Valenta

Avui us porto una cosa diferent del que normalment publico. Fa una setmana, es va celebrar el certamen literari de l’Olga Xirinacs, i vaig guanyar el primer premi de la categoria d’adults.

Per aquest motiu, us presento el relat que vaig escriure. Espero que us agradi!!!

VALENTA

La tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, es presentava amb l’olor impregnada d’una pluja, que havia començat a penetrar la ciutat amb melindrosa dolçor. La gent atrafegada, anava amunt i avall, empaitant les agulles del rellotge que recordaven impertinents, el pas incessant del temps. La Teresa, en canvi, sentia una especial devoció per aquests dies banyats de frescor i de remolins entremaliats, que dansaven amb les fulles daurades que havien decidit alliberar-se, melancòlicament, de les branques llenyoses dels arbres. Exempta d’aquell brunzit feréstec de paraigües neguitosos, avançava amb parsimònia, entomant les carícies del vent que acompanyava aquelles gotes punxegudes, que amb una cortesia deferent, oferien un espectacle de bellesa excepcional, desfent-se en diminutes partícules contra el teixit rugós i vellutat de la seva pell.

Però aquesta primavera d’hivern que assaboria amb tant de delit, amagava un ingredient molt especial. Una evocació a l’esperit de joventut, o en altres paraules, una cançó, uns ulls d’un verd platejat, un somriure sorneguer, flors de taronja, rialles inesgotables, perfum d’anís i ametllers florits. Però sobretot una olor incansable de cafè intens, resseguint fins a l’últim racó d’una biblioteca antiga, plena de llibres amb tapes estripades i retalls de diari escampats per la taula de roure massís. Un ressò d’èxtasi que li provocava esgarrifances de dolorosa felicitat, desafiant la cadena invisible que dominava les emocions, impertèrrita a qualsevol altra sensació. Va tancar els ulls i va escorcollar pausadament entre pensaments i records, cansats de rememorar tants instants valuosos, que eteris, només existeixen barrejats els uns amb els altres, apareixent quan un menys s’ho espera, o quan precisament un més ho desitja.

La Teresa va somriure en silenci, i el seu cor va viatjar quaranta-set anys enrere, aferrant-se a un escenari embriagat per l’aroma dels arcs de gessamí, amb en Jofré passejant sota un paraigua de color cendra, estrenyent la Teresa contra el seu pit, procurant esquivar les gotes gelades que anunciaven l’arribada de la tardor, tot dibuixant un posat desvergonyit infantil, tan seu, tant de la Teresa.

Tot el seu cos tremolava. Podia sentir a pocs centímetres la respiració accelerada d’en Jofré, colpejant contra les seves galtes escalfades per l’enrojolament de tenir-lo tan a prop. Un instant on desitjava fer-li entendre, que era feliç escoltant-lo quan llegia i rellegia en veu alta, la Responsabilitat dels intel·lectuals de Chomsky, que era feliç observant com se li refredava el cafè, perquè estava massa enfeinat en llegir els titulars del dia anterior, que era feliç cada cop que xiulava aquella cançó francesa que portava enganxada als llavis des que es llevava. Que també era descaradament feliç, quan s’adormia sota l’ametller i així, ella aprofitava per contemplar la nebulosa verdosa dels seus ulls i el seu cabell, espès i quasi pèl-roig, que s’encaramel·lava en una barba que només permetia distingir la deliciosa insolència del seu somriure. Amb tots aquests arguments al cap, va esgarrapar l’última engruna d’aire que li quedava i se la va empassar fins als pulmons, intentant retenir-la fins a poder dir les paraules que resumien tot el que sentia el seu cor.

Van arribar a l’estació i en Jofré va pujar al tren. De seguit va buscar un vagó i va treure el cap per la finestra, va fer l’ullet i va acomiadar-se de la Teresa fins a l’estiu vinent. Ella, va deixar anar tot l’aire que havia segrestat momentàniament, acompanyant- lo d’unes paraules maldestres que declaraven amb un coratge enlluernador, tot el que sentia per ell. Desafortunadament, el tren havia començat a caminar i en Jofré, silenciós i impassible, se la va mirar una última vegada i va amagar el cap dins del vagó. El tren va allunyar-se, i el rastre del seu xiulet, gèlid i turmentós, va deixar una herència d’amargura que va retrunyir la Teresa, estiu rere estiu, i any rere any. Perquè en Jofré no va tornar.

La bústia es va omplir de cartes que la Teresa, cada any més abatuda, cremava a la llar de foc, deixant-les orfes de resposta. Recordant aquell rostre inexpressiu, després d’haver escoltat el secret més profund de la seva ànima, va considerar que unes cartes escrites per una persona tan fredament despietada, no mereixien cap resposta.

