Pluf Tizén Tizén

La setmana havia començat malament, i tot gràcies a uns agents infecciosos, que sense ni tan sols avisar, havien decidit treure el cap per l’escola. Aquestes toxines que ballaven entre els símptomes de la grip i el refredat, ens acabaven de declarar la guerra.

Durant els primers dies, els alumnes van començar a caure com mosques. Un rere l’altre, anaven sucumbint a les urpes d’aquest virus maliciós que havia tingut el detall de visitar-nos, i cada dia que passava, hi havia més malalts que es quedaven a casa. Els valents que seguien venint a l’escola, no tardaven a convertir-se en personetes defallides, que es passejaven amb els mocs penjant i les galtes vermelles.

Però no van ser les úniques víctimes. A mitjan setmana, les cares empal·lidides, els nassos vermells com tomàquets i els ulls plorosos es van convertir en l’estilisme per excel·lència dels mestres. Evidentment, tenint en compte que després de molts hiverns, per primera vegada estava aconseguint que el meu cos no cedís a cap malaltia estacional, i que el cap de setmana m’esperava amb els braços oberts, carregat de concerts de música als que hi volia anar, no estava disposada a permetre que una grip de pa sucat amb oli em guanyés la partida.

El meu pla de protecció va començar immediatament. Cada vegada que un nen o nena em volia fer una abraçada, els hi feia unes fintes, que eren dignes de ser considerades en el rànquing de les millors jugades de defensa anticontagi. Quan un company o companya infectat, tenia ganes de realitzar pràctiques socials amb mi, fugia a corre-cuita argumentant que tenia feina a endreçar el quartet de música. A més, vaig passar-me dos dies sencers prenent tota classe de vitamines, rentant-me les mans a totes hores i sortint al carrer amb tres o quatre capes de més, corrent el risc d’agafar el xarampió. En definitiva, una infinitat de prevencions que no em van servir de res, perquè quan va arribar la nit del divendres, la febre va trucar a la meva porta.

No em podia creure que després de tot el meu esforç, hagués perdut la batalla. Sense poder evitar-ho, vaig enganxar una galipàndria de cal Déu i em vaig passar el cap de setmana embotida al llit, vivint a base de caldo i vapors de farigola, en comptes d’estar grimpant i ballant en algun dels concerts de música als que tantes ganes tenia d’anar.

Tot i això, quan el dilluns següent va arribar, encara estava pitjor. Tenia un nas que espantava, tan inflat i vermell, que semblava que algú m’hagués estomacat, unes orelles tapades que no em permetien distingir entre el so d’una flauta i un gemec de gat escarmentat, i una veu… Mare meva, quina veu més esgarrapada que tenia! En aquelles condicions no podia cantar, així que em vaig empescar un joc de ritmes que els deixaria exhausts de música.

I així va ser. Faltaven quinze minuts per finalitzar la sessió i estaven encantats de tanta gresca rítmica. Orgullosa de la meva jugada, vaig decidir que una audició de música blues, seria la cirereta perfecta per acabar la classe. Però just quan estava a punt de posar el disc de Carey Bell, un nen em va demanar que els ensenyés aquella cançó d’Algèria que (en quina mala hora) els hi vaig prometre la setmana passada.

Creieu-me que vaig intentar resistir-me a les seves mirades suplicants i als seus somriures melindrosos, però llavors, em van dir unes paraules que van provocar la meva rendició més tendra. “Sarai, encara que avui cantis malament, la teva veu ens seguirà agradant molt”. Ai si en sabien d’ensarronar-me…

Així doncs, amb una veu que ni el Tom Waits, vaig començar a cantar Pluf tizén tizén sammaniyi maouzen…

pluf tizen tizen

El quadern d’anglès

Fa un parell de mesos, vaig quedar amb unes mestres per anar a veure un concert de música. Desafortunadament, una d’elles no va poder venir per temes familiars. Així doncs, només vam quedar la meva companya i jo.

Estàvem disposades a donar-ho tot: cantar paraula per paraula totes les cançons del nou repertori, sense descuidar-nos d’aquelles que romanen melindroses en els antics àlbums; omplir la memòria del mòbil amb fotografies, que la meitat sortirien borroses a causa de l’emoció ballant al so d’alguna cançó, mentre que l’altra meitat seria condemnada a ser enviada al grup de WhatsApp dels mestres; xerrar pels descosits amb la gent del voltant mentre compartim cants desafinats i plens d’excitació musical, i el que era el més important… Oblidar els maldecaps de final de curs.

