Tornem a l’escola

I ja hi tornàvem a ser. Diumenge a la nit, organitzant una batuda casolana a última hora, buscant desesperada on és la llibreta de l’any passat que encara puc aprofitar, on carai vaig posar els horaris que m’havien facilitat la nova escola, per què coi no vaig arreglar la cremallera trencada del maletí que sempre porto a l’escola… i és que això que als interins ens avisin dos dies abans de començar el curs, em desborda.

   No ho puc evitar, començo a atabalar-me i a enfilar-me per les parets. En plena crisis nerviosa, em vaig topar amb una fotografia de la classe que vaig tenir el curs passat. Mentre observava les seves postures inversemblants, vaig sentir com aquell record em rosegava l’ànima.

         No vam començar massa bé, recordo que només arribar, em van informar que els meus alumnes ja estaven castigats de per vida, i això no és tot. Cada dia hi havia cues eternes de mestres després del pati, queixant-se que algun dels meus nens s’havia barallat amb un dels seus, i per no parlar de les discussions sobre el futbol! Eren tantes, que la coordinadora de cicle va decidir prohibir el futbol a la meva classe. Ja us podeu imaginar quina primera setmana de curs que vaig tenir. Cada dia eren protestes, reclamant més diversió al pati: “No hi ha gronxadors” “Volem jugar a futbol” “Per què no podem portar la tablet'” “Ens avorrim” “Sense pilota i sense tablet, a què voleu que juguem”. En aquell moment em vaig adonar que la imaginació dels meus alumnes estava a punt d’esfumar-se del tot. La tenien completament atrofiada!

         Així doncs, el dia de tutoria vaig decidir organitzar una assemblea. Els hi vaig proposar un repte. Pel dilluns m’havien de portar jocs completament diferents dels que jugaven normalment. Podien ser inventats, o bé podien preguntar als avis, i sinó, també podien navegar per Internet, vaja, el que volguessin!

         Quina va ser la meva sorpresa quan el dilluns, van venir carregats de jocs. N’hi havia alguns que havien format grups de recerca i tot! I com a bona mestra (o més ben dit, com a bona ànima infantil que posseeixo) els vam provar tots. Vam jugar a xapes, vam fer un circuit impossible de completar, vaig pujar a sobre de la meva taula per sostenir un cordill amb pomes penjades, vam jugar a estirar la corda… i una sèrie de jocs, que vam acabar morts de cansament, però replets de satisfacció. Ens ho vam passar tan bé, que quan va arribar el dia que podien tornar a jugar a futbol, ja ni se’n recordaven! Ai, sí… Quin curs més bonic que vaig viure l’any passat. Vaig acabar descobrint que, en realitat, eren uns nens plens de vida, i no van trigar massa a ocupar un lloc privilegiat al meu cor.

         Amb tots aquests records al cap, em vaig adonar que ja no estava nerviosa i que ja no em quedava ni gota d’estrès. Ser mestra, certament pot resultar estressant i a vegades complicat, però només per viure un sol moment com aquest, ja val la pena. I és que em vaig oblidar completament del que estava buscant. L’únic pensament que tenia al cap era: quines ganes tinc de conèixer als meus nous alumnes.

 

Regals

Ho reconec. Tinc la perfecta habilitat d’extraviar tot el que us pugueu arribar a imaginar, en altres paraules, sóc un desastre. Si hi hagués cinturons de colors com en el karate, jo seria el cinturó negre dels despistats. Per sort, aquesta traça només és efectiva en els meus objectes personals. O sigui que no us preocupeu, si em deixeu un llibre, us el tornaré segur!

La llista d’objectes perduts inclou incomptables ulleres de sol deixades a l’autobús o a les taules de les cafeteries, jaquetes oblidades en bancs de pedra o en incòmodes cadires de la consulta del metge, polseres traïdores que marxen del meu canell sense deixar cap rastre, arracades que perden la seva parella cada vegada que surto al carrer… per no parlar de les claus del cotxe! De fet, l’any passat les vaig arribar a perdre tantes vegades, que els pares que les trobaven, ni es preocupaven d’anar a consergeria, me les tornaven directament a mi, i jo avergonyida, els hi donava les gràcies per desena vegada. 

Fa un parell de setmanes, però, vaig perdre en mig d’un concert un penjoll del George Harrison, coi, això sí que em va saber greu! Més que res, perquè era força curiós i me’l va fer una amiga que treballa amb filferro.

