El quadern d’anglès

Fa un parell de mesos, vaig quedar amb unes mestres per anar a veure un concert de música. Desafortunadament, una d’elles no va poder venir per temes familiars. Així doncs, només vam quedar la meva companya i jo.

Estàvem disposades a donar-ho tot: cantar paraula per paraula totes les cançons del nou repertori, sense descuidar-nos d’aquelles que romanen melindroses en els antics àlbums; omplir la memòria del mòbil amb fotografies, que la meitat sortirien borroses a causa de l’emoció ballant al so d’alguna cançó, mentre que l’altra meitat seria condemnada a ser enviada al grup de WhatsApp dels mestres; xerrar pels descosits amb la gent del voltant mentre compartim cants desafinats i plens d’excitació musical, i el que era el més important… Oblidar els maldecaps de final de curs.

Aleshores, d’una revolada vaig enganxar la mirada fugissera d’un alumne de l’escola. Vaig donar un cop de colze a la meva companya i li vaig assenyalar el lloc on es trobava aquell nen, que precisament, era un dels alumnes de la seva classe.Els dos van somriure i es van saludar. Però hi havia alguna cosa que no rutllava. El nen, preocupat, intentava enviar-nos un missatge a través d’un llenguatge gestual indesxifrable. Desesperat, va intentar comunicar-se a través de crits ofegats per l’eufòria del públic que hi havia entre nosaltres. Al cap d’una estona, va poder atansar-se allà on estàvem nosaltres i finalment va poder fer-nos saber aquell missatge tan urgent.

“Encara no he pogut acabar el quadern d’anglès!” va exhalar en un gemec de preocupació.

La meva companya, intentant dissimular el riure, el va tranquil·litzar assegurant que si no acabava el quadern, no passava res. Alleujat, el nen va tornar al seu lloc i va continuar gaudint del concert. Primer vaig riure, però després vaig pensar en tots els nens i nenes que han de fer deures durant l’estiu, i vaig arribar a la conclusió que no trobava gens bé això de traginar aquests quaderns endimoniats durant les vacances.

Si us dic la veritat, desitjo que aquest nen se n’hagi oblidat completament d’aquest quadern. Tant de bo ell i la resta de nens i nenes expliquin a la tornada de l’escola per tots els arbres que han grimpat, les ferides que s’han fet jugant a la platja, els tresors que han trobat a la muntanya, les picades de mosquit que han patit a la vora del riu, les estrelles que han comptat una nit d’acampada, les rodes que han punxat anant en bicicleta, els sabors de gelat que han tastat, les vegades que han acompanyat als pares a fer la compra, els deliciosos dinars que han preparat a cals padrins, els contes que han llegit i rellegit fins a les tantes de la nit, les enrabiades amb el germà gran perquè els ha guanyat jugant a pales, i en definitiva, totes les estones que han estat feliços.

Per tant… Mestres que em llegiu: si un nen o nena no ha pensat a fer els deures d’estiu i en el seu lloc us explica totes les seves trapelleries, espero que no els renyeu. Compartiu amb ells totes aquestes experiències que converteixen els estius en èpoques inoblidables.

La baixada dels carretons

De veritat, les estones de pati són les meves preferides amb diferència. No, no és que em faci especialment il·lusió haver de vigilar a l’hora de l’esbarjo i fer de mediadora de les baralles provocades per unes rodes de cotxe, que pel que sembla, són l’objecte de desig de tots els cursos.

Però sí, són les que més gaudeixo, perquè és on passen els moments més divertits i inversemblants del dia. On els nens i nenes converteixen l’espai de pati en una selva improvisada on hi pot succeir de tot.

Això sí, sigui el món salvatge o no, com tota comunitat, té les seves normes i rutines: Hi ha els nens i nenes que es reuneixen a les escales del menjador, per a poder fer la seva tertúlia diària sobre esdeveniments importants a la classe; hi ha el grup que s’apodera del tobogan per a utilitzar-lo com a pista per als seus cotxes (i entre nosaltres, també per a llençar-s’hi de cul); i també està l’àrea de castigats que observen amb impaciència que s’acabin aquells cinc minuts que ha de durar la seva petita condemna.

Però sens dubte, hi ha un moment que em fa molta gràcia i que espero amb candeletes cada dia. Aquest moment té lloc a l’inici de l’hora del pati i és realment, tot un espectacle.

