la meva petita antisistema també va acabar ballant.

Fòbia a foradar pues

Fa un mes i mig, durant les vacances de Nadal, vaig quedar amb uns amics meus, i per no deixar de ser originals, vam anar a fer un volt per la Rambla de Tarragona.

Durant aquesta època de l’any, però, la Rambla esdevé un lloc diferent, tot és decorat amb detalls nadalencs, la gent surt més sovint a passejar i canten nadales alegrement. Bé, en realitat, les nadales sortien dels altaveus enganxats als arbres i la única que cantava era jo, aguantant les mirades recriminatòries a les quals ja hi estic acostumada.

Però el que sí que és veritat, és que quan arriben aquestes dates assenyalades apareixen les paradetes de Nadal i s’omplen totes de petits encants per enamorar-nos i fer-nos venir ganes de posseir-los a canvi d’unes quantes monedes.

Així doncs, tot i saber-nos el recorregut de memòria a base de repetir-lo durant dies anteriors, ens vam aturar en una parada plena d’instruments en miniatura i vam començar a parlar de la bona música.

Xerrant, xerrant, em vaig adonar d’un complement en especial que portava amb orgull un dels meus amics. Era un penjoll en forma de disc de música i em va agradar tant, que em vaig veure obligada a afalagar el bon gust que tenia a l’hora d’escollir complements d’aquest tipus. Fent broma, em va respondre que no me’l pensava regalar i jo immediatament, vaig etzibar-li que jo preferiria dur penjat al coll una pua de guitarra que no pas un disc.

De fet, més d’una vegada m’havia passat pel cap convertir alguna de les pues que tenia a casa en una fantàstica joia musical per a ocupar un lloc privilegiat al voltant del meu coll.  Però totes elles em porten tants records, que mai m’havia atrevit a foradar-les i vaig acabar argumentant que no havia trobat la pua adequada.

Tot seguit, sense deixar de parlar d’aquest tema, vam anar a sopar a una pizzeria on les pizzes són tan grans que no hi caben als plats i necessites un litre d’aigua per acabar d’empassar-les. Vaig acabar tan plena, que amb prou feines em vaig poder aixecar. Però tot just vaig separar el cul de la cadira, que vaig trepitjar una cosa de color lila. Vaig acotxar-me i quan vaig veure què era el que s’amagava sota el meu peu, vaig haver d’ofegar un crit d’excitació. Era una pua de guitarra!!!

No m’ho podia creure! Ja us podeu imaginar quina cara de babau se’m va quedar. La vaig recollir amb compte, com si es pogués trencar en qualsevol moment i la vaig ensenyar als meus amics, com si hagués fet la gran troballa del tresor. La resta de clients em mirava amb curiositat, però no m’importava gens ni mica! Havia trobat la pua especial.

Ja sé què esteu pensant… i us puc assegurar que us ben equivoqueu. Aquesta tampoc vaig ser capaç de foradar-la. No tinc remei. Sort que certa personeta que em coneix molt bé, i que es va anticipar a la meva fòbia a foradar pues, em va regalar una pua ja foradada i lligada a un cordill ben elegant. I sí, és dels Beatles.

No vull cantar sota la dutxa!

Fa temps, mentre conduïa de camí a casa després d’haver acabat l’últim examen d’anglès, vaig decidir engegar el reproductor de música del cotxe i gaudir de l’Origin of Symmetry de Muse. Estava tan contenta pel començament imminent de les vacances, que vaig començar a cantar amb tota la meva ànima.

M’ho estava passant d’allò més bé i a més, estava arribant al punt culminant de la meva felicitat, quan irremeiablement vaig arribar a aquell maleït semàfor en vermell.

No és que el color vermell em posi especialment nerviosa, però sí que em va fer sentir incòmoda la mirada d’estupefacció del senyor conductor del costat.

D’acord, estava cantant una cançó on el falset és excessivament agut i pot arribar a molestar el volum potent de les seves notes afilades i estridents. Però de debò calia mirar-me descaradament d’aquella manera, com si estigués esperant alguna explicació raonable a la meva actuació de súper estrella del rock?

La veritat és que aquesta experiència em va deixar realment marcada, i sense voler, em va transportar a anys enrere, quan vaig anar a esquiar amb els de la universitat.

Era de les poques que s’havia apuntat a l’esquiada sense tenir ni fava de com van uns esquís, i per aquest motiu estava juntament amb un parell de noies a la zona verda de la muntanya. No és que vulgui presumir, però a diferència d’elles, vaig descobrir el moviment ideal que havia de realitzar per evitar tocar de cul a terra. Elles, frustrades, em van abandonar amb l’excusa de que necessitaven un cafè, prometent-me que tornarien aviat. Evidentment, no van tornar. Així doncs, em vaig quedar completament sola. Però això no va aturar la meva diversió i vaig determinar que la millor manera per omplir el buit que havien deixat les meves companyes, era cantar nadales. I sí, sí, vaig cantar ben exultant la cançó de les Dotze Van Tocant. Ara bé, els nens pre-adolescents que tenia al meu darrere van comentar que qui no hi tocava era jo.