Ara bé, he de dir en la meva defensa, que per a contrarestar aquestes desaparicions desafortunades, també tinc l’habilitat de fer aparèixer a casa una infinitat de regals que els nens i nenes em porten a l’escola. No sé com ho faig, però sempre trobo lloc per a encabir-hi un de nou. I de regals en porto guardant des que vaig realitzar les meves primeres pràctiques com a mestra. Sóc incapaç de llençar-ne cap. Imagineu-vos quants en tinc! Ocellets de paper, dibuixos de tot tipus i colors, cartes tendres que contenen de tant en tant paraules inventades, dues-centes polseres de gomes en forma d’animal que maleeixo el dia que es van posar de moda, cromos de Bola de drac (sobretot del Trunks), un zoo de ninots de tota classe, postals de nadal i d’aniversari, animals fets amb tubs de paper higiènic, pins de roba, i fins i tot un dibuix amb el símbol de Rac 105 (Sí, un nen va pensar que com que sóc mestra de música, un dibuix sobre una emissora musical era el regal perfecte), polseres i collarets, que com a bona mestra, cada cop que me’n regalen, m’ho poso i ho vaig acumulant durant el curs, de manera que al final semblo un arbre de nadal.

El que no m’esperava però, és que a la setmana següent, quan encara arrossegava el disgust d’haver perdut el penjoll del George Harrison, una nena de 4t em fes un gran regal. Tota vermella, aquesta nena em va donar un sobre que hi posava “Si obres aquest regal, el teu cor s’omplirà d’il·lusió”. Encuriosida, el vaig obrir i em vaig trobar amb un altre penjoll! Un penjoll de color lila que hi ficava “I love being in love”, que feia joc amb unes arracades en forma de raïm. A veure, bé és cert que eren complements gens discrets, dignes de revista d’adolescent, i que em feia una mica de vergonya posar-me’ls. Però ho vaig fer. Orgullosa, els vaig portar posats tot el dia. Quina gràcia els nens i nenes que em van veure. Em van omplir d’afalacs, argumentant que amb aquestes arracades i aquest penjoll estava estupenda! Em sentia com una d’aquestes bloggers que pengen fotos plenes d’estil a l’Instagram, tu!

Malauradament, aquest èxtasi aclaparador va ser tan gran, que vaig oblidar-me de treure-m’ho, i a la tarda, vaig anar al banc a fer unes gestions. No entenia la cara estranyada de la noia del banc, fins que vaig arribar a casa i em vaig veure al mirall! Però quan estava disposada a descordar-me el penjoll, vaig recordar la cara de satisfacció de la meva alumna en veure’m amb el seu regal posat, i vaig decidir deixar-me’l una estona més. El missatge del sobre tenia tota la raó. El cor se m’havia omplert d’il·lusió. No és el penjoll del George Harrison, però sabeu què? Crec que ja no el trobo tant a faltar.

Festival de fi de curs

Només obrir les portes de l’escola, vaig notar que els meus aventurers preferits feien cara d’estar molt exaltats. Us ho dic seriosament, en veure aquella onada de nens corrents com a desesperats cap a la fila, vaig pensar que la meva vida corria un greu perill, sobretot quan un d’ells va saltar-me al coll com si es tractés del mateix Tarzan.

O sigui que ja us podeu imaginar quina tarda m’esperava… saltaven més que els micos, de tant en tant deixaven anar crits d’enfervoriment i fins i tot, un d’ells es va baixar els pantalons al mig de classe, assegurant que els que portava a sota li quedaven molt millor.

Tranquils, no els havia mossegat cap zomling d’aquests que porten, era que estaven nerviosos pel festival de fi de curs. Normal! Sabeu que és ballar davant dels pares, mares, padrins, padrines, oncles i demés familiars de tots els alumnes de l’escola? Fins i tot jo tenia un nus a la gola!

Vam entrar a classe i observant aquell panorama salvatge, vaig decidir seure i beure un glop d’aigua. Vaig demanar-los que m’escoltessin i vaig explicar-los que cada vegada que havia de sortir a l’escenari a tocar el piano, sentia un pànic tan gros i tan absurd, que volia arrancar a córrer, i que ara en aquells moments, em passava exactament el mateix. Per aquest motiu, els vaig demanar que el millor que podíem fer era fer exercicis de respiració. Ells, sentint-se responsables, s’ho van prendre seriosament i van fer tot el possible per calmar-se.

Uns minuts després ens van venir a buscar. Havia arribat l’hora de la nostra actuació. Amb els nervis de punta, van recórrer aquella catifa vermella que conduïa a l’escenari i que semblava que no s’acabava mai, i es van col·locar a sobre d’ell.

