Moments per guardar a la butxaca

Avui, mentre entrava per última vegada a l’escola, m’he adonat que és molt curiós quan moments, llocs, paisatges i persones que formaven part de la teva rutina diària, es converteixen de sobte, en records. És una sensació molt estranya. Primer tens moltes ganes que arribi l’estiu, donar un descans a la teva mà que no ha parat de corregir en un mes sencer, les hores preparant els projectes i els àlbums, l’atabalament a l’hora de posar notes i el que és pitjor, ensobrar-les!

Però llavors els nens marxen de vacances d’estiu i queda un silenci tan sorollós, que et colpeja el cor com un rugit salvatge que t’avisa que això ja s’acaba. No obstant això, tossudament, dónes l’esquena a aquesta sensació d’enyorança, i penses que amb els dies que encara et queden per venir a l’escola, per acabar feina pendent, t’ofegaran aquest neguit. Però no és així. Continues venint a l’escola i ja s’ensuma que no serà el mateix. Comences a trobar a faltar moltes coses, sobretot el so ensordidor dels nens i nenes, que ara començades les vacances no n’ha quedat ni rastre. Tot queda en silenci i només s’escolta el telèfon o les veus dels companys explicant com ha anat el cap de setmana, preparant-se per la reunió de claustre que està a punt de començar. Però tot i així, segueixes fent el cor fort i un cop acabes les reunions, vas a la classe i saps que l’has d’endreçar, recollir retoladors que han quedat desaparellats sense el seu tap, fitxes que han anat amunt i avall, bates de nens despistats que no han pensat a emportar-se-la a casa, cartells que han de tornar a ser desats, i deixes pel final allò que saps que et farà més mal treure, el moment més complicat de la ruptura: despenjar els dibuixos.

Un cop trets i guardats per endur-te’ls a casa, veus com aquella classe tan acollidora, que estava repleta de colors i alegria, s’ha quedat totalment despullada. Ja no queda res de la classe dels aventurers. Llavors, seus i observes com una profunda tristor s’apodera de tu i rememores els moments viscuts en aquella aula. T’acomiades lacònicament d’aquest espai que ha estat tan especial per tu, i dónes permís a la Meritxell perquè tanqui amb clau la classe, preparada per a rebre una nova mestra i un nou curs.

Per fi ho acceptes, i és aquí quan t’adones que tot el que deixes enrere ja s’ha convertit en records melindrosos. Afligida, puges al cotxe, arribes a casa i penses que escriure una entrada al bloc sobre aquests moments, és la millor manera d’agrair tot el que ha fet aquesta escola per tu en tan sols un any. I sé que quan us ho llegeixi aquesta nit al sopar, us emocionareu i em maleireu els ossos per fer-vos tenir un altre moment “monyes” durant la nit de gresca que ens espera. Però no sabia com agrair a totes les persones que m’heu ajudat i que m’heu fet sentir tan acollida en aquesta petita escola amb olor de mar.

No podré oblidar els grans moments que he compartit a classe amb la Maite, els savis consells i el suport que m’ha donat l’Eli, les converses filosòfiques de l’Alba, les cares del Dani cada cop que li intentava explicar els treballs de plàstica, els moments buscant fulls de racons amb la Paloma, els farts de riure amb el Josep, les incansables preguntes que m’han respost l’Esther i la Montse, les visions d’experiència que m’han ofert la Marta i la Maria José, les llargues converses amb la Maria Jesús, la gran ajuda informàtica que m’ha proporcionat l’Agustí, les abraçades de la Marian, les estones de pati amb la Mapi, la generositat de la Pilar, l’alegria de l’Isabel, els moments dolços d’atabalament de comissió amb l’Esther, la tendresa de la Cristina, el somriure de la Maite, els comentaris divertits de la Mònica, les vegades que m’ha hagut de deixar les claus la Rosa, els atacs de riure de la Lourdes a l’hora de dinar, l’amabilitat de la Mireia, la gran ajuda i la calma que em transmet la Rebeca, el catinglish de la Montse, els moments de gresca amb l’Ana, les primeres experiències compartides amb les dues Marines, la Sandra, el Fran i l’Ester, la Maria recordant-me totes les coses que havia de repartir i la paciència que ha hagut de tenir amb mi, les incomptables vegades que la Carme m’ha ajudat, la confiança i el suport que m’ha donat la Sònia, veure de bon matí a les sempre somrients, Meritxell i Olga, i per descomptat, el “venga profesores, que vamos a abrir las puertas” de la Mari. En conclusió… Ha sigut un dels anys més especials que he tingut. Moltes gràcies per tot, us puc assegurar que sempre us portaré al cor!

Festival de fi de curs

Només obrir les portes de l’escola, vaig notar que els meus aventurers preferits feien cara d’estar molt exaltats. Us ho dic seriosament, en veure aquella onada de nens corrents com a desesperats cap a la fila, vaig pensar que la meva vida corria un greu perill, sobretot quan un d’ells va saltar-me al coll com si es tractés del mateix Tarzan.