Aleshores, d’una revolada vaig enganxar la mirada fugissera d’un alumne de l’escola. Vaig donar un cop de colze a la meva companya i li vaig assenyalar el lloc on es trobava aquell nen, que precisament, era un dels alumnes de la seva classe.Els dos van somriure i es van saludar. Però hi havia alguna cosa que no rutllava. El nen, preocupat, intentava enviar-nos un missatge a través d’un llenguatge gestual indesxifrable. Desesperat, va intentar comunicar-se a través de crits ofegats per l’eufòria del públic que hi havia entre nosaltres. Al cap d’una estona, va poder atansar-se allà on estàvem nosaltres i finalment va poder fer-nos saber aquell missatge tan urgent.

“Encara no he pogut acabar el quadern d’anglès!” va exhalar en un gemec de preocupació.

La meva companya, intentant dissimular el riure, el va tranquil·litzar assegurant que si no acabava el quadern, no passava res. Alleujat, el nen va tornar al seu lloc i va continuar gaudint del concert. Primer vaig riure, però després vaig pensar en tots els nens i nenes que han de fer deures durant l’estiu, i vaig arribar a la conclusió que no trobava gens bé això de traginar aquests quaderns endimoniats durant les vacances.

Si us dic la veritat, desitjo que aquest nen se n’hagi oblidat completament d’aquest quadern. Tant de bo ell i la resta de nens i nenes expliquin a la tornada de l’escola per tots els arbres que han grimpat, les ferides que s’han fet jugant a la platja, els tresors que han trobat a la muntanya, les picades de mosquit que han patit a la vora del riu, les estrelles que han comptat una nit d’acampada, les rodes que han punxat anant en bicicleta, els sabors de gelat que han tastat, les vegades que han acompanyat als pares a fer la compra, els deliciosos dinars que han preparat a cals padrins, els contes que han llegit i rellegit fins a les tantes de la nit, les enrabiades amb el germà gran perquè els ha guanyat jugant a pales, i en definitiva, totes les estones que han estat feliços.

Per tant… Mestres que em llegiu: si un nen o nena no ha pensat a fer els deures d’estiu i en el seu lloc us explica totes les seves trapelleries, espero que no els renyeu. Compartiu amb ells totes aquestes experiències que converteixen els estius en èpoques inoblidables.

nendeures

Festival de fi de curs

Només obrir les portes de l’escola, vaig notar que els meus aventurers preferits feien cara d’estar molt exaltats. Us ho dic seriosament, en veure aquella onada de nens corrents com a desesperats cap a la fila, vaig pensar que la meva vida corria un greu perill, sobretot quan un d’ells va saltar-me al coll com si es tractés del mateix Tarzan.

O sigui que ja us podeu imaginar quina tarda m’esperava… saltaven més que els micos, de tant en tant deixaven anar crits d’enfervoriment i fins i tot, un d’ells es va baixar els pantalons al mig de classe, assegurant que els que portava a sota li quedaven molt millor.

Tranquils, no els havia mossegat cap zomling d’aquests que porten, era que estaven nerviosos pel festival de fi de curs. Normal! Sabeu que és ballar davant dels pares, mares, padrins, padrines, oncles i demés familiars de tots els alumnes de l’escola? Fins i tot jo tenia un nus a la gola!

Vam entrar a classe i observant aquell panorama salvatge, vaig decidir seure i beure un glop d’aigua. Vaig demanar-los que m’escoltessin i vaig explicar-los que cada vegada que havia de sortir a l’escenari a tocar el piano, sentia un pànic tan gros i tan absurd, que volia arrancar a córrer, i que ara en aquells moments, em passava exactament el mateix. Per aquest motiu, els vaig demanar que el millor que podíem fer era fer exercicis de respiració. Ells, sentint-se responsables, s’ho van prendre seriosament i van fer tot el possible per calmar-se.