Ja està bé, home!

Es que només és socialment acceptable cantar sota la dutxa, en karaokes o en audicions destinades al servei de la música?

Estic cansada d’interrompre el meu èxtasi musical per culpa de les mirades recriminatòries de la gent dels semàfors. Tipa de fer veure que em rasco el nas, amagant subtilment el moviment dels meus llavis al ritme d’alguna cançó endimoniadament enganxosa, en un intent de ser acceptada per la comunitat automobilística que es concentra en els semàfors que visito habitualment durant la meva ruta diària.

Oi que els contes sempre retraten a uns personatges alegres i joiosos, que van pel bosc taral·larejant cançons mentre recullen floretes? Doncs si la Caputxeta Vermella no anava vigilant de no ser descoberta desafinant alguna mena de cançó carrinclona, jo tampoc ho vull fer!

Però, sabeu què? Que mai més aniré amb el cap cot i m’avergonyiré a l’hora de cantar una cançó que m’agrada en públic. Tranquils, que tampoc aniré cantant heavy metal a tota potència. Però si tinc una cançó empresonada al meu cap, no dubtaré en deixar-la sortir. Perquè gaudeixo molt i és ben veritat que qui canta, els seus mals espanta.

Gent desconeguda (i coneguda) del carrer i dels semàfors en vermell, aneu-vos preparant, perquè cantaré i cantaré, i les vostres cares d’enciam ensorraré. 

Cançons de butxaca

Ho prometo. No tornaré a parlar dels Beatles fins l’any que ve, de veritat,  però espero que em perdoneu una vegada més aquesta petita injecció musical beatlera  que fa uns mesos que arrossego i que sense voler, us en contamino mitjançant el meu petit espai d’expressió virtual.

No obstant, aquests nois beat s’han introduït a casa meva d’una manera tan subtil i profunda, que sense adonar-me’n s’estan convertint en antics, presents i, possiblement, futurs records fascinants de la meva vida.

Però bé, tota aquesta llarga excusa us l’he abocat descaradament per justificar d’alguna manera l’explicació d’una petita anècdota que em fa molta il·lusió escriure.

El divendres passat, estava passejant amb la meva parella per la part alta de la vella ciutat de Tarragona, quan un brogit d’aglomeració engrescada ens va cridar l’atenció. Amb les mans ben endinsades a la butxaca, a causa del fred humit i hivernal, vam decidir anar a descobrir quin era el motiu d’aquella reunió de germanor.

Quan ens hi vam acostar, vam veure sorpresos com una preciosa pista de patinatge sobre gel s’alçava davant nostre i de seguit, ens vam sentir com si fóssim aquells protagonistes de comèdia americana de l’estil de Serendipity que troben irresistiblement romàntic i sentimental això de patinar agafats de la mà. Ja m’imaginava l’escena on una servidora perd l’equilibri patinant i és casualment rescatada pels braços del seu estimat. (Ho sé, sóc una somiatruites). 

Desitjosos d’entrar a patinar, vam anar directes a llogar uns patins, quan ens van anunciar que el recinte estava a punt tancar a les nou en punt. Desanimats, vam girar cua i vam acordar que l’endemà hi tornaríem.

De cop i volta, però, una cançó molt coneguda d’Els Beatles va començar a sonar pels altaveus, i com si una poderosa força magnètica s’apoderés de mi, em vaig quedar clavada al costat d’aquella pista de gel col·lapsada per patinadors maldestres. A més, abans de tot, us he de confessar que tinc una gran habilitat per memoritzar lletres de cançons en top tipus d’idiomes en un temps rècord (de fet, com que el meu cervell dedica gairebé el 90% a la música, sóc incapaç d’emmagatzemar cap altre informació). Per aquest motiu, no vaig dubtar en demostrar un cop més aquesta habilitat que tinc i em vaig posar a cantar alegrement la lletra de Penny Lane.

Encantada de la vida, vaig arribar a l’estrofa que amaga l’essència màgica de la cançó, i on el meu cor fa un petit salt d’emoció.

I allí estava ell. Un senyor de mitjana edat amb les mans a les butxaques d’una jaqueta de color verd apagat, estava cantant aquest Penny Lane melindrós dels Beatles. Quan les nostres mirades es van creuar,  em vaig emocionar tant, que vaig deixar de cantar i li vaig dedicar un somriure de complicitat. Malauradament, ell va embogir de vergonya i va desviar la mirada.

