Valenta

Avui us porto una cosa diferent del que normalment publico. Fa una setmana, es va celebrar el certamen literari de l’Olga Xirinacs, i vaig guanyar el primer premi de la categoria d’adults.

Per aquest motiu, us presento el relat que vaig escriure. Espero que us agradi!!!

VALENTA

La tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, es presentava amb l’olor impregnada d’una pluja, que havia començat a penetrar la ciutat amb melindrosa dolçor. La gent atrafegada, anava amunt i avall, empaitant les agulles del rellotge que recordaven impertinents, el pas incessant del temps. La Teresa, en canvi, sentia una especial devoció per aquests dies banyats de frescor i de remolins entremaliats, que dansaven amb les fulles daurades que havien decidit alliberar-se, melancòlicament, de les branques llenyoses dels arbres. Exempta d’aquell brunzit feréstec de paraigües neguitosos, avançava amb parsimònia, entomant les carícies del vent que acompanyava aquelles gotes punxegudes, que amb una cortesia deferent, oferien un espectacle de bellesa excepcional, desfent-se en diminutes partícules contra el teixit rugós i vellutat de la seva pell.

Però aquesta primavera d’hivern que assaboria amb tant de delit, amagava un ingredient molt especial. Una evocació a l’esperit de joventut, o en altres paraules, una cançó, uns ulls d’un verd platejat, un somriure sorneguer, flors de taronja, rialles inesgotables, perfum d’anís i ametllers florits. Però sobretot una olor incansable de cafè intens, resseguint fins a l’últim racó d’una biblioteca antiga, plena de llibres amb tapes estripades i retalls de diari escampats per la taula de roure massís. Un ressò d’èxtasi que li provocava esgarrifances de dolorosa felicitat, desafiant la cadena invisible que dominava les emocions, impertèrrita a qualsevol altra sensació. Va tancar els ulls i va escorcollar pausadament entre pensaments i records, cansats de rememorar tants instants valuosos, que eteris, només existeixen barrejats els uns amb els altres, apareixent quan un menys s’ho espera, o quan precisament un més ho desitja.

La Teresa va somriure en silenci, i el seu cor va viatjar quaranta-set anys enrere, aferrant-se a un escenari embriagat per l’aroma dels arcs de gessamí, amb en Jofré passejant sota un paraigua de color cendra, estrenyent la Teresa contra el seu pit, procurant esquivar les gotes gelades que anunciaven l’arribada de la tardor, tot dibuixant un posat desvergonyit infantil, tan seu, tant de la Teresa.

Tot el seu cos tremolava. Podia sentir a pocs centímetres la respiració accelerada d’en Jofré, colpejant contra les seves galtes escalfades per l’enrojolament de tenir-lo tan a prop. Un instant on desitjava fer-li entendre, que era feliç escoltant-lo quan llegia i rellegia en veu alta, la Responsabilitat dels intel·lectuals de Chomsky, que era feliç observant com se li refredava el cafè, perquè estava massa enfeinat en llegir els titulars del dia anterior, que era feliç cada cop que xiulava aquella cançó francesa que portava enganxada als llavis des que es llevava. Que també era descaradament feliç, quan s’adormia sota l’ametller i així, ella aprofitava per contemplar la nebulosa verdosa dels seus ulls i el seu cabell, espès i quasi pèl-roig, que s’encaramel·lava en una barba que només permetia distingir la deliciosa insolència del seu somriure. Amb tots aquests arguments al cap, va esgarrapar l’última engruna d’aire que li quedava i se la va empassar fins als pulmons, intentant retenir-la fins a poder dir les paraules que resumien tot el que sentia el seu cor.

Van arribar a l’estació i en Jofré va pujar al tren. De seguit va buscar un vagó i va treure el cap per la finestra, va fer l’ullet i va acomiadar-se de la Teresa fins a l’estiu vinent. Ella, va deixar anar tot l’aire que havia segrestat momentàniament, acompanyant- lo d’unes paraules maldestres que declaraven amb un coratge enlluernador, tot el que sentia per ell. Desafortunadament, el tren havia començat a caminar i en Jofré, silenciós i impassible, se la va mirar una última vegada i va amagar el cap dins del vagó. El tren va allunyar-se, i el rastre del seu xiulet, gèlid i turmentós, va deixar una herència d’amargura que va retrunyir la Teresa, estiu rere estiu, i any rere any. Perquè en Jofré no va tornar.