Uns minuts després ens van venir a buscar. Havia arribat l’hora de la nostra actuació. Amb els nervis de punta, van recórrer aquella catifa vermella que conduïa a l’escenari i que semblava que no s’acabava mai, i es van col·locar a sobre d’ell.

Veient-los allà dalt, tots col·locadets i nerviosos com estaven, no vaig poder evitar somriure i recordar totes les estones que havíem passat junts… Com em van analitzar de dalt a baix el dia que ens vam conèixer, les vegades que m’han intentat prendre el pèl, els atacs de riure que m’han arribat a provocar, les idees de bomber que han realitzat a les hores de pati, les mirades de tigret ferit quan han volgut aconseguir alguna cosa, les preguntes impossibles, les històries inimaginables que s’han inventat, les queixes d’indignació de quan els vaig fer un dictat on havien d’escriure que jo era la mestra més guapa de l’escola, els secrets que m’han explicat,  els dibuixos que han empaperat tota la classe, les cançons que han cantat a l’hora de plàstica, les revolucions després del pati, les abraçades que m’han regalat, els petons que m’han pessigollejat les galtes, els seus somriures…

Llavors, els meus pensaments es van interrompre per la veu d’una mestra preguntant-me si anàvem a començar el ball d’una vegada.

Vaig fer que sí amb el cap i el Surfin’ USA dels Beach Boys va començar a sonar. Ho estaven fent tan meravellosament bé, que orgullosa dels meus alumnes, vaig acabant reproduint el ball amagada en un racó del costat de l’escenari.

Quan van acabar el ball, van baixar amb un somriure dibuixat d’orella a orella. Els vaig felicitar per la seva espectacular actuació i vam anar tot cofois cap a classe. Passada una estona, els seus pares van venir a buscar-los i van marxar per seguir gaudint del festival.

Un cop tots repartits, vaig sentir una punxada al cor en sentir que cada cop em quedaven menys estones per gaudir amb ells.

I és que m’ho han fet passar de tots colors, però em tenen completament a la butxaqueta.

Aventurers: us trobaré a faltar moltíssim!!!

bailar

Nit de colònies

Feia temps que els nens i nenes miraven de reüll el calendari, esperant delerosos, que arribés les dates més importants de l’any: les colònies.

La majoria d’ells, neguitosos d’anar a dormir fora de casa per primera vegada, i nosaltres, histèrics, repassant que no ens hagi passat per alt res per alt, revisant que portem totes les autoritzacions mèdiques corresponents, comprovant que no hi hagi cap nen o nena que es faci enrere a l’últim moment, responent dubtes i preguntes dels pares que t’atrapen a cada moment que et troben per l’escola, i en general, vivint un estat constant de frisança frenètica.

Aquests dies de nervis van anar passant i per fi, va arribar dijous al matí, amb totes les criatures acomiadant-se dels pares a través d’uns somriures enganxats a les finestres de l’autobús, mig esborronades per una enyorança punyent que va començar a aparèixer durant els minuts previs a l’inici del viatge. Llavors, després d’haver baixat cinquanta-dues vegades de l’autobús per recuperar la biodramina, la cantimplora d’aigua, els mocadors, i d’altres coses que anava recordant, desafortunadament, just quan em cordava el cinturó de seguretat, i després de suportar els típics comentaris de pares bromistes, que asseguraven que sóc pitjor que els nens, va arribar l’hora de posar-nos en marxa.

baixa

Com era d’esperar, les cançons modernitzades d’autobús no van trigar massa a sonar. Així com l’horrorosa “Eroski-oski-oski park”, el Bon Dia d’Els Pets que en comptes de cantar “ningú ho ha demanat però fa bon dia” recitàvem “anem de colònies a Rasquera” (gran ocurrència de la nostra estimada mestra de música), els himnes esportius corresponents a cada bàndol, i evidentment, no van faltar les cançons de Bola de Drac. La veritat és que quan vam arribar, després d’aquest viatge d’autobús, ja estàvem gairebé esgotats. I és que això de girar tantes vegades el coll cap enrere, renyant a aquell nen que s’aixecava cada dos per tres, vigilant aquella nena que estava a punt de treure l’esmorzar per la boca, o separant aquells dos que discutien per estar al costat de la finestra, no me’n sé avenir com no vaig agafar una contractura.

Déu n’hi do, quines colònies ens esperaven!