O sigui que ja us podeu imaginar quina tarda m’esperava… saltaven més que els micos, de tant en tant deixaven anar crits d’enfervoriment i fins i tot, un d’ells es va baixar els pantalons al mig de classe, assegurant que els que portava a sota li quedaven molt millor.

Tranquils, no els havia mossegat cap zomling d’aquests que porten, era que estaven nerviosos pel festival de fi de curs. Normal! Sabeu que és ballar davant dels pares, mares, padrins, padrines, oncles i demés familiars de tots els alumnes de l’escola? Fins i tot jo tenia un nus a la gola!

Vam entrar a classe i observant aquell panorama salvatge, vaig decidir seure i beure un glop d’aigua. Vaig demanar-los que m’escoltessin i vaig explicar-los que cada vegada que havia de sortir a l’escenari a tocar el piano, sentia un pànic tan gros i tan absurd, que volia arrancar a córrer, i que ara en aquells moments, em passava exactament el mateix. Per aquest motiu, els vaig demanar que el millor que podíem fer era fer exercicis de respiració. Ells, sentint-se responsables, s’ho van prendre seriosament i van fer tot el possible per calmar-se.

Uns minuts després ens van venir a buscar. Havia arribat l’hora de la nostra actuació. Amb els nervis de punta, van recórrer aquella catifa vermella que conduïa a l’escenari i que semblava que no s’acabava mai, i es van col·locar a sobre d’ell.

Veient-los allà dalt, tots col·locadets i nerviosos com estaven, no vaig poder evitar somriure i recordar totes les estones que havíem passat junts… Com em van analitzar de dalt a baix el dia que ens vam conèixer, les vegades que m’han intentat prendre el pèl, els atacs de riure que m’han arribat a provocar, les idees de bomber que han realitzat a les hores de pati, les mirades de tigret ferit quan han volgut aconseguir alguna cosa, les preguntes impossibles, les històries inimaginables que s’han inventat, les queixes d’indignació de quan els vaig fer un dictat on havien d’escriure que jo era la mestra més guapa de l’escola, els secrets que m’han explicat,  els dibuixos que han empaperat tota la classe, les cançons que han cantat a l’hora de plàstica, les revolucions després del pati, les abraçades que m’han regalat, els petons que m’han pessigollejat les galtes, els seus somriures…

Llavors, els meus pensaments es van interrompre per la veu d’una mestra preguntant-me si anàvem a començar el ball d’una vegada.

Vaig fer que sí amb el cap i el Surfin’ USA dels Beach Boys va començar a sonar. Ho estaven fent tan meravellosament bé, que orgullosa dels meus alumnes, vaig acabant reproduint el ball amagada en un racó del costat de l’escenari.

Quan van acabar el ball, van baixar amb un somriure dibuixat d’orella a orella. Els vaig felicitar per la seva espectacular actuació i vam anar tot cofois cap a classe. Passada una estona, els seus pares van venir a buscar-los i van marxar per seguir gaudint del festival.

Un cop tots repartits, vaig sentir una punxada al cor en sentir que cada cop em quedaven menys estones per gaudir amb ells.

I és que m’ho han fet passar de tots colors, però em tenen completament a la butxaqueta.

Aventurers: us trobaré a faltar moltíssim!!!

Sortir volant

Molt sovint, els nens que més ens sorprenen són els més diferents, aquells que són tan especials, que saps de ben segur que sempre els portaràs al cor.

A la classe, hi ha un nen que té autisme, i tot i deixar anar molt poques paraules, és tan expressiu que transmet les emocions d’una manera tan particular, que em deixa completament esbalaïda.

Fa unes setmanes vam treballar la pel·lícula Up! durant l’àrea d’educació en valors. La majoria dels nens i nenes ja l’havien vist, però com que els encanta aquesta pel·lícula, no van queixar-se gens ni mica. Un d’ells, però, va quedar ben enganxat a la pantalla, encuriosit i fascinat per aquella casa, que s’havia convertit en el perfecte vehicle per a que el senyor Fredricksen pogués dur a terme la seva espectacular fugida.

Els ulls grossos i llampants d’aquest nen, estaven enlluernats totalment per les escenes que anaven succeint durant el film, i va quedar petrificat a la seva cadira.

Aquesta emoció el va tenir embadalit de tal manera, que l’encativament per la casa voladora del senyor Fredricksen es va allargar dies i setmanes.

Cada matí, només arribar a l’aula, sortia escopetejat en direcció al meu maletí. L’obria i inspeccionava totes les butxaques i compartiments, fins comprovar que no hi havia rastre del DVD. Vaig pensar que segurament se n’oblidaria amb el pas del temps. Però no va ser així.