Veient-los allà dalt, tots col·locadets i nerviosos com estaven, no vaig poder evitar somriure i recordar totes les estones que havíem passat junts… Com em van analitzar de dalt a baix el dia que ens vam conèixer, les vegades que m’han intentat prendre el pèl, els atacs de riure que m’han arribat a provocar, les idees de bomber que han realitzat a les hores de pati, les mirades de tigret ferit quan han volgut aconseguir alguna cosa, les preguntes impossibles, les històries inimaginables que s’han inventat, les queixes d’indignació de quan els vaig fer un dictat on havien d’escriure que jo era la mestra més guapa de l’escola, els secrets que m’han explicat,  els dibuixos que han empaperat tota la classe, les cançons que han cantat a l’hora de plàstica, les revolucions després del pati, les abraçades que m’han regalat, els petons que m’han pessigollejat les galtes, els seus somriures…

Llavors, els meus pensaments es van interrompre per la veu d’una mestra preguntant-me si anàvem a començar el ball d’una vegada.

Vaig fer que sí amb el cap i el Surfin’ USA dels Beach Boys va començar a sonar. Ho estaven fent tan meravellosament bé, que orgullosa dels meus alumnes, vaig acabant reproduint el ball amagada en un racó del costat de l’escenari.

Quan van acabar el ball, van baixar amb un somriure dibuixat d’orella a orella. Els vaig felicitar per la seva espectacular actuació i vam anar tot cofois cap a classe. Passada una estona, els seus pares van venir a buscar-los i van marxar per seguir gaudint del festival.

Un cop tots repartits, vaig sentir una punxada al cor en sentir que cada cop em quedaven menys estones per gaudir amb ells.

I és que m’ho han fet passar de tots colors, però em tenen completament a la butxaqueta.

Aventurers: us trobaré a faltar moltíssim!!!

Sortir volant

Molt sovint, els nens que més ens sorprenen són els més diferents, aquells que són tan especials, que saps de ben segur que sempre els portaràs al cor.

A la classe, hi ha un nen que té autisme, i tot i deixar anar molt poques paraules, és tan expressiu que transmet les emocions d’una manera tan particular, que em deixa completament esbalaïda.

Fa unes setmanes vam treballar la pel·lícula Up! durant l’àrea d’educació en valors. La majoria dels nens i nenes ja l’havien vist, però com que els encanta aquesta pel·lícula, no van queixar-se gens ni mica. Un d’ells, però, va quedar ben enganxat a la pantalla, encuriosit i fascinat per aquella casa, que s’havia convertit en el perfecte vehicle per a que el senyor Fredricksen pogués dur a terme la seva espectacular fugida.

Els ulls grossos i llampants d’aquest nen, estaven enlluernats totalment per les escenes que anaven succeint durant el film, i va quedar petrificat a la seva cadira.

Aquesta emoció el va tenir embadalit de tal manera, que l’encativament per la casa voladora del senyor Fredricksen es va allargar dies i setmanes.

Cada matí, només arribar a l’aula, sortia escopetejat en direcció al meu maletí. L’obria i inspeccionava totes les butxaques i compartiments, fins comprovar que no hi havia rastre del DVD. Vaig pensar que segurament se n’oblidaria amb el pas del temps. Però no va ser així.

Un bon dia, la seva mare va voler parlar amb mi. Em vaig estranyar, ja que feia relativament poc que havíem tingut una tutoria, de seguida li vaig demanar que m’expliqués què necessitava o què li preocupava.

Intrigada, em va preguntar si recentment havíem fet alguna activitat en especial a classe. Després de comprovar la meva cara de descol·locació, va procedir a explicar-me el perquè d’aquella pregunta.

“Veuràs…” va començar a dir “Ahir a la tarda, el meu fill va recollir tots els globus que va trobar per casa i em va fer entendre que els inflés tots. Quan els teníem tots ben inflats, els va deixar en un racó, vam anar a banyar-se, va sopar i tot seguit, va pujar a la seva habitació. Va fer no sé quants viatges transportant globus, i els va anar lligant un a un al seu llit. Un cop tots lligats, va seure al llit i va començar a dir-me: adéu mama! Era com si esperés que el seu llit sortís volant”.

Ja us podeu imaginar quina cara de estupefacció se’m va quedar. De seguit, vaig lligar caps. Li vaig explicar que havíem vist la pel·lícula Up! i que havia quedat completament fascinat per la història de la pel·lícula.

Immediatament, aquest nen va començar a saltar sense parar i a repetir frenèticament: Up! Sí?

La seva mare, atònita, va prometre al seu fill que aquella mateixa tarda anirien a comprar el DVD de la pel·lícula.

Així doncs, va arribar el matí següent. Va entrar a l’aula tranquil·lament i em va dirigir una mirada que després va clavar en el meu maletí. Però ja no va venir a inspeccionar-lo. Ara ja tenia el seu propi DVD a casa.

De veritat…cada dia m’omplen el cor de sorpreses!

Nit de colònies

Feia temps que els nens i nenes miraven de reüll el calendari, esperant delerosos, que arribés les dates més importants de l’any: les colònies.