El dia va anar passant, vam conèixer un simpàtic pastor anomenat Simó, i els seus dos fidels ajudants, que ens van preparar unes activitats d’allò més divertides. Si us he de ser sincera, vaig gaudir com una nena petita, des d’anar-los a molestar a l’hora de dinar, fins a cansar-nos de tant jugar a pilota o escalar el petit rocòdrom que va ser l’estrella indiscutible de les hores d’esbarjo.

Així doncs, la nit va arribar. Famolencs i desesperats per anar a sopar, van anar corrents a parar taula. Tots excepte una nena. Amb febre i tremolant com una fulla, va venir a avisar-nos del seu malestar. Vam trucar als seus pares, i després de comentar totes les opcions que tenien, van decidir venir-la a buscar. Ella, pobreta, va començar a sanglotar sense parar. Però no plorava pas pel fet de trobar-se malament. Plorava perquè no volia perdre’s la vivència d’aquella nit tan especial de colònies. Amb el cor encongit, vam animar-la amb tots els arguments maldestres que se’ns van ocórrer, però no va donar resultat.

Amb l’ànima als peus, va baixar a sopar amb els seus companys i companyes, conscient de la seva mala sort. Els problemes, però, no van fer més que començar. No va provar ni una cullerada de sopa, que va començar a plorar una altra vegada. La companya que seia al seu costat, en conèixer el motiu del disgust, també va començar a plorar. Però no va ser l’única. Aquesta plorera va anar encomanant-se de tal manera, que va acabar tota la taula de 2n B plorant com a desesperats. Els mestres i monitors, ens vam quedar congelats, observant aquella font de llàgrimes que ben aviat acabaria en una molt mala digestió. Mare meva, quin drama de colònies! Cap d’ells va acabar-se el sopar i els pares d’aquella nena no van trigar massa a arribar. Van acomiadar-se com si se n’anés a la guerra del Vietnam, i van anar amb el cap cot a participar en la gimcana nocturna.

Ens va saber molt de greu, i quasi que els mestres tampoc sopem, però tot d’una se’ns va il·luminar la cara. Ens acabàvem d’adonar que havíem fet una bona feina amb aquells nens i nenes. Estàvem molt orgullosos de saber que els nostres petits marrecs tenien un cor tan bonic. Això sí, quan a les sis de la matinada, van començar a practicar surf de passadís, cridant com a goril·les desvetllats, els vam tornar a maleir.

COLÒNIES

Els alumnes surfers

Des de que sóc mestra, m’he adonat que he desenvolupat certes habilitats summament extraordinàries arrel de la meva experiència amb els nens i nenes. De fet, tinc un màster en acabar els àlbums de final de trimestre en un temps rècord, un post-grau en arbitratge de conflictes, una llicenciatura en decoració ecològica d’aula, però sobretot, he adquirit el doctorat en teatre, o més ben dit, en manipulació infantil.

Ja sabeu a què em refereixo, oi? És quan teniu entre mans un contingut avorridot, però estrictament necessari, que fas mans i mànigues per convertir-ho en una activitat súper interessant per als teus alumnes. De vegades, la jugada no ens surt massa bé, i per molt que els hi venguem la moto, et miren amb aquella cara que ens suggereix si ens hem begut l’enteniment, però d’altres vegades, s’ho empassen i les activitats rutllen d’allò més bé.

Aquesta, era una d’aquelles situacions en les que has de posar-hi els cinc sentits: l’elecció de la cançó pel festival de final de curs.

En un primer moment, vaig pensar en deixar-los escollir, però coneixent-los, segurament haguéssim acabat ballant el Bailando de l’Enrique Iglesias o pitjor encara, una d’aquestes cançons de sèries argentines que ara s’han posat tan de moda. Per aquest motiu, vaig acabar descartant aquesta opció.

Sembla una actitud dictatorial, però la ràdio i els cotxes que paren als semàfors de casa, ja me les han fet avorrir suficient, com per a sobre, amargar-me en els assajos, empassant-me set-centes vegades una d’aquestes cançons, fins aconseguir quadrar la coreografia dels trons.

Així doncs, havia arribat l’hora d’innovar. Bé, el que se’n diu innovar, no gaire, ja que vaig acabar escollint el Surfin USA dels Beach Boys.