Em va saber greu que aquest moment tan encantador no fos correspost de la manera que esperava, però us asseguro que després vaig veure que aquest encongit desconegut  em va dirigir la mirada unes quantes vegades durant el transcurs de la cançó. Potser ho va fer perquè deuria pensar que sóc una maníaca musical, i potser es va sentir vulnerat, però crec que ell també va tenir aquest sentiment de màgica connexió que jo vaig experimentar.

Segurament ho recordarà durant unes hores o fins i tot, durant uns dies, però jo ho recordaré tota la vida.

Penny Lane is in my ears and in my eyes…

La caixa de música

Fa uns dies, passejant pels carrers de la part alta de Tarragona i intentant escalfar les mans que es congelaven a causa d’una nit força freda, vaig recordar un bell amic que vaig conèixer fa molts anys i que ara, em sembla que el tinc una mica oblidat.

Ell, l’home Ol’ Blue Eyes va ser, realment, el meu primer amor. Però no parlo d’aquest amor adolescent i apassionat que fa que el cor t’estigui a punt d’explotar cada cop que veus a la persona desitjada. Quan em refereixo a ell i a aquest primer amor, em refereixo a la primera vegada que vaig descobrir la màgia que amaga la música. Deuria tenir uns 9 o 10 anys, sincerament, no tinc gaire clar quan va ser la meva primera cita amb aquesta veu que em va enlluernar com el perfum de les maduixes recent collides. Només recordo com va ser l’escenari de la nostra primera trobada.

Els meus oncles s’acabaven de separar, i el que era el marit de la meva tieta, va venir un matí a casa carregat de trastos que no els havia inclòs en la seva futura vida de solter. Entre figures i andròmines que no sabia per a què servien, em vaig fixar ràpidament en una capsa vella i coberta per una capa de brutícia considerable. A la tapa hi havia cosit un dibuix d’una parella del segle XIX festejant sota d’un Om i la tela que embolicava tot l’instrument era de color blau marí. El meu oncle em va explicar que es tractava d’una caixa de música que funcionava si li donaves corda, però que la ballarina que anys enrere hi havia amagada, estava trencada i ja havia penjat les sabates de ballet.

No li vaig donar importància i li vaig dir que em feia gràcia tenir una caixeta de música, ja que mai n’havia tingut cap. És més, aquella seria la primera vegada que n’escoltaria una. Tot i això, no la vaig obrir, vaig emportar-me-la a l’habitació i la vaig guardar per escoltar-la després.

Quan va arribar la tarda, vaig recordar-me de la caixa de música i vaig anar corrents a escoltar-la. Vaig obrir la caixa i decebuda, vaig escoltar un silenci llarg i desolador. De sobte, però, vaig observar que no li havia donat corda i ho vaig fer de seguit. Il·lusionada, vaig tornar a obrir aquella caixeta plena de pols, i d’ella va sorgir una melodia d’allò més meravellosa. La vaig trobar tan bonica que vaig estar molta estona escoltant-la. Tanta estona, que em vaig passar part de la nit i el següent dia sencer cantant-la sense parar. La mama, que estava farta d’escoltar-me dia i nit, va apropar-se a mi i em va preguntar com és que sabia aquesta cançó. Li vaig ensenyar la caixa de música i va somriure. Em va dir que feia temps que no l’escoltava i que estava molt contenta d’haver pogut tornar-la a gaudir. La cançó que amagava la caixa de música era My Way que va immortalitzar Frank Sinatra de la mà de Paul Anka i la veritat és, que quan la vaig conèixer, vaig saber què era enamorar-se d’una cançó (sobretot tenint en compte, que el que escoltava en aquella època era les Spice Girls i la Britney Spears).

Unes setmanes després, en un mercat d’antiguitats, la mama em va fer un regal molt especial. Em va comprar un disc de Frank Sinatra, no incloïa My Way, però sí que estava replet de cançons que vaig escoltar fins a la sacietat. Com que amb la caixa de música només es podia escoltar la melodia, va ser un gran impacte quan vaig poder sentir les vibracions del meu estimat Ol’ Blue Eyes. Com ja he dit abans, va ser una veritable història d’amor. Vaig comprar molts més discos de Sinatra i vaig estar durant anys embolcallada per la seva veu de vellut, fins que un dia em vaig decidir a descobrir altres músics. Puc dir, però, que encara que no l’escolti tan sovint com abans, hi estic eternament agraïda, ja que ell va ser la porta a allò que ara forma una part essencial a la meva vida: la música.

Ja és ben veritat allò que diuen que el primer amor no s’oblida mai.

Gràcies, Frank.