Cromos

Aquest cap de setmana, desant les coses de l’escola (sí, ja ho sé que estem a punt de tocar a l’agost), he retrobat el regal d’un nen que m’ha fet recordar una situació que he viscut i reviscut d’ençà vaig començar a mirar dibuixos animats.

Quan la sèrie de Bola de Drac es va posar de moda, i tothom la mirava d’amagat a casa del veí amb l’excusa de fer els deures, vaig conèixer un personatge que em va deixar fascinada: en Trunks. I de veritat, les discussions amb els meus companys de classe sobre aquest tema no van ser poques.

Què voleu que us digui? Quan vaig veure aquell combat en el qual va derrotar al Freezer amb un obrir i tancar d’ulls, deixant als altres guerrers amb un bon pam de nas, vaig decidir que per mi no hi havia ningú millor.

Però tornant al tema i deixant de banda aquest moment de frikisme, permeteu-me que us digui que tot això us ho explico per un motiu important, i és que quan vaig començar a treballar de mestra, aquestes discussions van tornar a aparèixer i van ser encara més escabroses que durant l’època de la meva infància. Creieu-me quan us dic que va haver-hi un trimestre d’hivern, en el qual els meus alumnes m’atabalaven tant amb converses sobre Bola de Drac, que vaig començar a cansar-me d’aquesta sèrie. Tot i això, em vaig adonar que la passió que mostraven per a defensar el seu heroi incondicional, era deliciosament entretinguda.

Dia rere dia, els meus incansables alumnes van intentar que canviés d’opinió. Em portaven arguments pensats des de casa, em regalaven dibuixos amb un Goku majestuós, em maleïen els ossos cada cop que es trobaven amb el Trunks que hi ha penjat al meu clauer, fins i tot en va haver algun que escrivia les seves queixes als deures. No hi havia manera, tu! No podien entendre que jo preferís al Trunks que no pas al Goku.

Un bon dia, però, uns ocellets molt amics d’un d’aquells nens que tenen punxes al cul, em van explicar un secret. El nen en qüestió m’estava preparant una gran sorpresa.

Amb aquesta confessió ja em vaig quedar ben parada, ja que es tractava d’un alumne que de segur que preferia menjar verdures durant tot l’any, abans que mostrar cap mena de senyal d’afecte. En altres paraules, cada vegada que decidia regalar-li una paraula bonica, per veure si el seu mal caràcter es dissipava una mica, es posava tan vermell que desapareixia i feia veure que no m’escoltava.

Per aquest motiu, quan aquests ocellets em van cantar la sorpresa que em preparava aquest nen, em vaig quedar glaçada. El molt pinxo, feia dies que estava col·leccionant tots els cromos del Trunks i guardant-los en un sobre on anava acompanyat d’una carta molt especial. 

Un matí, a l’escola, després d’haver realitzat les tasques rutinàries de cada dia, vaig acostar-me a la taula per agafar els retoladors, i em vaig trobar amb la gran sorpresa. A dins el sobre no hi havia ni rastre de la carta, probablement la vergonya se l’havia empassat, però jo ja en sabia el significat. Així doncs, intentant dissimular l’emoció, li vaig dirigir una mirada fugissera d’agraïment que em va respondre amb un petit somriure melindrós.

En resum, que després d’haver trobat els cromos i retrobar-me amb tots aquests records, vés per on que he decidit tornar a veure Bola de Drac. I d’acord…,ja que ells van fer l’esforç d’entendre les meves preferències, intentaré entendre perquè coi en Goku és tan impressionant.

Trunks

Nit de colònies

Feia temps que els nens i nenes miraven de reüll el calendari, esperant delerosos, que arribés les dates més importants de l’any: les colònies.

La majoria d’ells, neguitosos d’anar a dormir fora de casa per primera vegada, i nosaltres, histèrics, repassant que no ens hagi passat per alt res per alt, revisant que portem totes les autoritzacions mèdiques corresponents, comprovant que no hi hagi cap nen o nena que es faci enrere a l’últim moment, responent dubtes i preguntes dels pares que t’atrapen a cada moment que et troben per l’escola, i en general, vivint un estat constant de frisança frenètica.