La majoria d’ells, neguitosos d’anar a dormir fora de casa per primera vegada, i nosaltres, histèrics, repassant que no ens hagi passat per alt res per alt, revisant que portem totes les autoritzacions mèdiques corresponents, comprovant que no hi hagi cap nen o nena que es faci enrere a l’últim moment, responent dubtes i preguntes dels pares que t’atrapen a cada moment que et troben per l’escola, i en general, vivint un estat constant de frisança frenètica.

Aquests dies de nervis van anar passant i per fi, va arribar dijous al matí, amb totes les criatures acomiadant-se dels pares a través d’uns somriures enganxats a les finestres de l’autobús, mig esborronades per una enyorança punyent que va començar a aparèixer durant els minuts previs a l’inici del viatge. Llavors, després d’haver baixat cinquanta-dues vegades de l’autobús per recuperar la biodramina, la cantimplora d’aigua, els mocadors, i d’altres coses que anava recordant, desafortunadament, just quan em cordava el cinturó de seguretat, i després de suportar els típics comentaris de pares bromistes, que asseguraven que sóc pitjor que els nens, va arribar l’hora de posar-nos en marxa.

Com era d’esperar, les cançons modernitzades d’autobús no van trigar massa a sonar. Així com l’horrorosa “Eroski-oski-oski park”, el Bon Dia d’Els Pets que en comptes de cantar “ningú ho ha demanat però fa bon dia” recitàvem “anem de colònies a Rasquera” (gran ocurrència de la nostra estimada mestra de música), els himnes esportius corresponents a cada bàndol, i evidentment, no van faltar les cançons de Bola de Drac. La veritat és que quan vam arribar, després d’aquest viatge d’autobús, ja estàvem gairebé esgotats. I és que això de girar tantes vegades el coll cap enrere, renyant a aquell nen que s’aixecava cada dos per tres, vigilant aquella nena que estava a punt de treure l’esmorzar per la boca, o separant aquells dos que discutien per estar al costat de la finestra, no me’n sé avenir com no vaig agafar una contractura.

Déu n’hi do, quines colònies ens esperaven!

El dia va anar passant, vam conèixer un simpàtic pastor anomenat Simó, i els seus dos fidels ajudants, que ens van preparar unes activitats d’allò més divertides. Si us he de ser sincera, vaig gaudir com una nena petita, des d’anar-los a molestar a l’hora de dinar, fins a cansar-nos de tant jugar a pilota o escalar el petit rocòdrom que va ser l’estrella indiscutible de les hores d’esbarjo.

Així doncs, la nit va arribar. Famolencs i desesperats per anar a sopar, van anar corrents a parar taula. Tots excepte una nena. Amb febre i tremolant com una fulla, va venir a avisar-nos del seu malestar. Vam trucar als seus pares, i després de comentar totes les opcions que tenien, van decidir venir-la a buscar. Ella, pobreta, va començar a sanglotar sense parar. Però no plorava pas pel fet de trobar-se malament. Plorava perquè no volia perdre’s la vivència d’aquella nit tan especial de colònies. Amb el cor encongit, vam animar-la amb tots els arguments maldestres que se’ns van ocórrer, però no va donar resultat.

Amb l’ànima als peus, va baixar a sopar amb els seus companys i companyes, conscient de la seva mala sort. Els problemes, però, no van fer més que començar. No va provar ni una cullerada de sopa, que va començar a plorar una altra vegada. La companya que seia al seu costat, en conèixer el motiu del disgust, també va començar a plorar. Però no va ser l’única. Aquesta plorera va anar encomanant-se de tal manera, que va acabar tota la taula de 2n B plorant com a desesperats. Els mestres i monitors, ens vam quedar congelats, observant aquella font de llàgrimes que ben aviat acabaria en una molt mala digestió. Mare meva, quin drama de colònies! Cap d’ells va acabar-se el sopar i els pares d’aquella nena no van trigar massa a arribar. Van acomiadar-se com si se n’anés a la guerra del Vietnam, i van anar amb el cap cot a participar en la gimcana nocturna.

Ens va saber molt de greu, i quasi que els mestres tampoc sopem, però tot d’una se’ns va il·luminar la cara. Ens acabàvem d’adonar que havíem fet una bona feina amb aquells nens i nenes. Estàvem molt orgullosos de saber que els nostres petits marrecs tenien un cor tan bonic. Això sí, quan a les sis de la matinada, van començar a practicar surf de passadís, cridant com a goril·les desvetllats, els vam tornar a maleir.

Sant Jordi d’enamorats

Quan arriba el dia de Sant Jordi, deixant de banda que considero que hauria de ser festiu, s’ha de tenir en compte, que celebrar-lo a l’escola és també una forma molt especial de viure la diada.