Un bon dia, la seva mare va voler parlar amb mi. Em vaig estranyar, ja que feia relativament poc que havíem tingut una tutoria, de seguida li vaig demanar que m’expliqués què necessitava o què li preocupava.

Intrigada, em va preguntar si recentment havíem fet alguna activitat en especial a classe. Després de comprovar la meva cara de descol·locació, va procedir a explicar-me el perquè d’aquella pregunta.

“Veuràs…” va començar a dir “Ahir a la tarda, el meu fill va recollir tots els globus que va trobar per casa i em va fer entendre que els inflés tots. Quan els teníem tots ben inflats, els va deixar en un racó, vam anar a banyar-se, va sopar i tot seguit, va pujar a la seva habitació. Va fer no sé quants viatges transportant globus, i els va anar lligant un a un al seu llit. Un cop tots lligats, va seure al llit i va començar a dir-me: adéu mama! Era com si esperés que el seu llit sortís volant”.

Ja us podeu imaginar quina cara de estupefacció se’m va quedar. De seguit, vaig lligar caps. Li vaig explicar que havíem vist la pel·lícula Up! i que havia quedat completament fascinat per la història de la pel·lícula.

Immediatament, aquest nen va començar a saltar sense parar i a repetir frenèticament: Up! Sí?

La seva mare, atònita, va prometre al seu fill que aquella mateixa tarda anirien a comprar el DVD de la pel·lícula.

Així doncs, va arribar el matí següent. Va entrar a l’aula tranquil·lament i em va dirigir una mirada que després va clavar en el meu maletí. Però ja no va venir a inspeccionar-lo. Ara ja tenia el seu propi DVD a casa.

De veritat…cada dia m’omplen el cor de sorpreses!

Nit de colònies

Feia temps que els nens i nenes miraven de reüll el calendari, esperant delerosos, que arribés les dates més importants de l’any: les colònies.

La majoria d’ells, neguitosos d’anar a dormir fora de casa per primera vegada, i nosaltres, histèrics, repassant que no ens hagi passat per alt res per alt, revisant que portem totes les autoritzacions mèdiques corresponents, comprovant que no hi hagi cap nen o nena que es faci enrere a l’últim moment, responent dubtes i preguntes dels pares que t’atrapen a cada moment que et troben per l’escola, i en general, vivint un estat constant de frisança frenètica.

Aquests dies de nervis van anar passant i per fi, va arribar dijous al matí, amb totes les criatures acomiadant-se dels pares a través d’uns somriures enganxats a les finestres de l’autobús, mig esborronades per una enyorança punyent que va començar a aparèixer durant els minuts previs a l’inici del viatge. Llavors, després d’haver baixat cinquanta-dues vegades de l’autobús per recuperar la biodramina, la cantimplora d’aigua, els mocadors, i d’altres coses que anava recordant, desafortunadament, just quan em cordava el cinturó de seguretat, i després de suportar els típics comentaris de pares bromistes, que asseguraven que sóc pitjor que els nens, va arribar l’hora de posar-nos en marxa.

Com era d’esperar, les cançons modernitzades d’autobús no van trigar massa a sonar. Així com l’horrorosa “Eroski-oski-oski park”, el Bon Dia d’Els Pets que en comptes de cantar “ningú ho ha demanat però fa bon dia” recitàvem “anem de colònies a Rasquera” (gran ocurrència de la nostra estimada mestra de música), els himnes esportius corresponents a cada bàndol, i evidentment, no van faltar les cançons de Bola de Drac. La veritat és que quan vam arribar, després d’aquest viatge d’autobús, ja estàvem gairebé esgotats. I és que això de girar tantes vegades el coll cap enrere, renyant a aquell nen que s’aixecava cada dos per tres, vigilant aquella nena que estava a punt de treure l’esmorzar per la boca, o separant aquells dos que discutien per estar al costat de la finestra, no me’n sé avenir com no vaig agafar una contractura.

Déu n’hi do, quines colònies ens esperaven!

El dia va anar passant, vam conèixer un simpàtic pastor anomenat Simó, i els seus dos fidels ajudants, que ens van preparar unes activitats d’allò més divertides. Si us he de ser sincera, vaig gaudir com una nena petita, des d’anar-los a molestar a l’hora de dinar, fins a cansar-nos de tant jugar a pilota o escalar el petit rocòdrom que va ser l’estrella indiscutible de les hores d’esbarjo.

Així doncs, la nit va arribar. Famolencs i desesperats per anar a sopar, van anar corrents a parar taula. Tots excepte una nena. Amb febre i tremolant com una fulla, va venir a avisar-nos del seu malestar. Vam trucar als seus pares, i després de comentar totes les opcions que tenien, van decidir venir-la a buscar. Ella, pobreta, va començar a sanglotar sense parar. Però no plorava pas pel fet de trobar-se malament. Plorava perquè no volia perdre’s la vivència d’aquella nit tan especial de colònies. Amb el cor encongit, vam animar-la amb tots els arguments maldestres que se’ns van ocórrer, però no va donar resultat.

