Tornem a l’escola

I ja hi tornàvem a ser. Diumenge a la nit, organitzant una batuda casolana a última hora, buscant desesperada on és la llibreta de l’any passat que encara puc aprofitar, on carai vaig posar els horaris que m’havien facilitat la nova escola, per què coi no vaig arreglar la cremallera trencada del maletí que sempre porto a l’escola… i és que això que als interins ens avisin dos dies abans de començar el curs, em desborda.

   No ho puc evitar, començo a atabalar-me i a enfilar-me per les parets. En plena crisis nerviosa, em vaig topar amb una fotografia de la classe que vaig tenir el curs passat. Mentre observava les seves postures inversemblants, vaig sentir com aquell record em rosegava l’ànima.

         No vam començar massa bé, recordo que només arribar, em van informar que els meus alumnes ja estaven castigats de per vida, i això no és tot. Cada dia hi havia cues eternes de mestres després del pati, queixant-se que algun dels meus nens s’havia barallat amb un dels seus, i per no parlar de les discussions sobre el futbol! Eren tantes, que la coordinadora de cicle va decidir prohibir el futbol a la meva classe. Ja us podeu imaginar quina primera setmana de curs que vaig tenir. Cada dia eren protestes, reclamant més diversió al pati: “No hi ha gronxadors” “Volem jugar a futbol” “Per què no podem portar la tablet'” “Ens avorrim” “Sense pilota i sense tablet, a què voleu que juguem”. En aquell moment em vaig adonar que la imaginació dels meus alumnes estava a punt d’esfumar-se del tot. La tenien completament atrofiada!

         Així doncs, el dia de tutoria vaig decidir organitzar una assemblea. Els hi vaig proposar un repte. Pel dilluns m’havien de portar jocs completament diferents dels que jugaven normalment. Podien ser inventats, o bé podien preguntar als avis, i sinó, també podien navegar per Internet, vaja, el que volguessin!

         Quina va ser la meva sorpresa quan el dilluns, van venir carregats de jocs. N’hi havia alguns que havien format grups de recerca i tot! I com a bona mestra (o més ben dit, com a bona ànima infantil que posseeixo) els vam provar tots. Vam jugar a xapes, vam fer un circuit impossible de completar, vaig pujar a sobre de la meva taula per sostenir un cordill amb pomes penjades, vam jugar a estirar la corda… i una sèrie de jocs, que vam acabar morts de cansament, però replets de satisfacció. Ens ho vam passar tan bé, que quan va arribar el dia que podien tornar a jugar a futbol, ja ni se’n recordaven! Ai, sí… Quin curs més bonic que vaig viure l’any passat. Vaig acabar descobrint que, en realitat, eren uns nens plens de vida, i no van trigar massa a ocupar un lloc privilegiat al meu cor.

         Amb tots aquests records al cap, em vaig adonar que ja no estava nerviosa i que ja no em quedava ni gota d’estrès. Ser mestra, certament pot resultar estressant i a vegades complicat, però només per viure un sol moment com aquest, ja val la pena. I és que em vaig oblidar completament del que estava buscant. L’únic pensament que tenia al cap era: quines ganes tinc de conèixer als meus nous alumnes.

 

Valenta

Avui us porto una cosa diferent del que normalment publico. Fa una setmana, es va celebrar el certamen literari de l’Olga Xirinacs, i vaig guanyar el primer premi de la categoria d’adults.

Per aquest motiu, us presento el relat que vaig escriure. Espero que us agradi!!!

VALENTA

La tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, es presentava amb l’olor impregnada d’una pluja, que havia començat a penetrar la ciutat amb melindrosa dolçor. La gent atrafegada, anava amunt i avall, empaitant les agulles del rellotge que recordaven impertinents, el pas incessant del temps. La Teresa, en canvi, sentia una especial devoció per aquests dies banyats de frescor i de remolins entremaliats, que dansaven amb les fulles daurades que havien decidit alliberar-se, melancòlicament, de les branques llenyoses dels arbres. Exempta d’aquell brunzit feréstec de paraigües neguitosos, avançava amb parsimònia, entomant les carícies del vent que acompanyava aquelles gotes punxegudes, que amb una cortesia deferent, oferien un espectacle de bellesa excepcional, desfent-se en diminutes partícules contra el teixit rugós i vellutat de la seva pell.

Però aquesta primavera d’hivern que assaboria amb tant de delit, amagava un ingredient molt especial. Una evocació a l’esperit de joventut, o en altres paraules, una cançó, uns ulls d’un verd platejat, un somriure sorneguer, flors de taronja, rialles inesgotables, perfum d’anís i ametllers florits. Però sobretot una olor incansable de cafè intens, resseguint fins a l’últim racó d’una biblioteca antiga, plena de llibres amb tapes estripades i retalls de diari escampats per la taula de roure massís. Un ressò d’èxtasi que li provocava esgarrifances de dolorosa felicitat, desafiant la cadena invisible que dominava les emocions, impertèrrita a qualsevol altra sensació. Va tancar els ulls i va escorcollar pausadament entre pensaments i records, cansats de rememorar tants instants valuosos, que eteris, només existeixen barrejats els uns amb els altres, apareixent quan un menys s’ho espera, o quan precisament un més ho desitja.