Us ho confesso: m’agrada tot el que té a veure amb aquesta catalana celebració: els nens i nenes (que per sort encara no han avorrit la lectura) amb un llistat de contes que volen comprar, tant o més llarg que la carta als reis; el taller de Sant Jordi on acabem amb cola i ulls de plàstic fins a les celles; el debat sobre si el pobre drac hauria de ser indultat, el certamen literari que per ells és més important que la mateixa cerimònia d’entrega dels Premis Nobel, la representació de la llegenda, protagonitzada per uns pares i mares que viuen la diada amb més il·lusió que els seus fills; la lectura a la fresca que fem a la tarda, que amb aquesta calor, de fresca en té ben poc, la venta de punts de llibre creats pels nens i nenes, (proporcionalment més grans que les tapes dels propis llibres), i finalment, la cara de descomposició dels pares, sabent que després de recollir-los a l’escola, els espera una llarga tarda a la rambla de Tarragona, buscant el llibre més adequat pel nen, que inexplicablement, acabarà sent un llibre amb més dibuixos grans i brillants, que no pas lletres.

Però si he d’escollir el meu moment preferit del Sant Jordi de l’escola és, sense cap mena de dubte, aquest romanticisme prematur que ha nascut de les entranyes dels meus alumnes.

Segurament recordareu al meu petit enamorat, que després de planejar una gran boda a l’amfiteatre de Tarragona, va haver de suportar com la nena dels seus somnis infantils, passava d’ell olímpicament.

Doncs aquest mateix enamorat, va arribar a l’escola tot repentinat i amb un somriure timidot, amb una espectacular rosa vermella sota el braç. Amb els fums més pujats que les xemeneies de la petroquímica, vaig pensar que la rosa era, indiscutiblement, per la seva senyoreta. Però em vaig quedar amb un bon pam de nassos, quan va passar de llarg, i va anar cap a la taula de la seva eterna enamorada.

La classe es va inundar ràpidament de xiulades frenètiques d’entusiasme. L’afortunada, més vermella que la rosa, va donar les gràcies i va somriure. El meu petit Romeu, va defugir les mirades de tothom, i va marxar corrents cap al seu lloc.

Malauradament, aquest èxtasis de felicitat va arribar ràpidament a la seva fi. Sense que ningú s’ho esperés, va aparèixer un altre nen de la classe amb una rosa totalment extraordinària. Era una rosa feta a mà!!! La mare que el va matricular… si és que el marrec, tot s’ha de dir, havia tingut una traça mortalment impossible a l’hora de fer aquella rosa de cartolina.

Endevineu per a qui era? Doncs l’heu encertat! Aquest cop tampoc vaig ser l’afortunada. Era per a la mateixa nena! Renoi, quin èxit, i quin rebombori es va formar. La cara del primer pretendent, era un veritable poema de Sant Jordi.

Per sort, aquesta tensió amorosa va desaparèixer quan vaig ensenyar el model del drac de tela, que anàvem a fer en el taller de Sant Jordi.

Més tard, quan van tocar les quatre i mitja de la tarda, i els pares i mares van venir a buscar els nens i nenes, vaig poder veure com la mare d’aquest enamorat empedreït li preguntava si la rosa havia agradat a la seva estimada. Ell va fer que sí amb el cap, i com si hagués esborrat el conflicte ocorregut al matí, li va regalar un somriure d’agraïment.

En veure el dibuix d’aquesta felicitat desinteressada d’aquest romàntic diminut, vaig sentir-me orgullosa de ser la seva mestra.

Abans de marxar, però, va tornar corrents i em va regalar una rosa feta a ganxet. Vaja, això sí que no m’ho esperava!

Si és que em tenen a la butxaqueta…

L’amor no té edat.

L’amor només porta problemes. Feu-me cas, no hi ha excepció. O sigui que si us ve a trucar a la porta, ja podeu fugir immediatament.

Ja m’imagino el que esteu pensant: Sarai, acabes de viure un desengany amorós i per això renegues d’aquesta manera…

Doncs no, no és pas això! He de confessar que em considero una gran amant de l’amor, i crec en les cançons d’amor i adoro els amors feréstecs de les pel·licules d’en Truffaut (com diu una vella cançó). Però aquesta vegada, el patiment malaltís de l’amor l’ha hagut de viure una personeta que em toca de ben aprop!

I és que un dels meus alumnes ha hagut de passar per una de les fases més dures que ens fa viure el coi d’enamorament: l’indiferència. I no una d’aquelles indiferències que al cap i a la fi les acceptes, i a més, saps el motiu per el qual t’hi estàs topant. És una d’aquelles indiferències que et fa parar boig, que et treu els nervis de polleguera, que et fa desesperar fins a abocar-te a l’abisme.

