Avui us porto una cosa diferent del que normalment publico. Fa una setmana, es va celebrar el certamen literari de l’Olga Xirinacs, i vaig guanyar el primer premi de la categoria d’adults.
Per aquest motiu, us presento el relat que vaig escriure. Espero que us agradi!!!
VALENTA
La tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, es presentava amb l’olor impregnada d’una pluja, que havia començat a penetrar la ciutat amb melindrosa dolçor. La gent atrafegada, anava amunt i avall, empaitant les agulles del rellotge que recordaven impertinents, el pas incessant del temps. La Teresa, en canvi, sentia una especial devoció per aquests dies banyats de frescor i de remolins entremaliats, que dansaven amb les fulles daurades que havien decidit alliberar-se, melancòlicament, de les branques llenyoses dels arbres. Exempta d’aquell brunzit feréstec de paraigües neguitosos, avançava amb parsimònia, entomant les carícies del vent que acompanyava aquelles gotes punxegudes, que amb una cortesia deferent, oferien un espectacle de bellesa excepcional, desfent-se en diminutes partícules contra el teixit rugós i vellutat de la seva pell.
Però aquesta primavera d’hivern que assaboria amb tant de delit, amagava un ingredient molt especial. Una evocació a l’esperit de joventut, o en altres paraules, una cançó, uns ulls d’un verd platejat, un somriure sorneguer, flors de taronja, rialles inesgotables, perfum d’anís i ametllers florits. Però sobretot una olor incansable de cafè intens, resseguint fins a l’últim racó d’una biblioteca antiga, plena de llibres amb tapes estripades i retalls de diari escampats per la taula de roure massís. Un ressò d’èxtasi que li provocava esgarrifances de dolorosa felicitat, desafiant la cadena invisible que dominava les emocions, impertèrrita a qualsevol altra sensació. Va tancar els ulls i va escorcollar pausadament entre pensaments i records, cansats de rememorar tants instants valuosos, que eteris, només existeixen barrejats els uns amb els altres, apareixent quan un menys s’ho espera, o quan precisament un més ho desitja.
La Teresa va somriure en silenci, i el seu cor va viatjar quaranta-set anys enrere, aferrant-se a un escenari embriagat per l’aroma dels arcs de gessamí, amb en Jofré passejant sota un paraigua de color cendra, estrenyent la Teresa contra el seu pit, procurant esquivar les gotes gelades que anunciaven l’arribada de la tardor, tot dibuixant un posat desvergonyit infantil, tan seu, tant de la Teresa.
Tot el seu cos tremolava. Podia sentir a pocs centímetres la respiració accelerada d’en Jofré, colpejant contra les seves galtes escalfades per l’enrojolament de tenir-lo tan a prop. Un instant on desitjava fer-li entendre, que era feliç escoltant-lo quan llegia i rellegia en veu alta, la Responsabilitat dels intel·lectuals de Chomsky, que era feliç observant com se li refredava el cafè, perquè estava massa enfeinat en llegir els titulars del dia anterior, que era feliç cada cop que xiulava aquella cançó francesa que portava enganxada als llavis des que es llevava. Que també era descaradament feliç, quan s’adormia sota l’ametller i així, ella aprofitava per contemplar la nebulosa verdosa dels seus ulls i el seu cabell, espès i quasi pèl-roig, que s’encaramel·lava en una barba que només permetia distingir la deliciosa insolència del seu somriure. Amb tots aquests arguments al cap, va esgarrapar l’última engruna d’aire que li quedava i se la va empassar fins als pulmons, intentant retenir-la fins a poder dir les paraules que resumien tot el que sentia el seu cor.
Van arribar a l’estació i en Jofré va pujar al tren. De seguit va buscar un vagó i va treure el cap per la finestra, va fer l’ullet i va acomiadar-se de la Teresa fins a l’estiu vinent. Ella, va deixar anar tot l’aire que havia segrestat momentàniament, acompanyant- lo d’unes paraules maldestres que declaraven amb un coratge enlluernador, tot el que sentia per ell. Desafortunadament, el tren havia començat a caminar i en Jofré, silenciós i impassible, se la va mirar una última vegada i va amagar el cap dins del vagó. El tren va allunyar-se, i el rastre del seu xiulet, gèlid i turmentós, va deixar una herència d’amargura que va retrunyir la Teresa, estiu rere estiu, i any rere any. Perquè en Jofré no va tornar.