Els protagonistes són els nens i nenes de parvulari, que com a alumnes pertanyents a aquesta etapa, disposen d’un privilegi que els nens i nenes de primària no poden gaudir. Són els carretons, uns carretons dissenyats a la seva mesura, d’un color vermell llampant que irremeiablement atrauen a qualsevol que els vegi. I la veritat és que n’hi ha molts. Moltíssims! Tot i això, no n’hi ha per a tots, i cada vegada que la mestra els anuncia que ja poden abandonar la fila per a anar a jugar, s’inicia una batalla campal per a aconseguir els carretons.

No, no us espanteu. La seva manera de lluitar pels carretons no és a base de puntades de peu o bufetades, simplement, el primer que arriba i agafa un dels carretons, té dret a la seva possessió durant tota l’estona del pati, a no ser que amablement, algú decideixi compartir-lo amb algun amiguet o amigueta.

Per aquest motiu, els afortunats que aconsegueixen fer-se amb els carretons vermells, corren com a desesperats amb una postura triomfal per una petita pendent que uneix la zona de les aules amb el pati principal.

I us ho ben juro, aquesta baixada és molt més emocionant i espectacular que la baixada de l’Àliga que es celebra per les festes de Santa Tecla de Tarragona.

És tal l’estampida de carretons, que els mestres que hi topen han d’esguardar-se en un racó per a vigilar de no ser atropellats, i hi han de romandre fins que la carrera de bogeria carretil arribi al seu destí.

De veritat, aquesta baixada, la trobo encantadorament divertida. No puc evitar somriure cada cop que tinc la sort de presenciar aquest esdeveniment infantil.

Però ara ve quan us explico aquesta part inversemblant de l’hora del pati que us he comentat abans.

Ja estàvem formant files per tornar a les aules, i els nens i nenes del parvulari ja havien desat els carretons vermells, quan de sobte, un nen va fer una aparició en solitari d’última hora.

A la pendent, no hi havia ningú més que ell amb el cul en un carretó vermell i les cames recolzades en un altre carretó vermell. Tothom va clavar la mirada al que, amb aquell acte de valentia,  s’acabava de proclamar el rei indiscutible de la selva.

L’eufòria del moment, però, no va durar gaire. Ja que aquest nen, va tenir els trons (o simplement es va deixar emportar per un impuls i no hi va pensar) de fer-ho davant de la seva mare, que a més a més, és mestra de l’escola.

Com era d’esperar, la mare va anar immediatament a renyar-lo pel que acabava de fer. I amb tota la raó del món, ja que si per mala sort, aquells dos carretons s’haguessin separat durant la baixada, la castanya hagués estat monumental i la coïssor al cul li hagués durat una setmana. Això sí, aquell moment de glòria no l’oblidarà mai més. Ara enteneu per què m’agrada tant l’hora del pati, oi?

Una conversa amb els pares

Fa unes setmanes que des que vigilo els dilluns i els dijous el pati, he despertat certa curiositat als nens i nenes de quart i cinquè. Els primers dies s’apropaven i em miraven de reüll fent-me sentir com una espècie d’objecte d’investigació. Llavors, amb el pas del temps, van anar venint i agafant confiança fins que van sentir-se prou segurs per escopir tots els dubtes que tenien sobre mi.

Ets la nova senyoreta de segon? Ets estrangera? Quants anys tens? Tens parella? On vius? Ets xinesa? Ets de Mallorca? (Sí, els nens de primer creuen fermament que sóc una xinesa de Mallorca).

Un cop passada aquesta fase d’entrevistadors xafarots de l’Arrabassada Deluxe, va començar la meva part preferida. Aquella en la que m’expliquen les seves batalles campals amb els seus respectius germans, les seves estratègies a l’hora d’enredar els pares, els candidats oficials que proposen per a encapçalar la llista de monitors i monitores més ben plantats del menjador, i el que em fa més gràcia, el moment aquell en el que deixen de narrar-me les seves històries per a intentar enredar-me a mi.

No, no és que m’apassioni veure com desarmen les seves tècniques súper especialitzades en engany a mestres, és que hi ha cert grup de quart, especialment dos elements dignes de guanyar el primer premi en arts escèniques, que la saben molt llarga i que m’ho fan passar d’allò més bé durant aquestes estones d’esbarjo.