La bústia es va omplir de cartes que la Teresa, cada any més abatuda, cremava a la llar de foc, deixant-les orfes de resposta. Recordant aquell rostre inexpressiu, després d’haver escoltat el secret més profund de la seva ànima, va considerar que unes cartes escrites per una persona tan fredament despietada, no mereixien cap resposta.

Però ara era una persona diferent. Havia decidit plantar cara a la seva ràbia compungida per un dolor, que feia massa anys que estava oprimit, declarant-se’n culpable l’estupidesa humana, que tossuda, crea un grup de persones orgulloses que ronden la infelicitat, que s’amaguen quan estan ferides, que s’avergonyeixen dels seus sentiments, que són incapaces d’expressar-se més enllà de les paraules repletes de cordialitat i emocions superficials. No, ella no volia ser una d’aquestes esclaves de la covardia absurda. Volia tornar a sentir aquell impacte emocional que reunia tots els sentiments més importants de l’ésser humà. Volia que el seu cor s’inundés de coratge enèrgic i inesgotable. Volia tornar a ser valenta, i quan va prendre aquesta determinació, va esperar l’arribada de la reravera, atorgant a aquest adveniment, que va ser el principi de la seva desgràcia, el privilegi de donar-li, per fi, un desenllaç.

Així doncs, la tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, havia perdut tota la seva essència de banalitat, ja que havien passat quaranta-set anys i la Teresa havia viatjat en tren fins a un petit poble valencià, situat al sud del vessant de la Serra Grossa. Nerviosa i davant d’una porta gegantina; feta a mà en fusta de teca antiga, que oferia als seus visitants, la perfecta benvinguda a una casa extraordinàriament majestuosa.

La Teresa, va tornar a empassar-se una gran glopada d’aire fresc, i va prémer aquell timbre electrònic, que no encaixava en aquella meravellosa harmonia. Tot seguit, va escoltar passes mandroses, que s’acostaven amb parsimònia a l’entrada principal. La Teresa va suposar que devien mirar per l’espiera de la porta. Uns segons llargs de silenci i la porta es va obrir lentament.

Un home ancià, en veure la Teresa, va quedar-se palplantat, incapaç de traspassar el llindar. Ella va advertir que on abans hi havia hagut abundància de cabell, quedava la resta d’una joventut passada, infinites arrugues que dibuixaven un rostre empal·lidit de vellesa, però els ulls, no havien canviat. Seguien sent aquella mirada repleta d’una apassionada verdor, que emmirallava una Teresa que per uns instants, tornava a tenir setze anys. Ell la va convidar a entrar. La Teresa va deixar el paraigua vermell i va començar a avançar serenament darrere de les passes d’en Jofré, que seguien configurant aquella postura encantadorament desvergonyida. Van entrar al menjador, on de seguit es va quedar esbalaïda per una olor coneguda de cafè intens, detall que li va rosegar l’ànima. Sufocant totes les emocions que sense pietat, recorrien salvatgement tot el seu cos, va observar que les parets estaven decorades de fotografies d’un matrimoni que havia anat envellint feliçment, rodejat de quatre filles arrogantment precioses. Però no va trigar a adonar-se que en aquella casa hi regnava la solitud. Una solitud gèlida i dolorosament recent.

Aleshores, en Jofré la va agafar desprevinguda i va abraçar les seves mans amb fermesa, i amb una barreja de súplica i rancúnia, li va demanar la raó del seu perllongat silenci. En aquell moment, la Teresa va entendre que si hagués reunit el valor suficient per obrir les cartes, hauria descobert la resposta que tant anhelava. El seu silenci presumptuós, en canvi, va ser el culpable de transmetre el missatge equivocat. Tot aquest temps, l’orgull havia jugat a fer-se passar per coratge.