La Teresa va somriure en silenci, i el seu cor va viatjar quaranta-set anys enrere, aferrant-se a un escenari embriagat per l’aroma dels arcs de gessamí, amb en Jofré passejant sota un paraigua de color cendra, estrenyent la Teresa contra el seu pit, procurant esquivar les gotes gelades que anunciaven l’arribada de la tardor, tot dibuixant un posat desvergonyit infantil, tan seu, tant de la Teresa.

Tot el seu cos tremolava. Podia sentir a pocs centímetres la respiració accelerada d’en Jofré, colpejant contra les seves galtes escalfades per l’enrojolament de tenir-lo tan a prop. Un instant on desitjava fer-li entendre, que era feliç escoltant-lo quan llegia i rellegia en veu alta, la Responsabilitat dels intel·lectuals de Chomsky, que era feliç observant com se li refredava el cafè, perquè estava massa enfeinat en llegir els titulars del dia anterior, que era feliç cada cop que xiulava aquella cançó francesa que portava enganxada als llavis des que es llevava. Que també era descaradament feliç, quan s’adormia sota l’ametller i així, ella aprofitava per contemplar la nebulosa verdosa dels seus ulls i el seu cabell, espès i quasi pèl-roig, que s’encaramel·lava en una barba que només permetia distingir la deliciosa insolència del seu somriure. Amb tots aquests arguments al cap, va esgarrapar l’última engruna d’aire que li quedava i se la va empassar fins als pulmons, intentant retenir-la fins a poder dir les paraules que resumien tot el que sentia el seu cor.

Van arribar a l’estació i en Jofré va pujar al tren. De seguit va buscar un vagó i va treure el cap per la finestra, va fer l’ullet i va acomiadar-se de la Teresa fins a l’estiu vinent. Ella, va deixar anar tot l’aire que havia segrestat momentàniament, acompanyant- lo d’unes paraules maldestres que declaraven amb un coratge enlluernador, tot el que sentia per ell. Desafortunadament, el tren havia començat a caminar i en Jofré, silenciós i impassible, se la va mirar una última vegada i va amagar el cap dins del vagó. El tren va allunyar-se, i el rastre del seu xiulet, gèlid i turmentós, va deixar una herència d’amargura que va retrunyir la Teresa, estiu rere estiu, i any rere any. Perquè en Jofré no va tornar.

La bústia es va omplir de cartes que la Teresa, cada any més abatuda, cremava a la llar de foc, deixant-les orfes de resposta. Recordant aquell rostre inexpressiu, després d’haver escoltat el secret més profund de la seva ànima, va considerar que unes cartes escrites per una persona tan fredament despietada, no mereixien cap resposta.

Però ara era una persona diferent. Havia decidit plantar cara a la seva ràbia compungida per un dolor, que feia massa anys que estava oprimit, declarant-se’n culpable l’estupidesa humana, que tossuda, crea un grup de persones orgulloses que ronden la infelicitat, que s’amaguen quan estan ferides, que s’avergonyeixen dels seus sentiments, que són incapaces d’expressar-se més enllà de les paraules repletes de cordialitat i emocions superficials. No, ella no volia ser una d’aquestes esclaves de la covardia absurda. Volia tornar a sentir aquell impacte emocional que reunia tots els sentiments més importants de l’ésser humà. Volia que el seu cor s’inundés de coratge enèrgic i inesgotable. Volia tornar a ser valenta, i quan va prendre aquesta determinació, va esperar l’arribada de la reravera, atorgant a aquest adveniment, que va ser el principi de la seva desgràcia, el privilegi de donar-li, per fi, un desenllaç.

Així doncs, la tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, havia perdut tota la seva essència de banalitat, ja que havien passat quaranta-set anys i la Teresa havia viatjat en tren fins a un petit poble valencià, situat al sud del vessant de la Serra Grossa. Nerviosa i davant d’una porta gegantina; feta a mà en fusta de teca antiga, que oferia als seus visitants, la perfecta benvinguda a una casa extraordinàriament majestuosa.

La Teresa, va tornar a empassar-se una gran glopada d’aire fresc, i va prémer aquell timbre electrònic, que no encaixava en aquella meravellosa harmonia. Tot seguit, va escoltar passes mandroses, que s’acostaven amb parsimònia a l’entrada principal. La Teresa va suposar que devien mirar per l’espiera de la porta. Uns segons llargs de silenci i la porta es va obrir lentament.