Tot va començar un dilluns a la tarda, abans d’entrar a l’escola, quan un dels meus nens estava aferrat al mestre d’educació física, plorant com un condemnat. La veritat és que no en vaig fer gaire cas i el vaig fer entrar a classe. No em malinterpreteu, és que això de ser mestra et permet identificar de manera summament antropològica, quines són les pràctiques rutinàries de cada nen o nena. I aquest nen en concret, té la mala costum d’accentuar la seva sensibilitat a cada moment. En altres paraules, molt sovint acaba plorant ferit per algun comentari malintencionat d’algun company, o perquè no el deixem expressar la seva creativitat, a través d’una cançó endimoniadament repetida fins a acabar amb la nostra paciència.

Per aquest motiu, vaig imaginar que seria alguna d’aquestes raons habituals qui el feia deshidratar-se d’aquella manera descomunal, i vaig considerar oportú esperar a que se li passés la rabieta per poder parlar amb ell. Aquest cop, però, el disgust no va durar cinc minuts com sempre, sinó que es va allargar passat un quart d’hora. Així doncs, vaig aturar la classe, i vaig decidir anar a veure què carai passava.

De bones a primeres, va fer el cor fort i em va demanar que el deixés estar, que no ho volia explicar. Aquí és on vaig adonar-me que la cosa era realment important, ja que normalment em fa saber què l’ha molestat o què li ha semblat injust, de forma instantània. Però aquest silenci augurava un drama dels grossos.

Per sort, no va durar gaire, i va acabar confessant que estava molt enfadat amb una nena de la taula de Cristòfor Colom (sí, a la nostra classe, cada taula té el nom d’un aventurer o aventurera) i tot seguit em va xiuxiuejar el nom de la nena en qüestió.

Quan em va dir el nom, em vaig sorprendre, ja que es tractava d’una nena que no acostumava a ficar-se en embolics. És més, és d’aquelles nenes que és amiga de tothom.

Li vaig preguntar què li havia fet, però ell es va limitar a dir-me que aquesta nena no volia respondre una pregunta.

“Va, potser no t’ha escoltat quan li has fet la pregunta” li vaig dir, però ell de seguit es va posar vermell com un tomàquet. “Impossible. Li he preguntat tres vegades! I només fa que  dir que no em vol contestar!”.

En aquell moment vaig imaginar-me quina classe de pregunta li havia fet. Vaig seure al seu costat i li vaig demanar que em confirmés si les meves sospites eren certes.

I efectivament, ho havia endevinat. El molt desafortunat se li havia declarat, i aquesta nena, espantada per l’aparició d’un compromís imminent, es va fer la desentesa. I ell, pobrissó, que ja havia planejat l’intercanvi dels anells a l’amfiteatre de Tarragona… Va acabar ben decebut.

De veritat, quina tarda que em van donar aquest parell! Sort que després els dos van entendre que encara era massa aviat per posar-se enmig d’aquests maldecaps, i que era molt millor seguir preocupant-se per les batalles de bola de drac o jugar al “mata-pollos” com diuen ells.

Això sí, la classe de castellà a fer punyetes.

Ho veieu com l’amor només porta problemes?

Una conversa amb els pares

Fa unes setmanes que des que vigilo els dilluns i els dijous el pati, he despertat certa curiositat als nens i nenes de quart i cinquè. Els primers dies s’apropaven i em miraven de reüll fent-me sentir com una espècie d’objecte d’investigació. Llavors, amb el pas del temps, van anar venint i agafant confiança fins que van sentir-se prou segurs per escopir tots els dubtes que tenien sobre mi.

Ets la nova senyoreta de segon? Ets estrangera? Quants anys tens? Tens parella? On vius? Ets xinesa? Ets de Mallorca? (Sí, els nens de primer creuen fermament que sóc una xinesa de Mallorca).

Un cop passada aquesta fase d’entrevistadors xafarots de l’Arrabassada Deluxe, va començar la meva part preferida. Aquella en la que m’expliquen les seves batalles campals amb els seus respectius germans, les seves estratègies a l’hora d’enredar els pares, els candidats oficials que proposen per a encapçalar la llista de monitors i monitores més ben plantats del menjador, i el que em fa més gràcia, el moment aquell en el que deixen de narrar-me les seves històries per a intentar enredar-me a mi.

No, no és que m’apassioni veure com desarmen les seves tècniques súper especialitzades en engany a mestres, és que hi ha cert grup de quart, especialment dos elements dignes de guanyar el primer premi en arts escèniques, que la saben molt llarga i que m’ho fan passar d’allò més bé durant aquestes estones d’esbarjo.

Per exemple, l’altra dia, la gran parelleta artística va venir a fer-me una petició força descarada.

‘Sarai, tu que ets professora i la màxima autoritat en aquest pati. Ens has d’ajudar en una cosa molt important’ van començar a dir-me. Imagineu-vos quina cara em va quedar. D’on carai treuen aquest vocabulari? Ni els polítics d’aquest país parlen així!