Amb l’ànima als peus, va baixar a sopar amb els seus companys i companyes, conscient de la seva mala sort. Els problemes, però, no van fer més que començar. No va provar ni una cullerada de sopa, que va començar a plorar una altra vegada. La companya que seia al seu costat, en conèixer el motiu del disgust, també va començar a plorar. Però no va ser l’única. Aquesta plorera va anar encomanant-se de tal manera, que va acabar tota la taula de 2n B plorant com a desesperats. Els mestres i monitors, ens vam quedar congelats, observant aquella font de llàgrimes que ben aviat acabaria en una molt mala digestió. Mare meva, quin drama de colònies! Cap d’ells va acabar-se el sopar i els pares d’aquella nena no van trigar massa a arribar. Van acomiadar-se com si se n’anés a la guerra del Vietnam, i van anar amb el cap cot a participar en la gimcana nocturna.

Ens va saber molt de greu, i quasi que els mestres tampoc sopem, però tot d’una se’ns va il·luminar la cara. Ens acabàvem d’adonar que havíem fet una bona feina amb aquells nens i nenes. Estàvem molt orgullosos de saber que els nostres petits marrecs tenien un cor tan bonic. Això sí, quan a les sis de la matinada, van començar a practicar surf de passadís, cridant com a goril·les desvetllats, els vam tornar a maleir.

Sant Jordi d’enamorats

Quan arriba el dia de Sant Jordi, deixant de banda que considero que hauria de ser festiu, s’ha de tenir en compte, que celebrar-lo a l’escola és també una forma molt especial de viure la diada.

Us ho confesso: m’agrada tot el que té a veure amb aquesta catalana celebració: els nens i nenes (que per sort encara no han avorrit la lectura) amb un llistat de contes que volen comprar, tant o més llarg que la carta als reis; el taller de Sant Jordi on acabem amb cola i ulls de plàstic fins a les celles; el debat sobre si el pobre drac hauria de ser indultat, el certamen literari que per ells és més important que la mateixa cerimònia d’entrega dels Premis Nobel, la representació de la llegenda, protagonitzada per uns pares i mares que viuen la diada amb més il·lusió que els seus fills; la lectura a la fresca que fem a la tarda, que amb aquesta calor, de fresca en té ben poc, la venta de punts de llibre creats pels nens i nenes, (proporcionalment més grans que les tapes dels propis llibres), i finalment, la cara de descomposició dels pares, sabent que després de recollir-los a l’escola, els espera una llarga tarda a la rambla de Tarragona, buscant el llibre més adequat pel nen, que inexplicablement, acabarà sent un llibre amb més dibuixos grans i brillants, que no pas lletres.

Però si he d’escollir el meu moment preferit del Sant Jordi de l’escola és, sense cap mena de dubte, aquest romanticisme prematur que ha nascut de les entranyes dels meus alumnes.

Segurament recordareu al meu petit enamorat, que després de planejar una gran boda a l’amfiteatre de Tarragona, va haver de suportar com la nena dels seus somnis infantils, passava d’ell olímpicament.

Doncs aquest mateix enamorat, va arribar a l’escola tot repentinat i amb un somriure timidot, amb una espectacular rosa vermella sota el braç. Amb els fums més pujats que les xemeneies de la petroquímica, vaig pensar que la rosa era, indiscutiblement, per la seva senyoreta. Però em vaig quedar amb un bon pam de nassos, quan va passar de llarg, i va anar cap a la taula de la seva eterna enamorada.

La classe es va inundar ràpidament de xiulades frenètiques d’entusiasme. L’afortunada, més vermella que la rosa, va donar les gràcies i va somriure. El meu petit Romeu, va defugir les mirades de tothom, i va marxar corrents cap al seu lloc.

Malauradament, aquest èxtasis de felicitat va arribar ràpidament a la seva fi. Sense que ningú s’ho esperés, va aparèixer un altre nen de la classe amb una rosa totalment extraordinària. Era una rosa feta a mà!!! La mare que el va matricular… si és que el marrec, tot s’ha de dir, havia tingut una traça mortalment impossible a l’hora de fer aquella rosa de cartolina.

Endevineu per a qui era? Doncs l’heu encertat! Aquest cop tampoc vaig ser l’afortunada. Era per a la mateixa nena! Renoi, quin èxit, i quin rebombori es va formar. La cara del primer pretendent, era un veritable poema de Sant Jordi.

Per sort, aquesta tensió amorosa va desaparèixer quan vaig ensenyar el model del drac de tela, que anàvem a fer en el taller de Sant Jordi.