Un home ancià, en veure la Teresa, va quedar-se palplantat, incapaç de traspassar el llindar. Ella va advertir que on abans hi havia hagut abundància de cabell, quedava la resta d’una joventut passada, infinites arrugues que dibuixaven un rostre empal·lidit de vellesa, però els ulls, no havien canviat. Seguien sent aquella mirada repleta d’una apassionada verdor, que emmirallava una Teresa que per uns instants, tornava a tenir setze anys. Ell la va convidar a entrar. La Teresa va deixar el paraigua vermell i va començar a avançar serenament darrere de les passes d’en Jofré, que seguien configurant aquella postura encantadorament desvergonyida. Van entrar al menjador, on de seguit es va quedar esbalaïda per una olor coneguda de cafè intens, detall que li va rosegar l’ànima. Sufocant totes les emocions que sense pietat, recorrien salvatgement tot el seu cos, va observar que les parets estaven decorades de fotografies d’un matrimoni que havia anat envellint feliçment, rodejat de quatre filles arrogantment precioses. Però no va trigar a adonar-se que en aquella casa hi regnava la solitud. Una solitud gèlida i dolorosament recent.

Aleshores, en Jofré la va agafar desprevinguda i va abraçar les seves mans amb fermesa, i amb una barreja de súplica i rancúnia, li va demanar la raó del seu perllongat silenci. En aquell moment, la Teresa va entendre que si hagués reunit el valor suficient per obrir les cartes, hauria descobert la resposta que tant anhelava. El seu silenci presumptuós, en canvi, va ser el culpable de transmetre el missatge equivocat. Tot aquest temps, l’orgull havia jugat a fer-se passar per coratge.

Tanmateix, durant aquella tarda humida de tardor, van tornar enrere i van conversar fins tard, recordant la glòria de la seva joventut, assaborint una estona de cel que feia tants anys que es mereixien. La Teresa però, observava com el pas del temps havia fet acte de presència en els seus rostres envellits, i que en un tancar i obrir d’ulls la vida se li havia escapat de les mans. Tant de bo hagués estat valenta. Tant de bo.

Picton und †berfahrt nach Wellington

No parlis, que no et veig!

Una de les dificultats de ser especialista és que disposes d’un temps molt limitat per conèixer als teus alumnes, és a dir, descobrir quins són els recursos que funcionen, quins nens et declararan la guerra quan proposes activitats tranquil·les i quins s’estressaran  en trobar-se amb una sessió més dinàmica, quines motivacions seran adequades a la infinitat de caràcters diferents que tens a l’aula, què necessita aquell alumne que sembla que s’ha llevat amb el peu esquerre, com gestionar la discussió entre dos companys, perquè l’intercanvi de cromos ha estat realitzat sota una corrupció infantilment maliciosa… En definitiva, arribes a la conclusió que allò que funciona a un nen o nena, no li anirà bé al del costat. Tanmateix, d’una manera o altra, ho acabes superant. De vegades, però, apareixen reptes més difícils d’encarar.

Durant aquest curs, tinc com a alumne un nen amb mutisme selectiu. En altres paraules, rebutja parlar amb certes persones, i ell en concret, no vol saber res de la comunicació verbal amb els mestres. Això sí, és un enraonador de primera categoria! No calla ni sota l’aigua, tu! Amb mi no parla no, però amb els seus companys, enceta unes tertúlies que ni els del Rac 1! Però no volia donar-me per vençuda, ja que vaig assabentar-me que amb el mestre de religió sí que parlava, així que jo també ho volia intentar!

Primer vaig començar passant llista, saludant-los un per un aprofitant per preguntar-los com havia anat el matí, però no va tenir efecte, ja que quan arribava el seu torn, simplement aixecava la mà darrere d’un posat vergonyós, i desviava la mirada cap al company següent, convidant-me amablement que no insistís més. Quan faltava algun company o companya, li preguntava si en sabia el motiu, però sempre em contestava a través d’una amiga seva que li feia de missatgera, o bé en un llenguatge de signes inventat per ell, però perfectament entenedor. Fins i tot, vaig provar fer-lo parlar a través d’ensabonar-lo amb punts estrella, però contínuament se’m quedava mirant amb una cara, que em preguntava silenciosament si m’havia begut l’enteniment. Al cap d’un temps, vaig deixar de donar-li importància i vaig establir un diàleg semisonor que es va convertir en una rutina.

Aleshores, un dia qualsevol, passant llista amb parsimònia, una veu fineta em va retornar la salutació amb timidesa. Tota la classe (amb mi inclosa) vam sospirar un silenci absolut. Vaig intentar allunyar les mirades d’aquell esdeveniment que acabava de passar, i vaig seguir passant llista, fent veure que no havia passat res d’extraordinari. La resta de nens i nenes, però, es van aixecar d’una revolada i van omplir l’aula d’aplaudiments.