Però ara era una persona diferent. Havia decidit plantar cara a la seva ràbia compungida per un dolor, que feia massa anys que estava oprimit, declarant-se’n culpable l’estupidesa humana, que tossuda, crea un grup de persones orgulloses que ronden la infelicitat, que s’amaguen quan estan ferides, que s’avergonyeixen dels seus sentiments, que són incapaces d’expressar-se més enllà de les paraules repletes de cordialitat i emocions superficials. No, ella no volia ser una d’aquestes esclaves de la covardia absurda. Volia tornar a sentir aquell impacte emocional que reunia tots els sentiments més importants de l’ésser humà. Volia que el seu cor s’inundés de coratge enèrgic i inesgotable. Volia tornar a ser valenta, i quan va prendre aquesta determinació, va esperar l’arribada de la reravera, atorgant a aquest adveniment, que va ser el principi de la seva desgràcia, el privilegi de donar-li, per fi, un desenllaç.

Així doncs, la tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, havia perdut tota la seva essència de banalitat, ja que havien passat quaranta-set anys i la Teresa havia viatjat en tren fins a un petit poble valencià, situat al sud del vessant de la Serra Grossa. Nerviosa i davant d’una porta gegantina; feta a mà en fusta de teca antiga, que oferia als seus visitants, la perfecta benvinguda a una casa extraordinàriament majestuosa.

La Teresa, va tornar a empassar-se una gran glopada d’aire fresc, i va prémer aquell timbre electrònic, que no encaixava en aquella meravellosa harmonia. Tot seguit, va escoltar passes mandroses, que s’acostaven amb parsimònia a l’entrada principal. La Teresa va suposar que devien mirar per l’espiera de la porta. Uns segons llargs de silenci i la porta es va obrir lentament.

Un home ancià, en veure la Teresa, va quedar-se palplantat, incapaç de traspassar el llindar. Ella va advertir que on abans hi havia hagut abundància de cabell, quedava la resta d’una joventut passada, infinites arrugues que dibuixaven un rostre empal·lidit de vellesa, però els ulls, no havien canviat. Seguien sent aquella mirada repleta d’una apassionada verdor, que emmirallava una Teresa que per uns instants, tornava a tenir setze anys. Ell la va convidar a entrar. La Teresa va deixar el paraigua vermell i va començar a avançar serenament darrere de les passes d’en Jofré, que seguien configurant aquella postura encantadorament desvergonyida. Van entrar al menjador, on de seguit es va quedar esbalaïda per una olor coneguda de cafè intens, detall que li va rosegar l’ànima. Sufocant totes les emocions que sense pietat, recorrien salvatgement tot el seu cos, va observar que les parets estaven decorades de fotografies d’un matrimoni que havia anat envellint feliçment, rodejat de quatre filles arrogantment precioses. Però no va trigar a adonar-se que en aquella casa hi regnava la solitud. Una solitud gèlida i dolorosament recent.

Aleshores, en Jofré la va agafar desprevinguda i va abraçar les seves mans amb fermesa, i amb una barreja de súplica i rancúnia, li va demanar la raó del seu perllongat silenci. En aquell moment, la Teresa va entendre que si hagués reunit el valor suficient per obrir les cartes, hauria descobert la resposta que tant anhelava. El seu silenci presumptuós, en canvi, va ser el culpable de transmetre el missatge equivocat. Tot aquest temps, l’orgull havia jugat a fer-se passar per coratge.

Tanmateix, durant aquella tarda humida de tardor, van tornar enrere i van conversar fins tard, recordant la glòria de la seva joventut, assaborint una estona de cel que feia tants anys que es mereixien. La Teresa però, observava com el pas del temps havia fet acte de presència en els seus rostres envellits, i que en un tancar i obrir d’ulls la vida se li havia escapat de les mans. Tant de bo hagués estat valenta. Tant de bo.

Neuseeland SŸdinsel

Picton und †berfahrt nach Wellington

No parlis, que no et veig!

Una de les dificultats de ser especialista és que disposes d’un temps molt limitat per conèixer als teus alumnes, és a dir, descobrir quins són els recursos que funcionen, quins nens et declararan la guerra quan proposes activitats tranquil·les i quins s’estressaran  en trobar-se amb una sessió més dinàmica, quines motivacions seran adequades a la infinitat de caràcters diferents que tens a l’aula, què necessita aquell alumne que sembla que s’ha llevat amb el peu esquerre, com gestionar la discussió entre dos companys, perquè l’intercanvi de cromos ha estat realitzat sota una corrupció infantilment maliciosa… En definitiva, arribes a la conclusió que allò que funciona a un nen o nena, no li anirà bé al del costat. Tanmateix, d’una manera o altra, ho acabes superant. De vegades, però, apareixen reptes més difícils d’encarar.

Durant aquest curs, tinc com a alumne un nen amb mutisme selectiu. En altres paraules, rebutja parlar amb certes persones, i ell en concret, no vol saber res de la comunicació verbal amb els mestres. Això sí, és un enraonador de primera categoria! No calla ni sota l’aigua, tu! Amb mi no parla no, però amb els seus companys, enceta unes tertúlies que ni els del Rac 1! Però no volia donar-me per vençuda, ja que vaig assabentar-me que amb el mestre de religió sí que parlava, així que jo també ho volia intentar!