Tanmateix, durant aquella tarda humida de tardor, van tornar enrere i van conversar fins tard, recordant la glòria de la seva joventut, assaborint una estona de cel que feia tants anys que es mereixien. La Teresa però, observava com el pas del temps havia fet acte de presència en els seus rostres envellits, i que en un tancar i obrir d’ulls la vida se li havia escapat de les mans. Tant de bo hagués estat valenta. Tant de bo.

Picton und †berfahrt nach Wellington

Una conversa amb els pares

Fa unes setmanes que des que vigilo els dilluns i els dijous el pati, he despertat certa curiositat als nens i nenes de quart i cinquè. Els primers dies s’apropaven i em miraven de reüll fent-me sentir com una espècie d’objecte d’investigació. Llavors, amb el pas del temps, van anar venint i agafant confiança fins que van sentir-se prou segurs per escopir tots els dubtes que tenien sobre mi.

Ets la nova senyoreta de segon? Ets estrangera? Quants anys tens? Tens parella? On vius? Ets xinesa? Ets de Mallorca? (Sí, els nens de primer creuen fermament que sóc una xinesa de Mallorca).

Un cop passada aquesta fase d’entrevistadors xafarots de l’Arrabassada Deluxe, va començar la meva part preferida. Aquella en la que m’expliquen les seves batalles campals amb els seus respectius germans, les seves estratègies a l’hora d’enredar els pares, els candidats oficials que proposen per a encapçalar la llista de monitors i monitores més ben plantats del menjador, i el que em fa més gràcia, el moment aquell en el que deixen de narrar-me les seves històries per a intentar enredar-me a mi.

No, no és que m’apassioni veure com desarmen les seves tècniques súper especialitzades en engany a mestres, és que hi ha cert grup de quart, especialment dos elements dignes de guanyar el primer premi en arts escèniques, que la saben molt llarga i que m’ho fan passar d’allò més bé durant aquestes estones d’esbarjo.

Per exemple, l’altra dia, la gran parelleta artística va venir a fer-me una petició força descarada.

‘Sarai, tu que ets professora i la màxima autoritat en aquest pati. Ens has d’ajudar en una cosa molt important’ van començar a dir-me. Imagineu-vos quina cara em va quedar. D’on carai treuen aquest vocabulari? Ni els polítics d’aquest país parlen així!

Afalagada, els vaig preguntar què era el que necessitaven exactament, i acte seguit em van deixar amb un bon pam de nas.

Com que l’encarregat de la seva classe no havia portat la bossa per guardar les carmanyoles, volien que jo desenvolupés la molt honorable tasca de guardar-lis la seva carmanyola mentre jugaven! Quina barra! Evidentment, vaig rebutjar la seva sol·licitut mostrant un exagerat disgust pel que acabaven de fer. (No cal dir que estava fent mans i mànigues per no esclafir a riure). Tot i això, crec que van adonar-se de la gràcia que em van fer, ja que aquestes visites extravagants s’anaren repetint durant els següents dies.

Imagineu quins patis vaig tenir! Cada cop que el meu radar detectava que aquests dos s’acostaven, em posava ràpidament en alerta per endevinar quina una en preparaven. Però no us preocupeu, la veritat és que em fan les vigilàncies més amenes. Entre totes les queixes repetitives de ‘La Pepita em mana’ i ‘En Pepet no em deixa jugar’ s’agraeix una mica de diversitat de conversa.

Ara bé, el dijous passat, un d’ells em va deixar ben preocupada.

Va apropar-se amb un posat tot seriós i em va dir amb una veu solemne i condescendent: He de tenir una conversa molt important amb els pares. He d’explicar-lis que he descobert que els reis no existeixen.

Vaig posar-me vermella a l’instant i en un intent de salvar aquesta nit màgica que comparteix amb la seva família, vaig fer-me la despistada i vaig obligar-lo a que m’expliqués qui era el que menjava les galetes que jo mateixa deixava a la porta de casa durant aquesta gran nit, si jo no vivia amb els meus pares.