Afalagada, els vaig preguntar què era el que necessitaven exactament, i acte seguit em van deixar amb un bon pam de nas.

Com que l’encarregat de la seva classe no havia portat la bossa per guardar les carmanyoles, volien que jo desenvolupés la molt honorable tasca de guardar-lis la seva carmanyola mentre jugaven! Quina barra! Evidentment, vaig rebutjar la seva sol·licitut mostrant un exagerat disgust pel que acabaven de fer. (No cal dir que estava fent mans i mànigues per no esclafir a riure). Tot i això, crec que van adonar-se de la gràcia que em van fer, ja que aquestes visites extravagants s’anaren repetint durant els següents dies.

Imagineu quins patis vaig tenir! Cada cop que el meu radar detectava que aquests dos s’acostaven, em posava ràpidament en alerta per endevinar quina una en preparaven. Però no us preocupeu, la veritat és que em fan les vigilàncies més amenes. Entre totes les queixes repetitives de ‘La Pepita em mana’ i ‘En Pepet no em deixa jugar’ s’agraeix una mica de diversitat de conversa.

Ara bé, el dijous passat, un d’ells em va deixar ben preocupada.

Va apropar-se amb un posat tot seriós i em va dir amb una veu solemne i condescendent: He de tenir una conversa molt important amb els pares. He d’explicar-lis que he descobert que els reis no existeixen.

Vaig posar-me vermella a l’instant i en un intent de salvar aquesta nit màgica que comparteix amb la seva família, vaig fer-me la despistada i vaig obligar-lo a que m’expliqués qui era el que menjava les galetes que jo mateixa deixava a la porta de casa durant aquesta gran nit, si jo no vivia amb els meus pares.

‘Dissimules molt bé, però no sóc tonto. Sé que són els meus pares, però deixaré que parlin ells primer. No vull donar-los un disgust’

Vaig deixar anar un sospir i vaig somriure. Em va fer llàstima que li hagués arribat aquest moment tan trist, ja que descobrir que els reis no existeixen és el primer pas del camí on es comença a deixar enrere la infància. Després d’aquesta confessió vaig pensar que potser sí que a vegades tenen la cara molt dura i que són un grup molt madur, però vaig adonar-me que encara els hi quedava moltes coses per descobrir i que m’agradaria allargar-los una mica més aquesta transició en que deixen de ser criatures, per a convertir-se en futures personetes de profit. Digueu-me sentimental.

No vull cantar sota la dutxa!

Fa temps, mentre conduïa de camí a casa després d’haver acabat l’últim examen d’anglès, vaig decidir engegar el reproductor de música del cotxe i gaudir de l’Origin of Symmetry de Muse. Estava tan contenta pel començament imminent de les vacances, que vaig començar a cantar amb tota la meva ànima.

M’ho estava passant d’allò més bé i a més, estava arribant al punt culminant de la meva felicitat, quan irremeiablement vaig arribar a aquell maleït semàfor en vermell.

No és que el color vermell em posi especialment nerviosa, però sí que em va fer sentir incòmoda la mirada d’estupefacció del senyor conductor del costat.

D’acord, estava cantant una cançó on el falset és excessivament agut i pot arribar a molestar el volum potent de les seves notes afilades i estridents. Però de debò calia mirar-me descaradament d’aquella manera, com si estigués esperant alguna explicació raonable a la meva actuació de súper estrella del rock?

La veritat és que aquesta experiència em va deixar realment marcada, i sense voler, em va transportar a anys enrere, quan vaig anar a esquiar amb els de la universitat.

Era de les poques que s’havia apuntat a l’esquiada sense tenir ni fava de com van uns esquís, i per aquest motiu estava juntament amb un parell de noies a la zona verda de la muntanya. No és que vulgui presumir, però a diferència d’elles, vaig descobrir el moviment ideal que havia de realitzar per evitar tocar de cul a terra. Elles, frustrades, em van abandonar amb l’excusa de que necessitaven un cafè, prometent-me que tornarien aviat. Evidentment, no van tornar. Així doncs, em vaig quedar completament sola. Però això no va aturar la meva diversió i vaig determinar que la millor manera per omplir el buit que havien deixat les meves companyes, era cantar nadales. I sí, sí, vaig cantar ben exultant la cançó de les Dotze Van Tocant. Ara bé, els nens pre-adolescents que tenia al meu darrere van comentar que qui no hi tocava era jo.

Ja està bé, home!

Es que només és socialment acceptable cantar sota la dutxa, en karaokes o en audicions destinades al servei de la música?