Lluny de sentir-se incòmode o avergonyit, es va fer gran davant dels seus companys i a partir d’aquell moment, va començar a parlar pels descosits. Fins i tot, va atrevir-se a marcar-se un solo de la cançó d’Algèria que havíem après dues setmanes abans.

Ara no hi ha qui el faci callar, i un dia d’aquests, els crits anomenant el meu nom, que em regala pel passadís, faran explotar els meus timpans. Això sí, aquests són els moments que em fan sentir orgullosa d’haver escollit ser mestra.

Pluf Tizén Tizén

La setmana havia començat malament, i tot gràcies a uns agents infecciosos, que sense ni tan sols avisar, havien decidit treure el cap per l’escola. Aquestes toxines que ballaven entre els símptomes de la grip i el refredat, ens acabaven de declarar la guerra.

Durant els primers dies, els alumnes van començar a caure com mosques. Un rere l’altre, anaven sucumbint a les urpes d’aquest virus maliciós que havia tingut el detall de visitar-nos, i cada dia que passava, hi havia més malalts que es quedaven a casa. Els valents que seguien venint a l’escola, no tardaven a convertir-se en personetes defallides, que es passejaven amb els mocs penjant i les galtes vermelles.

Però no van ser les úniques víctimes. A mitjan setmana, les cares empal·lidides, els nassos vermells com tomàquets i els ulls plorosos es van convertir en l’estilisme per excel·lència dels mestres. Evidentment, tenint en compte que després de molts hiverns, per primera vegada estava aconseguint que el meu cos no cedís a cap malaltia estacional, i que el cap de setmana m’esperava amb els braços oberts, carregat de concerts de música als que hi volia anar, no estava disposada a permetre que una grip de pa sucat amb oli em guanyés la partida.

El meu pla de protecció va començar immediatament. Cada vegada que un nen o nena em volia fer una abraçada, els hi feia unes fintes, que eren dignes de ser considerades en el rànquing de les millors jugades de defensa anticontagi. Quan un company o companya infectat, tenia ganes de realitzar pràctiques socials amb mi, fugia a corre-cuita argumentant que tenia feina a endreçar el quartet de música. A més, vaig passar-me dos dies sencers prenent tota classe de vitamines, rentant-me les mans a totes hores i sortint al carrer amb tres o quatre capes de més, corrent el risc d’agafar el xarampió. En definitiva, una infinitat de prevencions que no em van servir de res, perquè quan va arribar la nit del divendres, la febre va trucar a la meva porta.

No em podia creure que després de tot el meu esforç, hagués perdut la batalla. Sense poder evitar-ho, vaig enganxar una galipàndria de cal Déu i em vaig passar el cap de setmana embotida al llit, vivint a base de caldo i vapors de farigola, en comptes d’estar grimpant i ballant en algun dels concerts de música als que tantes ganes tenia d’anar.

Tot i això, quan el dilluns següent va arribar, encara estava pitjor. Tenia un nas que espantava, tan inflat i vermell, que semblava que algú m’hagués estomacat, unes orelles tapades que no em permetien distingir entre el so d’una flauta i un gemec de gat escarmentat, i una veu… Mare meva, quina veu més esgarrapada que tenia! En aquelles condicions no podia cantar, així que em vaig empescar un joc de ritmes que els deixaria exhausts de música.

I així va ser. Faltaven quinze minuts per finalitzar la sessió i estaven encantats de tanta gresca rítmica. Orgullosa de la meva jugada, vaig decidir que una audició de música blues, seria la cirereta perfecta per acabar la classe. Però just quan estava a punt de posar el disc de Carey Bell, un nen em va demanar que els ensenyés aquella cançó d’Algèria que (en quina mala hora) els hi vaig prometre la setmana passada.

Creieu-me que vaig intentar resistir-me a les seves mirades suplicants i als seus somriures melindrosos, però llavors, em van dir unes paraules que van provocar la meva rendició més tendra. “Sarai, encara que avui cantis malament, la teva veu ens seguirà agradant molt”. Ai si en sabien d’ensarronar-me…

Així doncs, amb una veu que ni el Tom Waits, vaig començar a cantar Pluf tizén tizén sammaniyi maouzen…

Regals

Ho reconec. Tinc la perfecta habilitat d’extraviar tot el que us pugueu arribar a imaginar, en altres paraules, sóc un desastre. Si hi hagués cinturons de colors com en el karate, jo seria el cinturó negre dels despistats. Per sort, aquesta traça només és efectiva en els meus objectes personals. O sigui que no us preocupeu, si em deixeu un llibre, us el tornaré segur!

La llista d’objectes perduts inclou incomptables ulleres de sol deixades a l’autobús o a les taules de les cafeteries, jaquetes oblidades en bancs de pedra o en incòmodes cadires de la consulta del metge, polseres traïdores que marxen del meu canell sense deixar cap rastre, arracades que perden la seva parella cada vegada que surto al carrer… per no parlar de les claus del cotxe! De fet, l’any passat les vaig arribar a perdre tantes vegades, que els pares que les trobaven, ni es preocupaven d’anar a consergeria, me les tornaven directament a mi, i jo avergonyida, els hi donava les gràcies per desena vegada. 