‘Dissimules molt bé, però no sóc tonto. Sé que són els meus pares, però deixaré que parlin ells primer. No vull donar-los un disgust’

Vaig deixar anar un sospir i vaig somriure. Em va fer llàstima que li hagués arribat aquest moment tan trist, ja que descobrir que els reis no existeixen és el primer pas del camí on es comença a deixar enrere la infància. Després d’aquesta confessió vaig pensar que potser sí que a vegades tenen la cara molt dura i que són un grup molt madur, però vaig adonar-me que encara els hi quedava moltes coses per descobrir i que m’agradaria allargar-los una mica més aquesta transició en que deixen de ser criatures, per a convertir-se en futures personetes de profit. Digueu-me sentimental.

La caixa de música

Fa uns dies, passejant pels carrers de la part alta de Tarragona i intentant escalfar les mans que es congelaven a causa d’una nit força freda, vaig recordar un bell amic que vaig conèixer fa molts anys i que ara, em sembla que el tinc una mica oblidat.

Ell, l’home Ol’ Blue Eyes va ser, realment, el meu primer amor. Però no parlo d’aquest amor adolescent i apassionat que fa que el cor t’estigui a punt d’explotar cada cop que veus a la persona desitjada. Quan em refereixo a ell i a aquest primer amor, em refereixo a la primera vegada que vaig descobrir la màgia que amaga la música. Deuria tenir uns 9 o 10 anys, sincerament, no tinc gaire clar quan va ser la meva primera cita amb aquesta veu que em va enlluernar com el perfum de les maduixes recent collides. Només recordo com va ser l’escenari de la nostra primera trobada.

Els meus oncles s’acabaven de separar, i el que era el marit de la meva tieta, va venir un matí a casa carregat de trastos que no els havia inclòs en la seva futura vida de solter. Entre figures i andròmines que no sabia per a què servien, em vaig fixar ràpidament en una capsa vella i coberta per una capa de brutícia considerable. A la tapa hi havia cosit un dibuix d’una parella del segle XIX festejant sota d’un Om i la tela que embolicava tot l’instrument era de color blau marí. El meu oncle em va explicar que es tractava d’una caixa de música que funcionava si li donaves corda, però que la ballarina que anys enrere hi havia amagada, estava trencada i ja havia penjat les sabates de ballet.

No li vaig donar importància i li vaig dir que em feia gràcia tenir una caixeta de música, ja que mai n’havia tingut cap. És més, aquella seria la primera vegada que n’escoltaria una. Tot i això, no la vaig obrir, vaig emportar-me-la a l’habitació i la vaig guardar per escoltar-la després.

Quan va arribar la tarda, vaig recordar-me de la caixa de música i vaig anar corrents a escoltar-la. Vaig obrir la caixa i decebuda, vaig escoltar un silenci llarg i desolador. De sobte, però, vaig observar que no li havia donat corda i ho vaig fer de seguit. Il·lusionada, vaig tornar a obrir aquella caixeta plena de pols, i d’ella va sorgir una melodia d’allò més meravellosa. La vaig trobar tan bonica que vaig estar molta estona escoltant-la. Tanta estona, que em vaig passar part de la nit i el següent dia sencer cantant-la sense parar. La mama, que estava farta d’escoltar-me dia i nit, va apropar-se a mi i em va preguntar com és que sabia aquesta cançó. Li vaig ensenyar la caixa de música i va somriure. Em va dir que feia temps que no l’escoltava i que estava molt contenta d’haver pogut tornar-la a gaudir. La cançó que amagava la caixa de música era My Way que va immortalitzar Frank Sinatra de la mà de Paul Anka i la veritat és, que quan la vaig conèixer, vaig saber què era enamorar-se d’una cançó (sobretot tenint en compte, que el que escoltava en aquella època era les Spice Girls i la Britney Spears).