Primer vaig començar passant llista, saludant-los un per un aprofitant per preguntar-los com havia anat el matí, però no va tenir efecte, ja que quan arribava el seu torn, simplement aixecava la mà darrere d’un posat vergonyós, i desviava la mirada cap al company següent, convidant-me amablement que no insistís més. Quan faltava algun company o companya, li preguntava si en sabia el motiu, però sempre em contestava a través d’una amiga seva que li feia de missatgera, o bé en un llenguatge de signes inventat per ell, però perfectament entenedor. Fins i tot, vaig provar fer-lo parlar a través d’ensabonar-lo amb punts estrella, però contínuament se’m quedava mirant amb una cara, que em preguntava silenciosament si m’havia begut l’enteniment. Al cap d’un temps, vaig deixar de donar-li importància i vaig establir un diàleg semisonor que es va convertir en una rutina.

Aleshores, un dia qualsevol, passant llista amb parsimònia, una veu fineta em va retornar la salutació amb timidesa. Tota la classe (amb mi inclosa) vam sospirar un silenci absolut. Vaig intentar allunyar les mirades d’aquell esdeveniment que acabava de passar, i vaig seguir passant llista, fent veure que no havia passat res d’extraordinari. La resta de nens i nenes, però, es van aixecar d’una revolada i van omplir l’aula d’aplaudiments.

Lluny de sentir-se incòmode o avergonyit, es va fer gran davant dels seus companys i a partir d’aquell moment, va començar a parlar pels descosits. Fins i tot, va atrevir-se a marcar-se un solo de la cançó d’Algèria que havíem après dues setmanes abans.

Ara no hi ha qui el faci callar, i un dia d’aquests, els crits anomenant el meu nom, que em regala pel passadís, faran explotar els meus timpans. Això sí, aquests són els moments que em fan sentir orgullosa d’haver escollit ser mestra.

israel sense fons

Pluf Tizén Tizén

La setmana havia començat malament, i tot gràcies a uns agents infecciosos, que sense ni tan sols avisar, havien decidit treure el cap per l’escola. Aquestes toxines que ballaven entre els símptomes de la grip i el refredat, ens acabaven de declarar la guerra.

Durant els primers dies, els alumnes van començar a caure com mosques. Un rere l’altre, anaven sucumbint a les urpes d’aquest virus maliciós que havia tingut el detall de visitar-nos, i cada dia que passava, hi havia més malalts que es quedaven a casa. Els valents que seguien venint a l’escola, no tardaven a convertir-se en personetes defallides, que es passejaven amb els mocs penjant i les galtes vermelles.

Però no van ser les úniques víctimes. A mitjan setmana, les cares empal·lidides, els nassos vermells com tomàquets i els ulls plorosos es van convertir en l’estilisme per excel·lència dels mestres. Evidentment, tenint en compte que després de molts hiverns, per primera vegada estava aconseguint que el meu cos no cedís a cap malaltia estacional, i que el cap de setmana m’esperava amb els braços oberts, carregat de concerts de música als que hi volia anar, no estava disposada a permetre que una grip de pa sucat amb oli em guanyés la partida.

El meu pla de protecció va començar immediatament. Cada vegada que un nen o nena em volia fer una abraçada, els hi feia unes fintes, que eren dignes de ser considerades en el rànquing de les millors jugades de defensa anticontagi. Quan un company o companya infectat, tenia ganes de realitzar pràctiques socials amb mi, fugia a corre-cuita argumentant que tenia feina a endreçar el quartet de música. A més, vaig passar-me dos dies sencers prenent tota classe de vitamines, rentant-me les mans a totes hores i sortint al carrer amb tres o quatre capes de més, corrent el risc d’agafar el xarampió. En definitiva, una infinitat de prevencions que no em van servir de res, perquè quan va arribar la nit del divendres, la febre va trucar a la meva porta.

No em podia creure que després de tot el meu esforç, hagués perdut la batalla. Sense poder evitar-ho, vaig enganxar una galipàndria de cal Déu i em vaig passar el cap de setmana embotida al llit, vivint a base de caldo i vapors de farigola, en comptes d’estar grimpant i ballant en algun dels concerts de música als que tantes ganes tenia d’anar.

Tot i això, quan el dilluns següent va arribar, encara estava pitjor. Tenia un nas que espantava, tan inflat i vermell, que semblava que algú m’hagués estomacat, unes orelles tapades que no em permetien distingir entre el so d’una flauta i un gemec de gat escarmentat, i una veu… Mare meva, quina veu més esgarrapada que tenia! En aquelles condicions no podia cantar, així que em vaig empescar un joc de ritmes que els deixaria exhausts de música.