El que venia després, però, era la part més difícil. Havia de vendre’ls-hi la cançó de tal manera, que no els hi quedés ganes de pensar en cap més opció.

Ja us podeu imaginar quin discurs els hi vaig regalar.

Tinc una sorpresa!” vaig començar “Tinc la cançó ideal per a ballar al festival de final de curs”. Tots em van mirar amb cara d’escepticisme i pobrets meus, em van preguntar “És una dels Beatles, oi?”. Però immediatament vaig explicar-los que els presentava un altre grup, un grup excepcional amb una cançó excepcional. Una cançó que parlava de fer surf, un esport nàutic que va sobre portar ulleres de sol gegants, pantalons amples, sandàlies estiuenques, samarretes hawaianes i sobretot, taules de surf.

Ara bé, els meus esforços per a que els hi agradés la cançó, han estat tan exagerats, que ara la volen ballar a totes hores. I aquí no acaba la cosa: un percentatge considerable de la classe ha decidit fermament convertir-se en professional del surf.

N’hi ha algun que ja vol una taula de surf per al seu aniversari.

Pares i mares, ho he intentat evitar, de debò. D’una banda ja els he convençut per no aparèixer en banyador al mig de l’escenari, però malauradament, acabo de convertir els vostres fills i filles en apassionats del surf.

Això sí, la pitjor part me l’emporto jo. Falten al voltant de dos mesos per a celebrar el festival, i ja m’he cansat del coi de Surfin USA dels Beach Boys.

beach-boys-surfin-usa

Senyoreta, no m’agraden els Beatles!

Us puc assegurar que sóc mestra d’uns alumnes que han resultat ser uns veritables artistes. No, no ho dic de broma. Amb les ceres fan uns dibuixos que ni el mateix Picasso podria superar, s’inventen uns mal de panxa del nivell dels Òscar quan toca recollir la classe, quan m’han d’enredar per aconseguir alguna cosa de profit, es converteixen en Clark Gables professionals i quan al pati ha passat alguna injustícia amb els nens més grans, converteixen la classe de català en un debat polític digne de ser televisat pels matins de TV3.

Però aquestes últimes setmanes he pogut descobrir la seva faceta artística més destacada: la música. Els encanta ballar al ritme de la Shakira i cantar les cançons que la mestra de música els ensenya. Tanmateix, com a gran amant de la música, considerava que els seus gustos musicals estaven limitats als hits del moment i clar, això no ho podia permetre. 

Per aquest motiu, fa un temps que vaig començar a aprofitar estones de plàstica per a posar-los música de fons i de pas, culturitzar-los una mica més (en altres paraules, influenciar-los amb les meves preferències musicals sense que se n’adonin). 

Evidentment, i com no podia ser d’una altra manera, els vaig posar els meus estimats Beatles. Vaig començar amb les típiques cançons que enganxen a tothom, i poc a poc, vaig anar introduint-los cap aquella mena de cançons que amaguen secrets meravellosos. 

La veritat és que el meu pla va funcionar. Sense ni adonar-se’n movien les pinzellades al ritme del Glass Onion i el seu interès per aquest grup va explotar en mil preguntes. Ho volien saber tot: com s’escrivia el seu nom i què significava, com eren, si encara estaven vius, per què les noies es desmaiaven al veure’ls en directe, i un llarg etcètera que va durar dies (pares i mares, espero que em pugueu perdonar si el vostre fill o filla s’ha tornat un beatlemaníac insuportable).

Aquesta eufòria pel nou grup descobert va durar setmanes, tantes que fins i tot jo me’n vaig cansar una mica, d’aquests Beat Boys. Però aquesta perfecta harmonia musical no va durar gaire. El sentiment antisistema tancat en un cos petit de nena de set anys, que n’estava completament farta d’aquest rotllo de nois amb pentinats d’escarabat, va decidir plantar-me cara un divendres a la tarda, mentre rebregava el paper diari que havia d’utilitzar per pintar els binocles que havíem de preparar per la gran disfressa de carnaval.

“Ja ho sé que a tota la classe els agrada els Beatles, però a mi no. No m’agraden els Beatles! Vull música moderna!”. Va dir amb una graciosa expressió d’estar-ne tipa.