Més tard, quan van tocar les quatre i mitja de la tarda, i els pares i mares van venir a buscar els nens i nenes, vaig poder veure com la mare d’aquest enamorat empedreït li preguntava si la rosa havia agradat a la seva estimada. Ell va fer que sí amb el cap, i com si hagués esborrat el conflicte ocorregut al matí, li va regalar un somriure d’agraïment.

En veure el dibuix d’aquesta felicitat desinteressada d’aquest romàntic diminut, vaig sentir-me orgullosa de ser la seva mestra.

Abans de marxar, però, va tornar corrents i em va regalar una rosa feta a ganxet. Vaja, això sí que no m’ho esperava!

Si és que em tenen a la butxaqueta…

El primer dia de classe

Fa relativament poc, va fer un any que vaig començar a treballar com a mestra. Ja en tenia ganes! Portava dos anys i mig, esperant que la borsa de treball es mogués fins arribar al número 52.784. El meu.

Per fi, aquest dia va arribar i quan vaig rebre aquesta trucada tan especial, vaig fer tants salts d’alegria, que la veïna de sota em deuria maleir els ossos.De seguida, però, em vaig començar a neguitejar. Com serien els nens i nenes? Seria capaç de portar una classe, o als quinze segons, ja voldria marxar amb la cua entre les cames?

Amb tots aquests pensaments al cap, va arribar el dilluns. Plantada davant la porta d’aquella escola de Valls, vaig entrar amb els nervis de punta. Tot seguit, em va venir a rebre la directora. Molt amablement, em va presentar el claustre i em va passejar per aquell edifici que era tan gran, i disposava de tants passadissos i aules, que semblava ben bé un laberint.

De fet, a causa de la meva falta del sentit de l’orientació, no vaig trigar massa en perdre’m. Però per sort, vaig aconseguir arribar a aquella classe de 2n A que no oblidaria mai més.

Quan vaig entrar, el silenci regnava dins l’aula. Eren vint-i-set alumnes i tots em miraven amb curiositat. La mestra que estava en aquell moment, em va avisar que era una classe força moguda. Va desitjar-me sort i va marxar.En aquell instant, les nostres mirades es van creuar i no varen passar més de quinze segons, que aquella classe es va convertir en una selva d’animals salvatges. Tots van començar a cridar i aixecar-se dels seus llocs.

De totes maneres, però, no vaig marxar amb la cua entre les cames.  Vaig decidir fer el primer que se’m va passar pel cap. Vaig fer una ullada ràpida al llistat de noms, em vaig posar les ulleres de sol (que no eren precisament discretes), i vaig preguntar: “Xavier, em queden bé les ulleres?”. Immediatament tots van callar. En Xavier, i la resta de nens i nenes, es van quedar totalment descol·locats.

Tot i semblar que de moment ho tenia tot controlat, aquella hora de classe, no havia fet més que començar. En Xavi mateix, va ser el primer que em va demanar ajuda. Orgullosa de poder començar a desenvolupar les meves habilitats com a mestra, li vaig preguntar en què podia ajudar-lo.

Va mirar rancorosament al seu company, el Marc, i em va dir que li havia pres el llapis. Decebuda per la poca importància del conflicte, vaig dirigir-me al Marc, qui per cert, tenia un posat molt divertit, i vaig recomanar-li que havia de tornar el llapis al seu company.

El Marc, però, va negar amb el cap enèrgicament i va dir que no era possible.

En Xavi, desesperat, va tornar a queixar-se de que necessitava el llapis, que era un llapis del Barça i se l’estimava molt. Era el seu preferit. Aquest cop, però, vaig fer-li veure al Marc, la importància de demanar permís per agafar les coses dels seus companys. Però no va funcionar. Ell, tossut com una mula, va tornar a negar-se a la devolució del preuat objecte.

Quan, finalment, amb molta paciència, vaig aconseguir fer-li entendre perquè li havia de tornar l’objecte al seu company, no em podia arribar a imaginar on havia amagat el llapis dels trons. El Marc, amb tota la normalitat del món, va treure el llapis del cul! L’havia amagat entre les dues natges!!!

Em vaig quedar totalment descol·locada. Quin fart de riure! Això sí, el pobre Xavier, no va riure pas. Va quedar-se blanc com el marbre, i amablement, va decidir regalar-li el llapis al Marc.

Després d’aquest gran moment, els nervis em van desaparèixer, i a partir d’aquest primer dia, no vaig deixar de viure moments meravellosos i d’allò més divertits amb els que van ser els meus primers alumnes.

Els alumnes surfers

Des de que sóc mestra, m’he adonat que he desenvolupat certes habilitats summament extraordinàries arrel de la meva experiència amb els nens i nenes. De fet, tinc un màster en acabar els àlbums de final de trimestre en un temps rècord, un post-grau en arbitratge de conflictes, una llicenciatura en decoració ecològica d’aula, però sobretot, he adquirit el doctorat en teatre, o més ben dit, en manipulació infantil.