I així va ser. Faltaven quinze minuts per finalitzar la sessió i estaven encantats de tanta gresca rítmica. Orgullosa de la meva jugada, vaig decidir que una audició de música blues, seria la cirereta perfecta per acabar la classe. Però just quan estava a punt de posar el disc de Carey Bell, un nen em va demanar que els ensenyés aquella cançó d’Algèria que (en quina mala hora) els hi vaig prometre la setmana passada.

Creieu-me que vaig intentar resistir-me a les seves mirades suplicants i als seus somriures melindrosos, però llavors, em van dir unes paraules que van provocar la meva rendició més tendra. “Sarai, encara que avui cantis malament, la teva veu ens seguirà agradant molt”. Ai si en sabien d’ensarronar-me…

Així doncs, amb una veu que ni el Tom Waits, vaig començar a cantar Pluf tizén tizén sammaniyi maouzen…

pluf tizen tizen

Regals

Ho reconec. Tinc la perfecta habilitat d’extraviar tot el que us pugueu arribar a imaginar, en altres paraules, sóc un desastre. Si hi hagués cinturons de colors com en el karate, jo seria el cinturó negre dels despistats. Per sort, aquesta traça només és efectiva en els meus objectes personals. O sigui que no us preocupeu, si em deixeu un llibre, us el tornaré segur!

La llista d’objectes perduts inclou incomptables ulleres de sol deixades a l’autobús o a les taules de les cafeteries, jaquetes oblidades en bancs de pedra o en incòmodes cadires de la consulta del metge, polseres traïdores que marxen del meu canell sense deixar cap rastre, arracades que perden la seva parella cada vegada que surto al carrer… per no parlar de les claus del cotxe! De fet, l’any passat les vaig arribar a perdre tantes vegades, que els pares que les trobaven, ni es preocupaven d’anar a consergeria, me les tornaven directament a mi, i jo avergonyida, els hi donava les gràcies per desena vegada. 

Fa un parell de setmanes, però, vaig perdre en mig d’un concert un penjoll del George Harrison, coi, això sí que em va saber greu! Més que res, perquè era força curiós i me’l va fer una amiga que treballa amb filferro.

Ara bé, he de dir en la meva defensa, que per a contrarestar aquestes desaparicions desafortunades, també tinc l’habilitat de fer aparèixer a casa una infinitat de regals que els nens i nenes em porten a l’escola. No sé com ho faig, però sempre trobo lloc per a encabir-hi un de nou. I de regals en porto guardant des que vaig realitzar les meves primeres pràctiques com a mestra. Sóc incapaç de llençar-ne cap. Imagineu-vos quants en tinc! Ocellets de paper, dibuixos de tot tipus i colors, cartes tendres que contenen de tant en tant paraules inventades, dues-centes polseres de gomes en forma d’animal que maleeixo el dia que es van posar de moda, cromos de Bola de drac (sobretot del Trunks), un zoo de ninots de tota classe, postals de nadal i d’aniversari, animals fets amb tubs de paper higiènic, pins de roba, i fins i tot un dibuix amb el símbol de Rac 105 (Sí, un nen va pensar que com que sóc mestra de música, un dibuix sobre una emissora musical era el regal perfecte), polseres i collarets, que com a bona mestra, cada cop que me’n regalen, m’ho poso i ho vaig acumulant durant el curs, de manera que al final semblo un arbre de nadal.

El que no m’esperava però, és que a la setmana següent, quan encara arrossegava el disgust d’haver perdut el penjoll del George Harrison, una nena de 4t em fes un gran regal. Tota vermella, aquesta nena em va donar un sobre que hi posava “Si obres aquest regal, el teu cor s’omplirà d’il·lusió”. Encuriosida, el vaig obrir i em vaig trobar amb un altre penjoll! Un penjoll de color lila que hi ficava “I love being in love”, que feia joc amb unes arracades en forma de raïm. A veure, bé és cert que eren complements gens discrets, dignes de revista d’adolescent, i que em feia una mica de vergonya posar-me’ls. Però ho vaig fer. Orgullosa, els vaig portar posats tot el dia. Quina gràcia els nens i nenes que em van veure. Em van omplir d’afalacs, argumentant que amb aquestes arracades i aquest penjoll estava estupenda! Em sentia com una d’aquestes bloggers que pengen fotos plenes d’estil a l’Instagram, tu!

Malauradament, aquest èxtasi aclaparador va ser tan gran, que vaig oblidar-me de treure-m’ho, i a la tarda, vaig anar al banc a fer unes gestions. No entenia la cara estranyada de la noia del banc, fins que vaig arribar a casa i em vaig veure al mirall! Però quan estava disposada a descordar-me el penjoll, vaig recordar la cara de satisfacció de la meva alumna en veure’m amb el seu regal posat, i vaig decidir deixar-me’l una estona més. El missatge del sobre tenia tota la raó. El cor se m’havia omplert d’il·lusió. No és el penjoll del George Harrison, però sabeu què? Crec que ja no el trobo tant a faltar.