Estic cansada d’interrompre el meu èxtasi musical per culpa de les mirades recriminatòries de la gent dels semàfors. Tipa de fer veure que em rasco el nas, amagant subtilment el moviment dels meus llavis al ritme d’alguna cançó endimoniadament enganxosa, en un intent de ser acceptada per la comunitat automobilística que es concentra en els semàfors que visito habitualment durant la meva ruta diària.

Oi que els contes sempre retraten a uns personatges alegres i joiosos, que van pel bosc taral·larejant cançons mentre recullen floretes? Doncs si la Caputxeta Vermella no anava vigilant de no ser descoberta desafinant alguna mena de cançó carrinclona, jo tampoc ho vull fer!

Però, sabeu què? Que mai més aniré amb el cap cot i m’avergonyiré a l’hora de cantar una cançó que m’agrada en públic. Tranquils, que tampoc aniré cantant heavy metal a tota potència. Però si tinc una cançó empresonada al meu cap, no dubtaré en deixar-la sortir. Perquè gaudeixo molt i és ben veritat que qui canta, els seus mals espanta.

Gent desconeguda (i coneguda) del carrer i dels semàfors en vermell, aneu-vos preparant, perquè cantaré i cantaré, i les vostres cares d’enciam ensorraré. 

Cançons de butxaca

Ho prometo. No tornaré a parlar dels Beatles fins l’any que ve, de veritat,  però espero que em perdoneu una vegada més aquesta petita injecció musical beatlera  que fa uns mesos que arrossego i que sense voler, us en contamino mitjançant el meu petit espai d’expressió virtual.

No obstant, aquests nois beat s’han introduït a casa meva d’una manera tan subtil i profunda, que sense adonar-me’n s’estan convertint en antics, presents i, possiblement, futurs records fascinants de la meva vida.

Però bé, tota aquesta llarga excusa us l’he abocat descaradament per justificar d’alguna manera l’explicació d’una petita anècdota que em fa molta il·lusió escriure.

El divendres passat, estava passejant amb la meva parella per la part alta de la vella ciutat de Tarragona, quan un brogit d’aglomeració engrescada ens va cridar l’atenció. Amb les mans ben endinsades a la butxaca, a causa del fred humit i hivernal, vam decidir anar a descobrir quin era el motiu d’aquella reunió de germanor.

Quan ens hi vam acostar, vam veure sorpresos com una preciosa pista de patinatge sobre gel s’alçava davant nostre i de seguit, ens vam sentir com si fóssim aquells protagonistes de comèdia americana de l’estil de Serendipity que troben irresistiblement romàntic i sentimental això de patinar agafats de la mà. Ja m’imaginava l’escena on una servidora perd l’equilibri patinant i és casualment rescatada pels braços del seu estimat. (Ho sé, sóc una somiatruites). 

Desitjosos d’entrar a patinar, vam anar directes a llogar uns patins, quan ens van anunciar que el recinte estava a punt tancar a les nou en punt. Desanimats, vam girar cua i vam acordar que l’endemà hi tornaríem.

De cop i volta, però, una cançó molt coneguda d’Els Beatles va començar a sonar pels altaveus, i com si una poderosa força magnètica s’apoderés de mi, em vaig quedar clavada al costat d’aquella pista de gel col·lapsada per patinadors maldestres. A més, abans de tot, us he de confessar que tinc una gran habilitat per memoritzar lletres de cançons en top tipus d’idiomes en un temps rècord (de fet, com que el meu cervell dedica gairebé el 90% a la música, sóc incapaç d’emmagatzemar cap altre informació). Per aquest motiu, no vaig dubtar en demostrar un cop més aquesta habilitat que tinc i em vaig posar a cantar alegrement la lletra de Penny Lane.

Encantada de la vida, vaig arribar a l’estrofa que amaga l’essència màgica de la cançó, i on el meu cor fa un petit salt d’emoció.

I allí estava ell. Un senyor de mitjana edat amb les mans a les butxaques d’una jaqueta de color verd apagat, estava cantant aquest Penny Lane melindrós dels Beatles. Quan les nostres mirades es van creuar,  em vaig emocionar tant, que vaig deixar de cantar i li vaig dedicar un somriure de complicitat. Malauradament, ell va embogir de vergonya i va desviar la mirada.

Em va saber greu que aquest moment tan encantador no fos correspost de la manera que esperava, però us asseguro que després vaig veure que aquest encongit desconegut  em va dirigir la mirada unes quantes vegades durant el transcurs de la cançó. Potser ho va fer perquè deuria pensar que sóc una maníaca musical, i potser es va sentir vulnerat, però crec que ell també va tenir aquest sentiment de màgica connexió que jo vaig experimentar.

Segurament ho recordarà durant unes hores o fins i tot, durant uns dies, però jo ho recordaré tota la vida.

Penny Lane is in my ears and in my eyes…