La bústia es va omplir de cartes que la Teresa, cada any més abatuda, cremava a la llar de foc, deixant-les orfes de resposta. Recordant aquell rostre inexpressiu, després d’haver escoltat el secret més profund de la seva ànima, va considerar que unes cartes escrites per una persona tan fredament despietada, no mereixien cap resposta.
Però ara era una persona diferent. Havia decidit plantar cara a la seva ràbia compungida per un dolor, que feia massa anys que estava oprimit, declarant-se’n culpable l’estupidesa humana, que tossuda, crea un grup de persones orgulloses que ronden la infelicitat, que s’amaguen quan estan ferides, que s’avergonyeixen dels seus sentiments, que són incapaces d’expressar-se més enllà de les paraules repletes de cordialitat i emocions superficials. No, ella no volia ser una d’aquestes esclaves de la covardia absurda. Volia tornar a sentir aquell impacte emocional que reunia tots els sentiments més importants de l’ésser humà. Volia que el seu cor s’inundés de coratge enèrgic i inesgotable. Volia tornar a ser valenta, i quan va prendre aquesta determinació, va esperar l’arribada de la reravera, atorgant a aquest adveniment, que va ser el principi de la seva desgràcia, el privilegi de donar-li, per fi, un desenllaç.
Així doncs, la tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, havia perdut tota la seva essència de banalitat, ja que havien passat quaranta-set anys i la Teresa havia viatjat en tren fins a un petit poble valencià, situat al sud del vessant de la Serra Grossa. Nerviosa i davant d’una porta gegantina; feta a mà en fusta de teca antiga, que oferia als seus visitants, la perfecta benvinguda a una casa extraordinàriament majestuosa.
La Teresa, va tornar a empassar-se una gran glopada d’aire fresc, i va prémer aquell timbre electrònic, que no encaixava en aquella meravellosa harmonia. Tot seguit, va escoltar passes mandroses, que s’acostaven amb parsimònia a l’entrada principal. La Teresa va suposar que devien mirar per l’espiera de la porta. Uns segons llargs de silenci i la porta es va obrir lentament.
Un home ancià, en veure la Teresa, va quedar-se palplantat, incapaç de traspassar el llindar. Ella va advertir que on abans hi havia hagut abundància de cabell, quedava la resta d’una joventut passada, infinites arrugues que dibuixaven un rostre empal·lidit de vellesa, però els ulls, no havien canviat. Seguien sent aquella mirada repleta d’una apassionada verdor, que emmirallava una Teresa que per uns instants, tornava a tenir setze anys. Ell la va convidar a entrar. La Teresa va deixar el paraigua vermell i va començar a avançar serenament darrere de les passes d’en Jofré, que seguien configurant aquella postura encantadorament desvergonyida. Van entrar al menjador, on de seguit es va quedar esbalaïda per una olor coneguda de cafè intens, detall que li va rosegar l’ànima. Sufocant totes les emocions que sense pietat, recorrien salvatgement tot el seu cos, va observar que les parets estaven decorades de fotografies d’un matrimoni que havia anat envellint feliçment, rodejat de quatre filles arrogantment precioses. Però no va trigar a adonar-se que en aquella casa hi regnava la solitud. Una solitud gèlida i dolorosament recent.
Aleshores, en Jofré la va agafar desprevinguda i va abraçar les seves mans amb fermesa, i amb una barreja de súplica i rancúnia, li va demanar la raó del seu perllongat silenci. En aquell moment, la Teresa va entendre que si hagués reunit el valor suficient per obrir les cartes, hauria descobert la resposta que tant anhelava. El seu silenci presumptuós, en canvi, va ser el culpable de transmetre el missatge equivocat. Tot aquest temps, l’orgull havia jugat a fer-se passar per coratge.
Tanmateix, durant aquella tarda humida de tardor, van tornar enrere i van conversar fins tard, recordant la glòria de la seva joventut, assaborint una estona de cel que feia tants anys que es mereixien. La Teresa però, observava com el pas del temps havia fet acte de presència en els seus rostres envellits, i que en un tancar i obrir d’ulls la vida se li havia escapat de les mans. Tant de bo hagués estat valenta. Tant de bo.
Picton und berfahrt nach Wellington
Bon dia, Charlie! 