Ja sabeu a què em refereixo, oi? És quan teniu entre mans un contingut avorridot, però estrictament necessari, que fas mans i mànigues per convertir-ho en una activitat súper interessant per als teus alumnes. De vegades, la jugada no ens surt massa bé, i per molt que els hi venguem la moto, et miren amb aquella cara que ens suggereix si ens hem begut l’enteniment, però d’altres vegades, s’ho empassen i les activitats rutllen d’allò més bé.

Aquesta, era una d’aquelles situacions en les que has de posar-hi els cinc sentits: l’elecció de la cançó pel festival de final de curs.

En un primer moment, vaig pensar en deixar-los escollir, però coneixent-los, segurament haguéssim acabat ballant el Bailando de l’Enrique Iglesias o pitjor encara, una d’aquestes cançons de sèries argentines que ara s’han posat tan de moda. Per aquest motiu, vaig acabar descartant aquesta opció.

Sembla una actitud dictatorial, però la ràdio i els cotxes que paren als semàfors de casa, ja me les han fet avorrir suficient, com per a sobre, amargar-me en els assajos, empassant-me set-centes vegades una d’aquestes cançons, fins aconseguir quadrar la coreografia dels trons.

Així doncs, havia arribat l’hora d’innovar. Bé, el que se’n diu innovar, no gaire, ja que vaig acabar escollint el Surfin USA dels Beach Boys.

El que venia després, però, era la part més difícil. Havia de vendre’ls-hi la cançó de tal manera, que no els hi quedés ganes de pensar en cap més opció.

Ja us podeu imaginar quin discurs els hi vaig regalar.

“Tinc una sorpresa!” vaig començar “Tinc la cançó ideal per a ballar al festival de final de curs”. Tots em van mirar amb cara d’escepticisme i pobrets meus, em van preguntar “És una dels Beatles, oi?”. Però immediatament vaig explicar-los que els presentava un altre grup, un grup excepcional amb una cançó excepcional. Una cançó que parlava de fer surf, un esport nàutic que va sobre portar ulleres de sol gegants, pantalons amples, sandàlies estiuenques, samarretes hawaianes i sobretot, taules de surf.

Ara bé, els meus esforços per a que els hi agradés la cançó, han estat tan exagerats, que ara la volen ballar a totes hores. I aquí no acaba la cosa: un percentatge considerable de la classe ha decidit fermament convertir-se en professional del surf.

N’hi ha algun que ja vol una taula de surf per al seu aniversari.

Pares i mares, ho he intentat evitar, de debò. D’una banda ja els he convençut per no aparèixer en banyador al mig de l’escenari, però malauradament, acabo de convertir els vostres fills i filles en apassionats del surf.

Això sí, la pitjor part me l’emporto jo. Falten al voltant de dos mesos per a celebrar el festival, i ja m’he cansat del coi de Surfin USA dels Beach Boys.

La mestra pirata

Des de que sóc mestra arreplego tots els virus que els nens i nenes, amb tot l’afecte del món, m’encomanen. Bé és veritat que des que vaig complir la majoria d’edat, em vaig plantar a casa negant-me a menjar més carn vermella i llenties (les odio, què hi farem, no puc amb elles) i probablement, sigui un dels motius pels quals el meu cos, no disposi de la protecció necessària, per combatre aquests maleïts virus infantils carregats de punyeteria.

Aquest cop, però, l’encomanament de virus no va ser el culpable. Tot i això, també em va passar a l’escola, més concretament al pati. Estava parlant amb una mare, improvisant una d’aquelles tutories que t’enxampen en un d’aquells dies que estàs maleint tota la feina que et queda per preparar, quan de sobte, un vent de mil dimonis va començar a aixecar una polseguera digna del Kansas de la Dorothy del mag d’Oz.  En una d’aquestes revolades, un grapat de terra em va anar a parar a dins de l’ull.

No li vaig donar importància fins que va arribar l’endemà al matí. Quan em vaig llevar i vaig veure aquell ull vermell reflectit al mirall, vaig pensar que segurament acabaria marxant, ja que no vaig notar coïssor ni el tenia enganxifós de lleganyes. Un altre cop, no li vaig donar importància. Però la coïssor va acabar apareixent, i de manera progressiva fins a les quatre i mitja de la tarda, quan vaig decidir anar a urgències.

“No notes que tens terra a la parpella?” em va preguntar la doctora, com si considerés seriosament, que les meves capacitats sensitives estiguessin totalment anul·lades. Avergonyida, vaig respondre amb un fil de veu, que només havia notat que la coïssor s’havia anat incrementant a mesura que passaven les hores. La doctora, perplexa, em va explicar que tenia incrustada aquella revolada de sorra que el vent, també amb tot l’afecte del món, m’havia regalat. Va marxar uns segons i va tornar amb un pedaç ocular més gran que el bombo del Ringo Starr. Bé, potser exagero, però aquell pedaç estava dotat d’unes dimensions considerables. Me’l va col·locar i tot receptant-me un col·liri, em va recomanar que no me’l tragués fins dimarts.