IMG_0959

La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

age_11_on_birthday_cake_postcard-r52074b87c1ce45779912acabdcf8f116_vgbaq_8byvr_324

Cromos

Aquest cap de setmana, desant les coses de l’escola (sí, ja ho sé que estem a punt de tocar a l’agost), he retrobat el regal d’un nen que m’ha fet recordar una situació que he viscut i reviscut d’ençà vaig començar a mirar dibuixos animats.

Quan la sèrie de Bola de Drac es va posar de moda, i tothom la mirava d’amagat a casa del veí amb l’excusa de fer els deures, vaig conèixer un personatge que em va deixar fascinada: en Trunks. I de veritat, les discussions amb els meus companys de classe sobre aquest tema no van ser poques.

Què voleu que us digui? Quan vaig veure aquell combat en el qual va derrotar al Freezer amb un obrir i tancar d’ulls, deixant als altres guerrers amb un bon pam de nas, vaig decidir que per mi no hi havia ningú millor.

Però tornant al tema i deixant de banda aquest moment de frikisme, permeteu-me que us digui que tot això us ho explico per un motiu important, i és que quan vaig començar a treballar de mestra, aquestes discussions van tornar a aparèixer i van ser encara més escabroses que durant l’època de la meva infància. Creieu-me quan us dic que va haver-hi un trimestre d’hivern, en el qual els meus alumnes m’atabalaven tant amb converses sobre Bola de Drac, que vaig començar a cansar-me d’aquesta sèrie. Tot i això, em vaig adonar que la passió que mostraven per a defensar el seu heroi incondicional, era deliciosament entretinguda.

Dia rere dia, els meus incansables alumnes van intentar que canviés d’opinió. Em portaven arguments pensats des de casa, em regalaven dibuixos amb un Goku majestuós, em maleïen els ossos cada cop que es trobaven amb el Trunks que hi ha penjat al meu clauer, fins i tot en va haver algun que escrivia les seves queixes als deures. No hi havia manera, tu! No podien entendre que jo preferís al Trunks que no pas al Goku.

Un bon dia, però, uns ocellets molt amics d’un d’aquells nens que tenen punxes al cul, em van explicar un secret. El nen en qüestió m’estava preparant una gran sorpresa.

Amb aquesta confessió ja em vaig quedar ben parada, ja que es tractava d’un alumne que de segur que preferia menjar verdures durant tot l’any, abans que mostrar cap mena de senyal d’afecte. En altres paraules, cada vegada que decidia regalar-li una paraula bonica, per veure si el seu mal caràcter es dissipava una mica, es posava tan vermell que desapareixia i feia veure que no m’escoltava.

Per aquest motiu, quan aquests ocellets em van cantar la sorpresa que em preparava aquest nen, em vaig quedar glaçada. El molt pinxo, feia dies que estava col·leccionant tots els cromos del Trunks i guardant-los en un sobre on anava acompanyat d’una carta molt especial. 

Un matí, a l’escola, després d’haver realitzat les tasques rutinàries de cada dia, vaig acostar-me a la taula per agafar els retoladors, i em vaig trobar amb la gran sorpresa. A dins el sobre no hi havia ni rastre de la carta, probablement la vergonya se l’havia empassat, però jo ja en sabia el significat. Així doncs, intentant dissimular l’emoció, li vaig dirigir una mirada fugissera d’agraïment que em va respondre amb un petit somriure melindrós.

En resum, que després d’haver trobat els cromos i retrobar-me amb tots aquests records, vés per on que he decidit tornar a veure Bola de Drac. I d’acord…,ja que ells van fer l’esforç d’entendre les meves preferències, intentaré entendre perquè coi en Goku és tan impressionant.

Trunks

Moments per guardar a la butxaca

Avui, mentre entrava per última vegada a l’escola, m’he adonat que és molt curiós quan moments, llocs, paisatges i persones que formaven part de la teva rutina diària, es converteixen de sobte, en records. És una sensació molt estranya. Primer tens moltes ganes que arribi l’estiu, donar un descans a la teva mà que no ha parat de corregir en un mes sencer, les hores preparant els projectes i els àlbums, l’atabalament a l’hora de posar notes i el que és pitjor, ensobrar-les!

Però llavors els nens marxen de vacances d’estiu i queda un silenci tan sorollós, que et colpeja el cor com un rugit salvatge que t’avisa que això ja s’acaba. No obstant això, tossudament, dónes l’esquena a aquesta sensació d’enyorança, i penses que amb els dies que encara et queden per venir a l’escola, per acabar feina pendent, t’ofegaran aquest neguit. Però no és així. Continues venint a l’escola i ja s’ensuma que no serà el mateix. Comences a trobar a faltar moltes coses, sobretot el so ensordidor dels nens i nenes, que ara començades les vacances no n’ha quedat ni rastre. Tot queda en silenci i només s’escolta el telèfon o les veus dels companys explicant com ha anat el cap de setmana, preparant-se per la reunió de claustre que està a punt de començar. Però tot i així, segueixes fent el cor fort i un cop acabes les reunions, vas a la classe i saps que l’has d’endreçar, recollir retoladors que han quedat desaparellats sense el seu tap, fitxes que han anat amunt i avall, bates de nens despistats que no han pensat a emportar-se-la a casa, cartells que han de tornar a ser desats, i deixes pel final allò que saps que et farà més mal treure, el moment més complicat de la ruptura: despenjar els dibuixos.