Unes setmanes després, en un mercat d’antiguitats, la mama em va fer un regal molt especial. Em va comprar un disc de Frank Sinatra, no incloïa My Way, però sí que estava replet de cançons que vaig escoltar fins a la sacietat. Com que amb la caixa de música només es podia escoltar la melodia, va ser un gran impacte quan vaig poder sentir les vibracions del meu estimat Ol’ Blue Eyes. Com ja he dit abans, va ser una veritable història d’amor. Vaig comprar molts més discos de Sinatra i vaig estar durant anys embolcallada per la seva veu de vellut, fins que un dia em vaig decidir a descobrir altres músics. Puc dir, però, que encara que no l’escolti tan sovint com abans, hi estic eternament agraïda, ja que ell va ser la porta a allò que ara forma una part essencial a la meva vida: la música.

Ja és ben veritat allò que diuen que el primer amor no s’oblida mai.

Gràcies, Frank.

Noms per recordar

Fa molt de temps, més concretament als quinze anys, no desitjava altra cosa que ser mestra, i vaig perseguir aquest objectiu fins que vaig complir els divuit i em vaig matricular a la carrera de Magisteri Musical. Diuen que l’ofici que esculls té molt a veure amb esdeveniments de la teva infància que rauen ancorats al lloc més profund del teu cor. Qui sap, potser el mal record de la meva etapa com a alumna a l’escola primària ha estat la responsable de la meva elecció, però pel motiu que sigui, vaig escollir aquesta carrera. La veritat és que estic molt contenta d’haver-ho fet, però no pel que vaig aprendre als vells edificis de la meva Universitat, sinó per tot el que he arribat a viure i aprendre fora dels seus dominis, i especialment, m’agradaria recordar el meu segon període de pràctiques.

El millor de ser practicant és que pots veure diferents maneres de treballar de diversos mestres, i el que és més divertit, no fas la feina bruta, et converteixes en una semi-mestra que es fa col·lega dels nens i nenes de l’escola, i evidentment, els pots omplir d’abraçades i petons.

El que no m’esperava, però, era que coneixeria una personeta molt especial. No us esvereu, no era pas l’amor de la meva vida, sinó un nen menut de sis anys amb nas bufó i aixafat, que tenia una mirada de tigret ferit que et congelava l’ànima cada cop que el miraves. Això sí, de tigret ferit res, era el més bandarra de tots, el molt podrit!

El vaig sentir parlar poques vegades, ja que per comunicar-se només en tenia prou amb un mig somriure o una aixecada de celles ben còmica. Però el que més gràcia em feia era la seva estranya combinació genètica d’ésser humà i animal salvatge. No exagero, tenia una capacitat innata per trepar-me per l’esquena i llepar-me la galta abans que els meus braços reaccionessin per apartar els seus gèrmens infantils de la meva cara. Sempre que feia això, m’enfadava amb ell, però llavors em dibuixava un somriure malcriat i se’m passava ràpidament l’empipament.

Sé el que esteu pensant “Aquest marrec era el nen dels teus ulls”.  Però creieu-me que no era això, vaig estimar moltíssim tots els nens i nenes d’aquella escola, però ell em deixava fora de joc, era una criatura tremendament imprevisible. Vaig tenir una connexió tan especial amb ell, que vaig arribar a pensar que si algun dia tenia un fill, li posaria el seu nom.

Tanmateix, el final de les pràctiques va arribar, i el vaig tenir darrere meu durant tot el dia. S’escapava de classe i em seguir allà on anava. La seva tutora, cansada d’anar-lo a empaitar, va decidir deixar-lo venir amb mi fins a l’hora de marxar. Com sempre, ell no deia res, ni una sola paraula, però la seva mirada de tigret ferit es va clavar en mi fins a les cinc de la tarda. Em va saber molt de greu haver de marxar.

Però tot aquest episodi de la meva vida, ho he volgut recordar avui perquè després de cinc anys, l’he tornar a veure. No ha crescut gaire, segueix tenint el nas xafat i el somriure entremaliat de sempre. Anava corrents pel carrer mentre la padrina l’anava empaitant al darrere, segurament havia fet una malifeta de les seves. El vaig observar amb enyorança, i ell es va aturar un segon. Em va mirar amb curiositat, suposo que la meva cara li va resultar familiar, però ja no se’n recordava de mi.