Imagineu-vos la situació! Em vaig quedar de pell de moniato. Quants divendres feia que reprimia aquests sentiment de rebuig cap a aquest grup, per intentar no ofendre a la seva mestra i companys? Em va obrir els ulls. Jo que criticava als meus alumnes per tenir una cultura musical limitada, i vaig i els embafo amb tota la discografia dels Beatles! Pobres criatures!

Com era d’esperar, la pluja de comentaris de sorpresa i de retrets, no van tardar en aparèixer. Però de seguit vaig fer tornar la calma a la classe i vaig decidir fer un pacte amb la meva simpàtica revolucionària.

Li vaig demanar una altra oportunitat. A canvi de no posar cançons dels Beatles durant una temporada, jo els ensenyaria tots els grups i cantants moderns que coneixia. Ella ho va acceptar amb aquella divertida cara d’escepticisme que sempre em regala, però jo estava completament convençuda que aquesta vegada li encertaria el gust.

Vaig decidir-me per un grup, també britànic, que em té el cor robat: Muse. Era conscient que es tractava d’una banda de rock que utilitzava una estètica una mica diferent a la resta de grups britànics que estem acostumats a escoltar, però estava segura que els meus nens i nenes eren especials, i que s’enamorarien de la seva música de la mateixa manera que ho vaig fer jo.

I no anava pas errada. Van deixar els pinzells i van començar a seguir el ritme de la música amb el cos. Al principi es van mostrar una mica timidots, però poc a poc, van anar animant-se a ballar, i van acabar per contaminar-me el seu entusiasme. De manera que no vaig poder estar-me d’unir-me a la coreografia improvisada que havien iniciat els meus alumnes.

No sé si va ser a causa de la música dels Muse o és que la dansa allibera l’imaginació infantil, però els binocles van quedar realment espectaculars. Ja us deia jo que els meus alumnes són uns artistes en tots els sentits!

Per cert, la meva petita antisistema també va acabar ballant.

Fòbia a foradar pues

Fa un mes i mig, durant les vacances de Nadal, vaig quedar amb uns amics meus, i per no deixar de ser originals, vam anar a fer un volt per la Rambla de Tarragona.

Durant aquesta època de l’any, però, la Rambla esdevé un lloc diferent, tot és decorat amb detalls nadalencs, la gent surt més sovint a passejar i canten nadales alegrement. Bé, en realitat, les nadales sortien dels altaveus enganxats als arbres i la única que cantava era jo, aguantant les mirades recriminatòries a les quals ja hi estic acostumada.

Però el que sí que és veritat, és que quan arriben aquestes dates assenyalades apareixen les paradetes de Nadal i s’omplen totes de petits encants per enamorar-nos i fer-nos venir ganes de posseir-los a canvi d’unes quantes monedes.

Així doncs, tot i saber-nos el recorregut de memòria a base de repetir-lo durant dies anteriors, ens vam aturar en una parada plena d’instruments en miniatura i vam començar a parlar de la bona música.

Xerrant, xerrant, em vaig adonar d’un complement en especial que portava amb orgull un dels meus amics. Era un penjoll en forma de disc de música i em va agradar tant, que em vaig veure obligada a afalagar el bon gust que tenia a l’hora d’escollir complements d’aquest tipus. Fent broma, em va respondre que no me’l pensava regalar i jo immediatament, vaig etzibar-li que jo preferiria dur penjat al coll una pua de guitarra que no pas un disc.

De fet, més d’una vegada m’havia passat pel cap convertir alguna de les pues que tenia a casa en una fantàstica joia musical per a ocupar un lloc privilegiat al voltant del meu coll.  Però totes elles em porten tants records, que mai m’havia atrevit a foradar-les i vaig acabar argumentant que no havia trobat la pua adequada.

Tot seguit, sense deixar de parlar d’aquest tema, vam anar a sopar a una pizzeria on les pizzes són tan grans que no hi caben als plats i necessites un litre d’aigua per acabar d’empassar-les. Vaig acabar tan plena, que amb prou feines em vaig poder aixecar. Però tot just vaig separar el cul de la cadira, que vaig trepitjar una cosa de color lila. Vaig acotxar-me i quan vaig veure què era el que s’amagava sota el meu peu, vaig haver d’ofegar un crit d’excitació. Era una pua de guitarra!!!