Aquests dies de nervis van anar passant i per fi, va arribar dijous al matí, amb totes les criatures acomiadant-se dels pares a través d’uns somriures enganxats a les finestres de l’autobús, mig esborronades per una enyorança punyent que va començar a aparèixer durant els minuts previs a l’inici del viatge. Llavors, després d’haver baixat cinquanta-dues vegades de l’autobús per recuperar la biodramina, la cantimplora d’aigua, els mocadors, i d’altres coses que anava recordant, desafortunadament, just quan em cordava el cinturó de seguretat, i després de suportar els típics comentaris de pares bromistes, que asseguraven que sóc pitjor que els nens, va arribar l’hora de posar-nos en marxa.

baixa

Com era d’esperar, les cançons modernitzades d’autobús no van trigar massa a sonar. Així com l’horrorosa “Eroski-oski-oski park”, el Bon Dia d’Els Pets que en comptes de cantar “ningú ho ha demanat però fa bon dia” recitàvem “anem de colònies a Rasquera” (gran ocurrència de la nostra estimada mestra de música), els himnes esportius corresponents a cada bàndol, i evidentment, no van faltar les cançons de Bola de Drac. La veritat és que quan vam arribar, després d’aquest viatge d’autobús, ja estàvem gairebé esgotats. I és que això de girar tantes vegades el coll cap enrere, renyant a aquell nen que s’aixecava cada dos per tres, vigilant aquella nena que estava a punt de treure l’esmorzar per la boca, o separant aquells dos que discutien per estar al costat de la finestra, no me’n sé avenir com no vaig agafar una contractura.

Déu n’hi do, quines colònies ens esperaven!

El dia va anar passant, vam conèixer un simpàtic pastor anomenat Simó, i els seus dos fidels ajudants, que ens van preparar unes activitats d’allò més divertides. Si us he de ser sincera, vaig gaudir com una nena petita, des d’anar-los a molestar a l’hora de dinar, fins a cansar-nos de tant jugar a pilota o escalar el petit rocòdrom que va ser l’estrella indiscutible de les hores d’esbarjo.

Així doncs, la nit va arribar. Famolencs i desesperats per anar a sopar, van anar corrents a parar taula. Tots excepte una nena. Amb febre i tremolant com una fulla, va venir a avisar-nos del seu malestar. Vam trucar als seus pares, i després de comentar totes les opcions que tenien, van decidir venir-la a buscar. Ella, pobreta, va començar a sanglotar sense parar. Però no plorava pas pel fet de trobar-se malament. Plorava perquè no volia perdre’s la vivència d’aquella nit tan especial de colònies. Amb el cor encongit, vam animar-la amb tots els arguments maldestres que se’ns van ocórrer, però no va donar resultat.

Amb l’ànima als peus, va baixar a sopar amb els seus companys i companyes, conscient de la seva mala sort. Els problemes, però, no van fer més que començar. No va provar ni una cullerada de sopa, que va començar a plorar una altra vegada. La companya que seia al seu costat, en conèixer el motiu del disgust, també va començar a plorar. Però no va ser l’única. Aquesta plorera va anar encomanant-se de tal manera, que va acabar tota la taula de 2n B plorant com a desesperats. Els mestres i monitors, ens vam quedar congelats, observant aquella font de llàgrimes que ben aviat acabaria en una molt mala digestió. Mare meva, quin drama de colònies! Cap d’ells va acabar-se el sopar i els pares d’aquella nena no van trigar massa a arribar. Van acomiadar-se com si se n’anés a la guerra del Vietnam, i van anar amb el cap cot a participar en la gimcana nocturna.

Ens va saber molt de greu, i quasi que els mestres tampoc sopem, però tot d’una se’ns va il·luminar la cara. Ens acabàvem d’adonar que havíem fet una bona feina amb aquells nens i nenes. Estàvem molt orgullosos de saber que els nostres petits marrecs tenien un cor tan bonic. Això sí, quan a les sis de la matinada, van començar a practicar surf de passadís, cridant com a goril·les desvetllats, els vam tornar a maleir.

COLÒNIES