Fa un parell de setmanes, però, vaig perdre en mig d’un concert un penjoll del George Harrison, coi, això sí que em va saber greu! Més que res, perquè era força curiós i me’l va fer una amiga que treballa amb filferro.

Ara bé, he de dir en la meva defensa, que per a contrarestar aquestes desaparicions desafortunades, també tinc l’habilitat de fer aparèixer a casa una infinitat de regals que els nens i nenes em porten a l’escola. No sé com ho faig, però sempre trobo lloc per a encabir-hi un de nou. I de regals en porto guardant des que vaig realitzar les meves primeres pràctiques com a mestra. Sóc incapaç de llençar-ne cap. Imagineu-vos quants en tinc! Ocellets de paper, dibuixos de tot tipus i colors, cartes tendres que contenen de tant en tant paraules inventades, dues-centes polseres de gomes en forma d’animal que maleeixo el dia que es van posar de moda, cromos de Bola de drac (sobretot del Trunks), un zoo de ninots de tota classe, postals de nadal i d’aniversari, animals fets amb tubs de paper higiènic, pins de roba, i fins i tot un dibuix amb el símbol de Rac 105 (Sí, un nen va pensar que com que sóc mestra de música, un dibuix sobre una emissora musical era el regal perfecte), polseres i collarets, que com a bona mestra, cada cop que me’n regalen, m’ho poso i ho vaig acumulant durant el curs, de manera que al final semblo un arbre de nadal.

El que no m’esperava però, és que a la setmana següent, quan encara arrossegava el disgust d’haver perdut el penjoll del George Harrison, una nena de 4t em fes un gran regal. Tota vermella, aquesta nena em va donar un sobre que hi posava “Si obres aquest regal, el teu cor s’omplirà d’il·lusió”. Encuriosida, el vaig obrir i em vaig trobar amb un altre penjoll! Un penjoll de color lila que hi ficava “I love being in love”, que feia joc amb unes arracades en forma de raïm. A veure, bé és cert que eren complements gens discrets, dignes de revista d’adolescent, i que em feia una mica de vergonya posar-me’ls. Però ho vaig fer. Orgullosa, els vaig portar posats tot el dia. Quina gràcia els nens i nenes que em van veure. Em van omplir d’afalacs, argumentant que amb aquestes arracades i aquest penjoll estava estupenda! Em sentia com una d’aquestes bloggers que pengen fotos plenes d’estil a l’Instagram, tu!

Malauradament, aquest èxtasi aclaparador va ser tan gran, que vaig oblidar-me de treure-m’ho, i a la tarda, vaig anar al banc a fer unes gestions. No entenia la cara estranyada de la noia del banc, fins que vaig arribar a casa i em vaig veure al mirall! Però quan estava disposada a descordar-me el penjoll, vaig recordar la cara de satisfacció de la meva alumna en veure’m amb el seu regal posat, i vaig decidir deixar-me’l una estona més. El missatge del sobre tenia tota la raó. El cor se m’havia omplert d’il·lusió. No és el penjoll del George Harrison, però sabeu què? Crec que ja no el trobo tant a faltar.

La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

Festival de fi de curs

Només obrir les portes de l’escola, vaig notar que els meus aventurers preferits feien cara d’estar molt exaltats. Us ho dic seriosament, en veure aquella onada de nens corrents com a desesperats cap a la fila, vaig pensar que la meva vida corria un greu perill, sobretot quan un d’ells va saltar-me al coll com si es tractés del mateix Tarzan.

O sigui que ja us podeu imaginar quina tarda m’esperava… saltaven més que els micos, de tant en tant deixaven anar crits d’enfervoriment i fins i tot, un d’ells es va baixar els pantalons al mig de classe, assegurant que els que portava a sota li quedaven molt millor.

Tranquils, no els havia mossegat cap zomling d’aquests que porten, era que estaven nerviosos pel festival de fi de curs. Normal! Sabeu que és ballar davant dels pares, mares, padrins, padrines, oncles i demés familiars de tots els alumnes de l’escola? Fins i tot jo tenia un nus a la gola!

Vam entrar a classe i observant aquell panorama salvatge, vaig decidir seure i beure un glop d’aigua. Vaig demanar-los que m’escoltessin i vaig explicar-los que cada vegada que havia de sortir a l’escenari a tocar el piano, sentia un pànic tan gros i tan absurd, que volia arrancar a córrer, i que ara en aquells moments, em passava exactament el mateix. Per aquest motiu, els vaig demanar que el millor que podíem fer era fer exercicis de respiració. Ells, sentint-se responsables, s’ho van prendre seriosament i van fer tot el possible per calmar-se.