No m’ho podia creure! Ja us podeu imaginar quina cara de babau se’m va quedar. La vaig recollir amb compte, com si es pogués trencar en qualsevol moment i la vaig ensenyar als meus amics, com si hagués fet la gran troballa del tresor. La resta de clients em mirava amb curiositat, però no m’importava gens ni mica! Havia trobat la pua especial.

Ja sé què esteu pensant… i us puc assegurar que us ben equivoqueu. Aquesta tampoc vaig ser capaç de foradar-la. No tinc remei. Sort que certa personeta que em coneix molt bé, i que es va anticipar a la meva fòbia a foradar pues, em va regalar una pua ja foradada i lligada a un cordill ben elegant. I sí, és dels Beatles.

pua

No vull cantar sota la dutxa!

Fa temps, mentre conduïa de camí a casa després d’haver acabat l’últim examen d’anglès, vaig decidir engegar el reproductor de música del cotxe i gaudir de l’Origin of Symmetry de Muse. Estava tan contenta pel començament imminent de les vacances, que vaig començar a cantar amb tota la meva ànima.

M’ho estava passant d’allò més bé i a més, estava arribant al punt culminant de la meva felicitat, quan irremeiablement vaig arribar a aquell maleït semàfor en vermell.

No és que el color vermell em posi especialment nerviosa, però sí que em va fer sentir incòmoda la mirada d’estupefacció del senyor conductor del costat.

D’acord, estava cantant una cançó on el falset és excessivament agut i pot arribar a molestar el volum potent de les seves notes afilades i estridents. Però de debò calia mirar-me descaradament d’aquella manera, com si estigués esperant alguna explicació raonable a la meva actuació de súper estrella del rock?

La veritat és que aquesta experiència em va deixar realment marcada, i sense voler, em va transportar a anys enrere, quan vaig anar a esquiar amb els de la universitat.

Era de les poques que s’havia apuntat a l’esquiada sense tenir ni fava de com van uns esquís, i per aquest motiu estava juntament amb un parell de noies a la zona verda de la muntanya. No és que vulgui presumir, però a diferència d’elles, vaig descobrir el moviment ideal que havia de realitzar per evitar tocar de cul a terra. Elles, frustrades, em van abandonar amb l’excusa de que necessitaven un cafè, prometent-me que tornarien aviat. Evidentment, no van tornar. Així doncs, em vaig quedar completament sola. Però això no va aturar la meva diversió i vaig determinar que la millor manera per omplir el buit que havien deixat les meves companyes, era cantar nadales. I sí, sí, vaig cantar ben exultant la cançó de les Dotze Van Tocant. Ara bé, els nens pre-adolescents que tenia al meu darrere van comentar que qui no hi tocava era jo.

Ja està bé, home!

Es que només és socialment acceptable cantar sota la dutxa, en karaokes o en audicions destinades al servei de la música?

Estic cansada d’interrompre el meu èxtasi musical per culpa de les mirades recriminatòries de la gent dels semàfors. Tipa de fer veure que em rasco el nas, amagant subtilment el moviment dels meus llavis al ritme d’alguna cançó endimoniadament enganxosa, en un intent de ser acceptada per la comunitat automobilística que es concentra en els semàfors que visito habitualment durant la meva ruta diària.

Oi que els contes sempre retraten a uns personatges alegres i joiosos, que van pel bosc taral·larejant cançons mentre recullen floretes? Doncs si la Caputxeta Vermella no anava vigilant de no ser descoberta desafinant alguna mena de cançó carrinclona, jo tampoc ho vull fer!

Però, sabeu què? Que mai més aniré amb el cap cot i m’avergonyiré a l’hora de cantar una cançó que m’agrada en públic. Tranquils, que tampoc aniré cantant heavy metal a tota potència. Però si tinc una cançó empresonada al meu cap, no dubtaré en deixar-la sortir. Perquè gaudeixo molt i és ben veritat que qui canta, els seus mals espanta.

Gent desconeguda (i coneguda) del carrer i dels semàfors en vermell, aneu-vos preparant, perquè cantaré i cantaré, i les vostres cares d’enciam ensorraré.