El quadern d’anglès

Fa un parell de mesos, vaig quedar amb unes mestres per anar a veure un concert de música. Desafortunadament, una d’elles no va poder venir per temes familiars. Així doncs, només vam quedar la meva companya i jo.

Estàvem disposades a donar-ho tot: cantar paraula per paraula totes les cançons del nou repertori, sense descuidar-nos d’aquelles que romanen melindroses en els antics àlbums; omplir la memòria del mòbil amb fotografies, que la meitat sortirien borroses a causa de l’emoció ballant al so d’alguna cançó, mentre que l’altra meitat seria condemnada a ser enviada al grup de WhatsApp dels mestres; xerrar pels descosits amb la gent del voltant mentre compartim cants desafinats i plens d’excitació musical, i el que era el més important… Oblidar els maldecaps de final de curs.

Aleshores, d’una revolada vaig enganxar la mirada fugissera d’un alumne de l’escola. Vaig donar un cop de colze a la meva companya i li vaig assenyalar el lloc on es trobava aquell nen, que precisament, era un dels alumnes de la seva classe.Els dos van somriure i es van saludar. Però hi havia alguna cosa que no rutllava. El nen, preocupat, intentava enviar-nos un missatge a través d’un llenguatge gestual indesxifrable. Desesperat, va intentar comunicar-se a través de crits ofegats per l’eufòria del públic que hi havia entre nosaltres. Al cap d’una estona, va poder atansar-se allà on estàvem nosaltres i finalment va poder fer-nos saber aquell missatge tan urgent.

“Encara no he pogut acabar el quadern d’anglès!” va exhalar en un gemec de preocupació.

La meva companya, intentant dissimular el riure, el va tranquil·litzar assegurant que si no acabava el quadern, no passava res. Alleujat, el nen va tornar al seu lloc i va continuar gaudint del concert. Primer vaig riure, però després vaig pensar en tots els nens i nenes que han de fer deures durant l’estiu, i vaig arribar a la conclusió que no trobava gens bé això de traginar aquests quaderns endimoniats durant les vacances.

Si us dic la veritat, desitjo que aquest nen se n’hagi oblidat completament d’aquest quadern. Tant de bo ell i la resta de nens i nenes expliquin a la tornada de l’escola per tots els arbres que han grimpat, les ferides que s’han fet jugant a la platja, els tresors que han trobat a la muntanya, les picades de mosquit que han patit a la vora del riu, les estrelles que han comptat una nit d’acampada, les rodes que han punxat anant en bicicleta, els sabors de gelat que han tastat, les vegades que han acompanyat als pares a fer la compra, els deliciosos dinars que han preparat a cals padrins, els contes que han llegit i rellegit fins a les tantes de la nit, les enrabiades amb el germà gran perquè els ha guanyat jugant a pales, i en definitiva, totes les estones que han estat feliços.

Per tant… Mestres que em llegiu: si un nen o nena no ha pensat a fer els deures d’estiu i en el seu lloc us explica totes les seves trapelleries, espero que no els renyeu. Compartiu amb ells totes aquestes experiències que converteixen els estius en èpoques inoblidables.