Uns minuts després ens van venir a buscar. Havia arribat l’hora de la nostra actuació. Amb els nervis de punta, van recórrer aquella catifa vermella que conduïa a l’escenari i que semblava que no s’acabava mai, i es van col·locar a sobre d’ell.

Veient-los allà dalt, tots col·locadets i nerviosos com estaven, no vaig poder evitar somriure i recordar totes les estones que havíem passat junts… Com em van analitzar de dalt a baix el dia que ens vam conèixer, les vegades que m’han intentat prendre el pèl, els atacs de riure que m’han arribat a provocar, les idees de bomber que han realitzat a les hores de pati, les mirades de tigret ferit quan han volgut aconseguir alguna cosa, les preguntes impossibles, les històries inimaginables que s’han inventat, les queixes d’indignació de quan els vaig fer un dictat on havien d’escriure que jo era la mestra més guapa de l’escola, els secrets que m’han explicat,  els dibuixos que han empaperat tota la classe, les cançons que han cantat a l’hora de plàstica, les revolucions després del pati, les abraçades que m’han regalat, els petons que m’han pessigollejat les galtes, els seus somriures…

Llavors, els meus pensaments es van interrompre per la veu d’una mestra preguntant-me si anàvem a començar el ball d’una vegada.

Vaig fer que sí amb el cap i el Surfin’ USA dels Beach Boys va començar a sonar. Ho estaven fent tan meravellosament bé, que orgullosa dels meus alumnes, vaig acabant reproduint el ball amagada en un racó del costat de l’escenari.

Quan van acabar el ball, van baixar amb un somriure dibuixat d’orella a orella. Els vaig felicitar per la seva espectacular actuació i vam anar tot cofois cap a classe. Passada una estona, els seus pares van venir a buscar-los i van marxar per seguir gaudint del festival.

Un cop tots repartits, vaig sentir una punxada al cor en sentir que cada cop em quedaven menys estones per gaudir amb ells.

I és que m’ho han fet passar de tots colors, però em tenen completament a la butxaqueta.

Aventurers: us trobaré a faltar moltíssim!!!

Sant Jordi d’enamorats

Quan arriba el dia de Sant Jordi, deixant de banda que considero que hauria de ser festiu, s’ha de tenir en compte, que celebrar-lo a l’escola és també una forma molt especial de viure la diada.

Us ho confesso: m’agrada tot el que té a veure amb aquesta catalana celebració: els nens i nenes (que per sort encara no han avorrit la lectura) amb un llistat de contes que volen comprar, tant o més llarg que la carta als reis; el taller de Sant Jordi on acabem amb cola i ulls de plàstic fins a les celles; el debat sobre si el pobre drac hauria de ser indultat, el certamen literari que per ells és més important que la mateixa cerimònia d’entrega dels Premis Nobel, la representació de la llegenda, protagonitzada per uns pares i mares que viuen la diada amb més il·lusió que els seus fills; la lectura a la fresca que fem a la tarda, que amb aquesta calor, de fresca en té ben poc, la venta de punts de llibre creats pels nens i nenes, (proporcionalment més grans que les tapes dels propis llibres), i finalment, la cara de descomposició dels pares, sabent que després de recollir-los a l’escola, els espera una llarga tarda a la rambla de Tarragona, buscant el llibre més adequat pel nen, que inexplicablement, acabarà sent un llibre amb més dibuixos grans i brillants, que no pas lletres.

Però si he d’escollir el meu moment preferit del Sant Jordi de l’escola és, sense cap mena de dubte, aquest romanticisme prematur que ha nascut de les entranyes dels meus alumnes.

Segurament recordareu al meu petit enamorat, que després de planejar una gran boda a l’amfiteatre de Tarragona, va haver de suportar com la nena dels seus somnis infantils, passava d’ell olímpicament.

Doncs aquest mateix enamorat, va arribar a l’escola tot repentinat i amb un somriure timidot, amb una espectacular rosa vermella sota el braç. Amb els fums més pujats que les xemeneies de la petroquímica, vaig pensar que la rosa era, indiscutiblement, per la seva senyoreta. Però em vaig quedar amb un bon pam de nassos, quan va passar de llarg, i va anar cap a la taula de la seva eterna enamorada.

La classe es va inundar ràpidament de xiulades frenètiques d’entusiasme. L’afortunada, més vermella que la rosa, va donar les gràcies i va somriure. El meu petit Romeu, va defugir les mirades de tothom, i va marxar corrents cap al seu lloc.

Malauradament, aquest èxtasis de felicitat va arribar ràpidament a la seva fi. Sense que ningú s’ho esperés, va aparèixer un altre nen de la classe amb una rosa totalment extraordinària. Era una rosa feta a mà!!! La mare que el va matricular… si és que el marrec, tot s’ha de dir, havia tingut una traça mortalment impossible a l’hora de fer aquella rosa de cartolina.