Un cop trets i guardats per endur-te’ls a casa, veus com aquella classe tan acollidora, que estava repleta de colors i alegria, s’ha quedat totalment despullada. Ja no queda res de la classe dels aventurers. Llavors, seus i observes com una profunda tristor s’apodera de tu i rememores els moments viscuts en aquella aula. T’acomiades lacònicament d’aquest espai que ha estat tan especial per tu, i dónes permís a la Meritxell perquè tanqui amb clau la classe, preparada per a rebre una nova mestra i un nou curs.

Per fi ho acceptes, i és aquí quan t’adones que tot el que deixes enrere ja s’ha convertit en records melindrosos. Afligida, puges al cotxe, arribes a casa i penses que escriure una entrada al bloc sobre aquests moments, és la millor manera d’agrair tot el que ha fet aquesta escola per tu en tan sols un any. I sé que quan us ho llegeixi aquesta nit al sopar, us emocionareu i em maleireu els ossos per fer-vos tenir un altre moment “monyes” durant la nit de gresca que ens espera. Però no sabia com agrair a totes les persones que m’heu ajudat i que m’heu fet sentir tan acollida en aquesta petita escola amb olor de mar.

No podré oblidar els grans moments que he compartit a classe amb la Maite, els savis consells i el suport que m’ha donat l’Eli, les converses filosòfiques de l’Alba, les cares del Dani cada cop que li intentava explicar els treballs de plàstica, els moments buscant fulls de racons amb la Paloma, els farts de riure amb el Josep, les incansables preguntes que m’han respost l’Esther i la Montse, les visions d’experiència que m’han ofert la Marta i la Maria José, les llargues converses amb la Maria Jesús, la gran ajuda informàtica que m’ha proporcionat l’Agustí, les abraçades de la Marian, les estones de pati amb la Mapi, la generositat de la Pilar, l’alegria de l’Isabel, els moments dolços d’atabalament de comissió amb l’Esther, la tendresa de la Cristina, el somriure de la Maite, els comentaris divertits de la Mònica, les vegades que m’ha hagut de deixar les claus la Rosa, els atacs de riure de la Lourdes a l’hora de dinar, l’amabilitat de la Mireia, la gran ajuda i la calma que em transmet la Rebeca, el catinglish de la Montse, els moments de gresca amb l’Ana, les primeres experiències compartides amb les dues Marines, la Sandra, el Fran i l’Ester, la Maria recordant-me totes les coses que havia de repartir i la paciència que ha hagut de tenir amb mi, les incomptables vegades que la Carme m’ha ajudat, la confiança i el suport que m’ha donat la Sònia, veure de bon matí a les sempre somrients, Meritxell i Olga, i per descomptat, el “venga profesores, que vamos a abrir las puertas” de la Mari. En conclusió… Ha sigut un dels anys més especials que he tingut. Moltes gràcies per tot, us puc assegurar que sempre us portaré al cor!

arrabassada

Festival de fi de curs

Només obrir les portes de l’escola, vaig notar que els meus aventurers preferits feien cara d’estar molt exaltats. Us ho dic seriosament, en veure aquella onada de nens corrents com a desesperats cap a la fila, vaig pensar que la meva vida corria un greu perill, sobretot quan un d’ells va saltar-me al coll com si es tractés del mateix Tarzan.

O sigui que ja us podeu imaginar quina tarda m’esperava… saltaven més que els micos, de tant en tant deixaven anar crits d’enfervoriment i fins i tot, un d’ells es va baixar els pantalons al mig de classe, assegurant que els que portava a sota li quedaven molt millor.

Tranquils, no els havia mossegat cap zomling d’aquests que porten, era que estaven nerviosos pel festival de fi de curs. Normal! Sabeu que és ballar davant dels pares, mares, padrins, padrines, oncles i demés familiars de tots els alumnes de l’escola? Fins i tot jo tenia un nus a la gola!

Vam entrar a classe i observant aquell panorama salvatge, vaig decidir seure i beure un glop d’aigua. Vaig demanar-los que m’escoltessin i vaig explicar-los que cada vegada que havia de sortir a l’escenari a tocar el piano, sentia un pànic tan gros i tan absurd, que volia arrancar a córrer, i que ara en aquells moments, em passava exactament el mateix. Per aquest motiu, els vaig demanar que el millor que podíem fer era fer exercicis de respiració. Ells, sentint-se responsables, s’ho van prendre seriosament i van fer tot el possible per calmar-se.