Ja us podeu imaginar la meva cara, tractant de visualitzar com seria la meva arribada triomfal a l’escola amb aquell tros de tela a l’ull. A més, el pitjor de tot era que no veia tres en un burro. Sort que eren dies de preparació d’àlbums i de festival de primavera, perquè si hagués d’ensenyar a restar amb aquell panorama, crec que hagués acabat escrivint els resultats a la cara d’algun nen.

Així doncs, el moment va arribar. Quan vaig anar a buscar els nens i nenes a la filera, tots em van mirar amb cara d’expectació. De seguit em van sotmetre a l’interrogatori de tercer grau corresponent i els vaig tranquil·litzar dient que els hi explicaria tots els detalls a classe.

Un cop tots asseguts, i mirant-me amb aquells ullets delirosos per satisfer la seva curiositat, els vaig relatar la meva tragèdia. De sobte, però, un nen va aixecar la mà i li vaig passar el torn de paraula.

“Sarai, ara t’has convertit en la mestra més guai de l’escola. Ets la única que és pirata!”

En aquell moment, abarrotada d’orgull per tal digne concessió, tot el mal humor que portava a sobre es va esvair. Ara bé, les cares de decepció dels meus alumnes, quan el dimarts vaig tornar a ser la mestra normal i corrent de sempre, eren un poema.

Si ja ho diuen que la vida pirata és la vida millor.

L’amor no té edat.

L’amor només porta problemes. Feu-me cas, no hi ha excepció. O sigui que si us ve a trucar a la porta, ja podeu fugir immediatament.

Ja m’imagino el que esteu pensant: Sarai, acabes de viure un desengany amorós i per això renegues d’aquesta manera…

Doncs no, no és pas això! He de confessar que em considero una gran amant de l’amor, i crec en les cançons d’amor i adoro els amors feréstecs de les pel·licules d’en Truffaut (com diu una vella cançó). Però aquesta vegada, el patiment malaltís de l’amor l’ha hagut de viure una personeta que em toca de ben aprop!

I és que un dels meus alumnes ha hagut de passar per una de les fases més dures que ens fa viure el coi d’enamorament: l’indiferència. I no una d’aquelles indiferències que al cap i a la fi les acceptes, i a més, saps el motiu per el qual t’hi estàs topant. És una d’aquelles indiferències que et fa parar boig, que et treu els nervis de polleguera, que et fa desesperar fins a abocar-te a l’abisme.

Tot va començar un dilluns a la tarda, abans d’entrar a l’escola, quan un dels meus nens estava aferrat al mestre d’educació física, plorant com un condemnat. La veritat és que no en vaig fer gaire cas i el vaig fer entrar a classe. No em malinterpreteu, és que això de ser mestra et permet identificar de manera summament antropològica, quines són les pràctiques rutinàries de cada nen o nena. I aquest nen en concret, té la mala costum d’accentuar la seva sensibilitat a cada moment. En altres paraules, molt sovint acaba plorant ferit per algun comentari malintencionat d’algun company, o perquè no el deixem expressar la seva creativitat, a través d’una cançó endimoniadament repetida fins a acabar amb la nostra paciència.

Per aquest motiu, vaig imaginar que seria alguna d’aquestes raons habituals qui el feia deshidratar-se d’aquella manera descomunal, i vaig considerar oportú esperar a que se li passés la rabieta per poder parlar amb ell. Aquest cop, però, el disgust no va durar cinc minuts com sempre, sinó que es va allargar passat un quart d’hora. Així doncs, vaig aturar la classe, i vaig decidir anar a veure què carai passava.

De bones a primeres, va fer el cor fort i em va demanar que el deixés estar, que no ho volia explicar. Aquí és on vaig adonar-me que la cosa era realment important, ja que normalment em fa saber què l’ha molestat o què li ha semblat injust, de forma instantània. Però aquest silenci augurava un drama dels grossos.

Per sort, no va durar gaire, i va acabar confessant que estava molt enfadat amb una nena de la taula de Cristòfor Colom (sí, a la nostra classe, cada taula té el nom d’un aventurer o aventurera) i tot seguit em va xiuxiuejar el nom de la nena en qüestió.

Quan em va dir el nom, em vaig sorprendre, ja que es tractava d’una nena que no acostumava a ficar-se en embolics. És més, és d’aquelles nenes que és amiga de tothom.

Li vaig preguntar què li havia fet, però ell es va limitar a dir-me que aquesta nena no volia respondre una pregunta.

“Va, potser no t’ha escoltat quan li has fet la pregunta” li vaig dir, però ell de seguit es va posar vermell com un tomàquet. “Impossible. Li he preguntat tres vegades! I només fa que  dir que no em vol contestar!”.