Endevineu per a qui era? Doncs l’heu encertat! Aquest cop tampoc vaig ser l’afortunada. Era per a la mateixa nena! Renoi, quin èxit, i quin rebombori es va formar. La cara del primer pretendent, era un veritable poema de Sant Jordi.

Per sort, aquesta tensió amorosa va desaparèixer quan vaig ensenyar el model del drac de tela, que anàvem a fer en el taller de Sant Jordi.

Més tard, quan van tocar les quatre i mitja de la tarda, i els pares i mares van venir a buscar els nens i nenes, vaig poder veure com la mare d’aquest enamorat empedreït li preguntava si la rosa havia agradat a la seva estimada. Ell va fer que sí amb el cap, i com si hagués esborrat el conflicte ocorregut al matí, li va regalar un somriure d’agraïment.

En veure el dibuix d’aquesta felicitat desinteressada d’aquest romàntic diminut, vaig sentir-me orgullosa de ser la seva mestra.

Abans de marxar, però, va tornar corrents i em va regalar una rosa feta a ganxet. Vaja, això sí que no m’ho esperava!

Si és que em tenen a la butxaqueta…

La baixada dels carretons

De veritat, les estones de pati són les meves preferides amb diferència. No, no és que em faci especialment il·lusió haver de vigilar a l’hora de l’esbarjo i fer de mediadora de les baralles provocades per unes rodes de cotxe, que pel que sembla, són l’objecte de desig de tots els cursos.

Però sí, són les que més gaudeixo, perquè és on passen els moments més divertits i inversemblants del dia. On els nens i nenes converteixen l’espai de pati en una selva improvisada on hi pot succeir de tot.

Això sí, sigui el món salvatge o no, com tota comunitat, té les seves normes i rutines: Hi ha els nens i nenes que es reuneixen a les escales del menjador, per a poder fer la seva tertúlia diària sobre esdeveniments importants a la classe; hi ha el grup que s’apodera del tobogan per a utilitzar-lo com a pista per als seus cotxes (i entre nosaltres, també per a llençar-s’hi de cul); i també està l’àrea de castigats que observen amb impaciència que s’acabin aquells cinc minuts que ha de durar la seva petita condemna.

Però sens dubte, hi ha un moment que em fa molta gràcia i que espero amb candeletes cada dia. Aquest moment té lloc a l’inici de l’hora del pati i és realment, tot un espectacle.

Els protagonistes són els nens i nenes de parvulari, que com a alumnes pertanyents a aquesta etapa, disposen d’un privilegi que els nens i nenes de primària no poden gaudir. Són els carretons, uns carretons dissenyats a la seva mesura, d’un color vermell llampant que irremeiablement atrauen a qualsevol que els vegi. I la veritat és que n’hi ha molts. Moltíssims! Tot i això, no n’hi ha per a tots, i cada vegada que la mestra els anuncia que ja poden abandonar la fila per a anar a jugar, s’inicia una batalla campal per a aconseguir els carretons.

No, no us espanteu. La seva manera de lluitar pels carretons no és a base de puntades de peu o bufetades, simplement, el primer que arriba i agafa un dels carretons, té dret a la seva possessió durant tota l’estona del pati, a no ser que amablement, algú decideixi compartir-lo amb algun amiguet o amigueta.

Per aquest motiu, els afortunats que aconsegueixen fer-se amb els carretons vermells, corren com a desesperats amb una postura triomfal per una petita pendent que uneix la zona de les aules amb el pati principal.

I us ho ben juro, aquesta baixada és molt més emocionant i espectacular que la baixada de l’Àliga que es celebra per les festes de Santa Tecla de Tarragona.

És tal l’estampida de carretons, que els mestres que hi topen han d’esguardar-se en un racó per a vigilar de no ser atropellats, i hi han de romandre fins que la carrera de bogeria carretil arribi al seu destí.

De veritat, aquesta baixada, la trobo encantadorament divertida. No puc evitar somriure cada cop que tinc la sort de presenciar aquest esdeveniment infantil.

Però ara ve quan us explico aquesta part inversemblant de l’hora del pati que us he comentat abans.

Ja estàvem formant files per tornar a les aules, i els nens i nenes del parvulari ja havien desat els carretons vermells, quan de sobte, un nen va fer una aparició en solitari d’última hora.

A la pendent, no hi havia ningú més que ell amb el cul en un carretó vermell i les cames recolzades en un altre carretó vermell. Tothom va clavar la mirada al que, amb aquell acte de valentia,  s’acabava de proclamar el rei indiscutible de la selva.

L’eufòria del moment, però, no va durar gaire. Ja que aquest nen, va tenir els trons (o simplement es va deixar emportar per un impuls i no hi va pensar) de fer-ho davant de la seva mare, que a més a més, és mestra de l’escola.