Uns minuts després ens van venir a buscar. Havia arribat l’hora de la nostra actuació. Amb els nervis de punta, van recórrer aquella catifa vermella que conduïa a l’escenari i que semblava que no s’acabava mai, i es van col·locar a sobre d’ell.

Veient-los allà dalt, tots col·locadets i nerviosos com estaven, no vaig poder evitar somriure i recordar totes les estones que havíem passat junts… Com em van analitzar de dalt a baix el dia que ens vam conèixer, les vegades que m’han intentat prendre el pèl, els atacs de riure que m’han arribat a provocar, les idees de bomber que han realitzat a les hores de pati, les mirades de tigret ferit quan han volgut aconseguir alguna cosa, les preguntes impossibles, les històries inimaginables que s’han inventat, les queixes d’indignació de quan els vaig fer un dictat on havien d’escriure que jo era la mestra més guapa de l’escola, els secrets que m’han explicat,  els dibuixos que han empaperat tota la classe, les cançons que han cantat a l’hora de plàstica, les revolucions després del pati, les abraçades que m’han regalat, els petons que m’han pessigollejat les galtes, els seus somriures…

Llavors, els meus pensaments es van interrompre per la veu d’una mestra preguntant-me si anàvem a començar el ball d’una vegada.

Vaig fer que sí amb el cap i el Surfin’ USA dels Beach Boys va començar a sonar. Ho estaven fent tan meravellosament bé, que orgullosa dels meus alumnes, vaig acabant reproduint el ball amagada en un racó del costat de l’escenari.

Quan van acabar el ball, van baixar amb un somriure dibuixat d’orella a orella. Els vaig felicitar per la seva espectacular actuació i vam anar tot cofois cap a classe. Passada una estona, els seus pares van venir a buscar-los i van marxar per seguir gaudint del festival.

Un cop tots repartits, vaig sentir una punxada al cor en sentir que cada cop em quedaven menys estones per gaudir amb ells.

I és que m’ho han fet passar de tots colors, però em tenen completament a la butxaqueta.

Aventurers: us trobaré a faltar moltíssim!!!

bailar

Sortir volant

Molt sovint, els nens que més ens sorprenen són els més diferents, aquells que són tan especials, que saps de ben segur que sempre els portaràs al cor.

A la classe, hi ha un nen que té autisme, i tot i deixar anar molt poques paraules, és tan expressiu que transmet les emocions d’una manera tan particular, que em deixa completament esbalaïda.

Fa unes setmanes vam treballar la pel·lícula Up! durant l’àrea d’educació en valors. La majoria dels nens i nenes ja l’havien vist, però com que els encanta aquesta pel·lícula, no van queixar-se gens ni mica. Un d’ells, però, va quedar ben enganxat a la pantalla, encuriosit i fascinat per aquella casa, que s’havia convertit en el perfecte vehicle per a que el senyor Fredricksen pogués dur a terme la seva espectacular fugida.

Els ulls grossos i llampants d’aquest nen, estaven enlluernats totalment per les escenes que anaven succeint durant el film, i va quedar petrificat a la seva cadira.

Aquesta emoció el va tenir embadalit de tal manera, que l’encativament per la casa voladora del senyor Fredricksen es va allargar dies i setmanes.

up-filme-disney

Cada matí, només arribar a l’aula, sortia escopetejat en direcció al meu maletí. L’obria i inspeccionava totes les butxaques i compartiments, fins comprovar que no hi havia rastre del DVD. Vaig pensar que segurament se n’oblidaria amb el pas del temps. Però no va ser així.

Un bon dia, la seva mare va voler parlar amb mi. Em vaig estranyar, ja que feia relativament poc que havíem tingut una tutoria, de seguida li vaig demanar que m’expliqués què necessitava o què li preocupava.

Intrigada, em va preguntar si recentment havíem fet alguna activitat en especial a classe. Després de comprovar la meva cara de descol·locació, va procedir a explicar-me el perquè d’aquella pregunta.

“Veuràs…” va començar a dir “Ahir a la tarda, el meu fill va recollir tots els globus que va trobar per casa i em va fer entendre que els inflés tots. Quan els teníem tots ben inflats, els va deixar en un racó, vam anar a banyar-se, va sopar i tot seguit, va pujar a la seva habitació. Va fer no sé quants viatges transportant globus, i els va anar lligant un a un al seu llit. Un cop tots lligats, va seure al llit i va començar a dir-me: adéu mama! Era com si esperés que el seu llit sortís volant”.

Ja us podeu imaginar quina cara de estupefacció se’m va quedar. De seguit, vaig lligar caps. Li vaig explicar que havíem vist la pel·lícula Up! i que havia quedat completament fascinat per la història de la pel·lícula.

Immediatament, aquest nen va començar a saltar sense parar i a repetir frenèticament: Up! Sí?

La seva mare, atònita, va prometre al seu fill que aquella mateixa tarda anirien a comprar el DVD de la pel·lícula.