En aquell moment vaig imaginar-me quina classe de pregunta li havia fet. Vaig seure al seu costat i li vaig demanar que em confirmés si les meves sospites eren certes.

I efectivament, ho havia endevinat. El molt desafortunat se li havia declarat, i aquesta nena, espantada per l’aparició d’un compromís imminent, es va fer la desentesa. I ell, pobrissó, que ja havia planejat l’intercanvi dels anells a l’amfiteatre de Tarragona… Va acabar ben decebut.

De veritat, quina tarda que em van donar aquest parell! Sort que després els dos van entendre que encara era massa aviat per posar-se enmig d’aquests maldecaps, i que era molt millor seguir preocupant-se per les batalles de bola de drac o jugar al “mata-pollos” com diuen ells.

Això sí, la classe de castellà a fer punyetes.

Ho veieu com l’amor només porta problemes?

La baixada dels carretons

De veritat, les estones de pati són les meves preferides amb diferència. No, no és que em faci especialment il·lusió haver de vigilar a l’hora de l’esbarjo i fer de mediadora de les baralles provocades per unes rodes de cotxe, que pel que sembla, són l’objecte de desig de tots els cursos.

Però sí, són les que més gaudeixo, perquè és on passen els moments més divertits i inversemblants del dia. On els nens i nenes converteixen l’espai de pati en una selva improvisada on hi pot succeir de tot.

Això sí, sigui el món salvatge o no, com tota comunitat, té les seves normes i rutines: Hi ha els nens i nenes que es reuneixen a les escales del menjador, per a poder fer la seva tertúlia diària sobre esdeveniments importants a la classe; hi ha el grup que s’apodera del tobogan per a utilitzar-lo com a pista per als seus cotxes (i entre nosaltres, també per a llençar-s’hi de cul); i també està l’àrea de castigats que observen amb impaciència que s’acabin aquells cinc minuts que ha de durar la seva petita condemna.

Però sens dubte, hi ha un moment que em fa molta gràcia i que espero amb candeletes cada dia. Aquest moment té lloc a l’inici de l’hora del pati i és realment, tot un espectacle.

Els protagonistes són els nens i nenes de parvulari, que com a alumnes pertanyents a aquesta etapa, disposen d’un privilegi que els nens i nenes de primària no poden gaudir. Són els carretons, uns carretons dissenyats a la seva mesura, d’un color vermell llampant que irremeiablement atrauen a qualsevol que els vegi. I la veritat és que n’hi ha molts. Moltíssims! Tot i això, no n’hi ha per a tots, i cada vegada que la mestra els anuncia que ja poden abandonar la fila per a anar a jugar, s’inicia una batalla campal per a aconseguir els carretons.

No, no us espanteu. La seva manera de lluitar pels carretons no és a base de puntades de peu o bufetades, simplement, el primer que arriba i agafa un dels carretons, té dret a la seva possessió durant tota l’estona del pati, a no ser que amablement, algú decideixi compartir-lo amb algun amiguet o amigueta.

Per aquest motiu, els afortunats que aconsegueixen fer-se amb els carretons vermells, corren com a desesperats amb una postura triomfal per una petita pendent que uneix la zona de les aules amb el pati principal.

I us ho ben juro, aquesta baixada és molt més emocionant i espectacular que la baixada de l’Àliga que es celebra per les festes de Santa Tecla de Tarragona.

És tal l’estampida de carretons, que els mestres que hi topen han d’esguardar-se en un racó per a vigilar de no ser atropellats, i hi han de romandre fins que la carrera de bogeria carretil arribi al seu destí.

De veritat, aquesta baixada, la trobo encantadorament divertida. No puc evitar somriure cada cop que tinc la sort de presenciar aquest esdeveniment infantil.

Però ara ve quan us explico aquesta part inversemblant de l’hora del pati que us he comentat abans.

Ja estàvem formant files per tornar a les aules, i els nens i nenes del parvulari ja havien desat els carretons vermells, quan de sobte, un nen va fer una aparició en solitari d’última hora.

A la pendent, no hi havia ningú més que ell amb el cul en un carretó vermell i les cames recolzades en un altre carretó vermell. Tothom va clavar la mirada al que, amb aquell acte de valentia,  s’acabava de proclamar el rei indiscutible de la selva.

L’eufòria del moment, però, no va durar gaire. Ja que aquest nen, va tenir els trons (o simplement es va deixar emportar per un impuls i no hi va pensar) de fer-ho davant de la seva mare, que a més a més, és mestra de l’escola.

Com era d’esperar, la mare va anar immediatament a renyar-lo pel que acabava de fer. I amb tota la raó del món, ja que si per mala sort, aquells dos carretons s’haguessin separat durant la baixada, la castanya hagués estat monumental i la coïssor al cul li hagués durat una setmana. Això sí, aquell moment de glòria no l’oblidarà mai més. Ara enteneu per què m’agrada tant l’hora del pati, oi?