Al principi em vaig sentir una mica afligida, i vaig pensar que quina compensació tenia això de ser mestra, si després la meitat dels alumnes no et recordaven. Però després em vaig adonar d’una cosa molt important. Ell em va demostrar que tinc la capacitat de donar el màxim de mi a una altra persona sense esperar res a canvi. Per aquest motiu, he decidit que tots els alumnes que tindré al llarg de la meva vida, els estimaré amb la mateixa intensitat que ho vaig fer amb ell. Perquè crec fermament que estimar és el fonament principal de l’educació, i vull que totes les personetes que passin per les meves classes, aprenguin a estimar de la mateixa manera, i em facin sentir orgullosa d’haver escollir aquest ofici tan especial.

I wanna hold your hand

Mentre escolto aquesta cançó, em costa moltíssim escriure. Sense poder-ho evitar, em moc al ritme de les picades de mans que fins fa poc no havia pogut percebre. I és que aquesta cançó m’enganxa.

Ho sé. És de les més conegudes dels Beatles, i segurament, més d’un del fidels seguidors d’aquesta fantàstica banda em recriminarà espetegant-me a la cara que  perquè no parlo d’una altra cançó. Ja ho sabeu, allò de que els que són veritablement admiradors d’una banda han d’estimar les cançons menys famoses i poder d’aquesta manera, demostrar que ets un erudit de la música d’algun grup en particular.

Però sincerament, no em ve de gust parlar de la infinitat de cançons espatarrants que han composat els Beatles. Vull parlar d’aquesta en concret perquè ha passat a convertir-se en una de les cançons més especials per mi.

Tot va començar un matí que no havia d’anar a treballar a l’escola, i el vaig aprofitar per estudiar piano. Dintre de poques setmanes havia de realitzar l’examen més pesat que existeix en el món del conservatori: l’examen de tècnica.

Cansada de tocar escales a la 3a, a la 6a, a la 8a amunt i avall, de malmetre el teclat del piano amb les octaves de canell a ritme de corxera, i d’empassar-me els maleïts acords harmònics en totes les posicions possibles, vaig decidir descansar i tocar qualsevol altra cosa que no fos tècnica.

I aquí és on entren els Beatles. Feia unes setmanes que havia tornat a escoltar-los i la veritat és que encara m’enganxen com el primer dia que els vaig descobrir. Tanmateix, aquesta vegada l’obsessió havia anat més enllà i les melodies i ritmes trepidants de les seves cançons s’havien instal·lat al meu cervell de manera permanent. Per aquest motiu, sense ni tan sols pensar-ho, vaig començar a tantejar la melodia de I wanna hold your hand al teclat, fins que vaig aconseguir un acompanyament més o menys digne i vaig començar a cantar la cançó, oblidant-me de que visc en un pis enganxat a un altre amb veïns a dins.

Això sí, els veïns del costat si que no s’havien oblidat de mi , ja que per sorpresa meva, la veïna que tenia una criatura d’un any i tres mesos, va començar a cantar la cançó des de casa seva. Em va fer tanta vergonya que vaig aturar-me en sec. Però la veïna, amant de les noves vies de comunicació, em va enviar un whatsapp dient “Beatles sí!!! M’encanta”. Així doncs, em vaig sentir en deute amb ella i enterrant la vergonya que sentia en aquell moment, vaig començar a tocar-la de nou. I ella va tornar a cantar-la.

No em pregunteu perquè, però mentre la tocava i sentia a la veïna cantar, vaig imaginar que la seva filla era la seva parella de ball i l’afortunada destinatària de la cançó, prement amb les seves mans petites i tendres les mans de la seva mare, i somrient amb el cor.

Per aquest motiu, ara considero aquesta cançó com un petit tresor, i ha deixat de ser aquella famosa cançó dels Beatles, per convertir-se en aquella cançó que em regala un record molt bonic al cor.

Gràcies Beatles!