Així doncs, va arribar el matí següent. Va entrar a l’aula tranquil·lament i em va dirigir una mirada que després va clavar en el meu maletí. Però ja no va venir a inspeccionar-lo. Ara ja tenia el seu propi DVD a casa.

De veritat…cada dia m’omplen el cor de sorpreses!

Up-Film---2009-050

Nit de colònies

Feia temps que els nens i nenes miraven de reüll el calendari, esperant delerosos, que arribés les dates més importants de l’any: les colònies.

La majoria d’ells, neguitosos d’anar a dormir fora de casa per primera vegada, i nosaltres, histèrics, repassant que no ens hagi passat per alt res per alt, revisant que portem totes les autoritzacions mèdiques corresponents, comprovant que no hi hagi cap nen o nena que es faci enrere a l’últim moment, responent dubtes i preguntes dels pares que t’atrapen a cada moment que et troben per l’escola, i en general, vivint un estat constant de frisança frenètica.

Aquests dies de nervis van anar passant i per fi, va arribar dijous al matí, amb totes les criatures acomiadant-se dels pares a través d’uns somriures enganxats a les finestres de l’autobús, mig esborronades per una enyorança punyent que va començar a aparèixer durant els minuts previs a l’inici del viatge. Llavors, després d’haver baixat cinquanta-dues vegades de l’autobús per recuperar la biodramina, la cantimplora d’aigua, els mocadors, i d’altres coses que anava recordant, desafortunadament, just quan em cordava el cinturó de seguretat, i després de suportar els típics comentaris de pares bromistes, que asseguraven que sóc pitjor que els nens, va arribar l’hora de posar-nos en marxa.

baixa

Com era d’esperar, les cançons modernitzades d’autobús no van trigar massa a sonar. Així com l’horrorosa “Eroski-oski-oski park”, el Bon Dia d’Els Pets que en comptes de cantar “ningú ho ha demanat però fa bon dia” recitàvem “anem de colònies a Rasquera” (gran ocurrència de la nostra estimada mestra de música), els himnes esportius corresponents a cada bàndol, i evidentment, no van faltar les cançons de Bola de Drac. La veritat és que quan vam arribar, després d’aquest viatge d’autobús, ja estàvem gairebé esgotats. I és que això de girar tantes vegades el coll cap enrere, renyant a aquell nen que s’aixecava cada dos per tres, vigilant aquella nena que estava a punt de treure l’esmorzar per la boca, o separant aquells dos que discutien per estar al costat de la finestra, no me’n sé avenir com no vaig agafar una contractura.

Déu n’hi do, quines colònies ens esperaven!

El dia va anar passant, vam conèixer un simpàtic pastor anomenat Simó, i els seus dos fidels ajudants, que ens van preparar unes activitats d’allò més divertides. Si us he de ser sincera, vaig gaudir com una nena petita, des d’anar-los a molestar a l’hora de dinar, fins a cansar-nos de tant jugar a pilota o escalar el petit rocòdrom que va ser l’estrella indiscutible de les hores d’esbarjo.

Així doncs, la nit va arribar. Famolencs i desesperats per anar a sopar, van anar corrents a parar taula. Tots excepte una nena. Amb febre i tremolant com una fulla, va venir a avisar-nos del seu malestar. Vam trucar als seus pares, i després de comentar totes les opcions que tenien, van decidir venir-la a buscar. Ella, pobreta, va començar a sanglotar sense parar. Però no plorava pas pel fet de trobar-se malament. Plorava perquè no volia perdre’s la vivència d’aquella nit tan especial de colònies. Amb el cor encongit, vam animar-la amb tots els arguments maldestres que se’ns van ocórrer, però no va donar resultat.

Amb l’ànima als peus, va baixar a sopar amb els seus companys i companyes, conscient de la seva mala sort. Els problemes, però, no van fer més que començar. No va provar ni una cullerada de sopa, que va començar a plorar una altra vegada. La companya que seia al seu costat, en conèixer el motiu del disgust, també va començar a plorar. Però no va ser l’única. Aquesta plorera va anar encomanant-se de tal manera, que va acabar tota la taula de 2n B plorant com a desesperats. Els mestres i monitors, ens vam quedar congelats, observant aquella font de llàgrimes que ben aviat acabaria en una molt mala digestió. Mare meva, quin drama de colònies! Cap d’ells va acabar-se el sopar i els pares d’aquella nena no van trigar massa a arribar. Van acomiadar-se com si se n’anés a la guerra del Vietnam, i van anar amb el cap cot a participar en la gimcana nocturna.

Ens va saber molt de greu, i quasi que els mestres tampoc sopem, però tot d’una se’ns va il·luminar la cara. Ens acabàvem d’adonar que havíem fet una bona feina amb aquells nens i nenes. Estàvem molt orgullosos de saber que els nostres petits marrecs tenien un cor tan bonic. Això sí, quan a les sis de la matinada, van començar a practicar surf de passadís, cridant com a goril·les desvetllats, els vam tornar a maleir.

COLÒNIES