Com era d’esperar, la mare va anar immediatament a renyar-lo pel que acabava de fer. I amb tota la raó del món, ja que si per mala sort, aquells dos carretons s’haguessin separat durant la baixada, la castanya hagués estat monumental i la coïssor al cul li hagués durat una setmana. Això sí, aquell moment de glòria no l’oblidarà mai més. Ara enteneu per què m’agrada tant l’hora del pati, oi?

Senyoreta, no m’agraden els Beatles!

Us puc assegurar que sóc mestra d’uns alumnes que han resultat ser uns veritables artistes. No, no ho dic de broma. Amb les ceres fan uns dibuixos que ni el mateix Picasso podria superar, s’inventen uns mal de panxa del nivell dels Òscar quan toca recollir la classe, quan m’han d’enredar per aconseguir alguna cosa de profit, es converteixen en Clark Gables professionals i quan al pati ha passat alguna injustícia amb els nens més grans, converteixen la classe de català en un debat polític digne de ser televisat pels matins de TV3.

Però aquestes últimes setmanes he pogut descobrir la seva faceta artística més destacada: la música. Els encanta ballar al ritme de la Shakira i cantar les cançons que la mestra de música els ensenya. Tanmateix, com a gran amant de la música, considerava que els seus gustos musicals estaven limitats als hits del moment i clar, això no ho podia permetre. 

Per aquest motiu, fa un temps que vaig començar a aprofitar estones de plàstica per a posar-los música de fons i de pas, culturitzar-los una mica més (en altres paraules, influenciar-los amb les meves preferències musicals sense que se n’adonin). 

Evidentment, i com no podia ser d’una altra manera, els vaig posar els meus estimats Beatles. Vaig començar amb les típiques cançons que enganxen a tothom, i poc a poc, vaig anar introduint-los cap aquella mena de cançons que amaguen secrets meravellosos. 

La veritat és que el meu pla va funcionar. Sense ni adonar-se’n movien les pinzellades al ritme del Glass Onion i el seu interès per aquest grup va explotar en mil preguntes. Ho volien saber tot: com s’escrivia el seu nom i què significava, com eren, si encara estaven vius, per què les noies es desmaiaven al veure’ls en directe, i un llarg etcètera que va durar dies (pares i mares, espero que em pugueu perdonar si el vostre fill o filla s’ha tornat un beatlemaníac insuportable).

Aquesta eufòria pel nou grup descobert va durar setmanes, tantes que fins i tot jo me’n vaig cansar una mica, d’aquests Beat Boys. Però aquesta perfecta harmonia musical no va durar gaire. El sentiment antisistema tancat en un cos petit de nena de set anys, que n’estava completament farta d’aquest rotllo de nois amb pentinats d’escarabat, va decidir plantar-me cara un divendres a la tarda, mentre rebregava el paper diari que havia d’utilitzar per pintar els binocles que havíem de preparar per la gran disfressa de carnaval.

“Ja ho sé que a tota la classe els agrada els Beatles, però a mi no. No m’agraden els Beatles! Vull música moderna!”. Va dir amb una graciosa expressió d’estar-ne tipa.

Imagineu-vos la situació! Em vaig quedar de pell de moniato. Quants divendres feia que reprimia aquests sentiment de rebuig cap a aquest grup, per intentar no ofendre a la seva mestra i companys? Em va obrir els ulls. Jo que criticava als meus alumnes per tenir una cultura musical limitada, i vaig i els embafo amb tota la discografia dels Beatles! Pobres criatures!

Com era d’esperar, la pluja de comentaris de sorpresa i de retrets, no van tardar en aparèixer. Però de seguit vaig fer tornar la calma a la classe i vaig decidir fer un pacte amb la meva simpàtica revolucionària.

Li vaig demanar una altra oportunitat. A canvi de no posar cançons dels Beatles durant una temporada, jo els ensenyaria tots els grups i cantants moderns que coneixia. Ella ho va acceptar amb aquella divertida cara d’escepticisme que sempre em regala, però jo estava completament convençuda que aquesta vegada li encertaria el gust.

Vaig decidir-me per un grup, també britànic, que em té el cor robat: Muse. Era conscient que es tractava d’una banda de rock que utilitzava una estètica una mica diferent a la resta de grups britànics que estem acostumats a escoltar, però estava segura que els meus nens i nenes eren especials, i que s’enamorarien de la seva música de la mateixa manera que ho vaig fer jo.

I no anava pas errada. Van deixar els pinzells i van començar a seguir el ritme de la música amb el cos. Al principi es van mostrar una mica timidots, però poc a poc, van anar animant-se a ballar, i van acabar per contaminar-me el seu entusiasme. De manera que no vaig poder estar-me d’unir-me a la coreografia improvisada que havien iniciat els meus alumnes.

No sé si va ser a causa de la música dels Muse o és que la dansa allibera l’imaginació infantil, però els binocles van quedar realment espectaculars. Ja us deia jo que els meus alumnes són uns artistes en tots els sentits!

Per cert, la meva petita antisistema també va acabar ballant.