Per exemple, l’altra dia, la gran parelleta artística va venir a fer-me una petició força descarada.

‘Sarai, tu que ets professora i la màxima autoritat en aquest pati. Ens has d’ajudar en una cosa molt important’ van començar a dir-me. Imagineu-vos quina cara em va quedar. D’on carai treuen aquest vocabulari? Ni els polítics d’aquest país parlen així!

Afalagada, els vaig preguntar què era el que necessitaven exactament, i acte seguit em van deixar amb un bon pam de nas.

Com que l’encarregat de la seva classe no havia portat la bossa per guardar les carmanyoles, volien que jo desenvolupés la molt honorable tasca de guardar-lis la seva carmanyola mentre jugaven! Quina barra! Evidentment, vaig rebutjar la seva sol·licitut mostrant un exagerat disgust pel que acabaven de fer. (No cal dir que estava fent mans i mànigues per no esclafir a riure). Tot i això, crec que van adonar-se de la gràcia que em van fer, ja que aquestes visites extravagants s’anaren repetint durant els següents dies.

Imagineu quins patis vaig tenir! Cada cop que el meu radar detectava que aquests dos s’acostaven, em posava ràpidament en alerta per endevinar quina una en preparaven. Però no us preocupeu, la veritat és que em fan les vigilàncies més amenes. Entre totes les queixes repetitives de ‘La Pepita em mana’ i ‘En Pepet no em deixa jugar’ s’agraeix una mica de diversitat de conversa.

Ara bé, el dijous passat, un d’ells em va deixar ben preocupada.

Va apropar-se amb un posat tot seriós i em va dir amb una veu solemne i condescendent: He de tenir una conversa molt important amb els pares. He d’explicar-lis que he descobert que els reis no existeixen.

Vaig posar-me vermella a l’instant i en un intent de salvar aquesta nit màgica que comparteix amb la seva família, vaig fer-me la despistada i vaig obligar-lo a que m’expliqués qui era el que menjava les galetes que jo mateixa deixava a la porta de casa durant aquesta gran nit, si jo no vivia amb els meus pares.

‘Dissimules molt bé, però no sóc tonto. Sé que són els meus pares, però deixaré que parlin ells primer. No vull donar-los un disgust’

Vaig deixar anar un sospir i vaig somriure. Em va fer llàstima que li hagués arribat aquest moment tan trist, ja que descobrir que els reis no existeixen és el primer pas del camí on es comença a deixar enrere la infància. Després d’aquesta confessió vaig pensar que potser sí que a vegades tenen la cara molt dura i que són un grup molt madur, però vaig adonar-me que encara els hi quedava moltes coses per descobrir i que m’agradaria allargar-los una mica més aquesta transició en que deixen de ser criatures, per a convertir-se en futures personetes de profit. Digueu-me sentimental.

Noms per recordar

Fa molt de temps, més concretament als quinze anys, no desitjava altra cosa que ser mestra, i vaig perseguir aquest objectiu fins que vaig complir els divuit i em vaig matricular a la carrera de Magisteri Musical. Diuen que l’ofici que esculls té molt a veure amb esdeveniments de la teva infància que rauen ancorats al lloc més profund del teu cor. Qui sap, potser el mal record de la meva etapa com a alumna a l’escola primària ha estat la responsable de la meva elecció, però pel motiu que sigui, vaig escollir aquesta carrera. La veritat és que estic molt contenta d’haver-ho fet, però no pel que vaig aprendre als vells edificis de la meva Universitat, sinó per tot el que he arribat a viure i aprendre fora dels seus dominis, i especialment, m’agradaria recordar el meu segon període de pràctiques.

El millor de ser practicant és que pots veure diferents maneres de treballar de diversos mestres, i el que és més divertit, no fas la feina bruta, et converteixes en una semi-mestra que es fa col·lega dels nens i nenes de l’escola, i evidentment, els pots omplir d’abraçades i petons.

El que no m’esperava, però, era que coneixeria una personeta molt especial. No us esvereu, no era pas l’amor de la meva vida, sinó un nen menut de sis anys amb nas bufó i aixafat, que tenia una mirada de tigret ferit que et congelava l’ànima cada cop que el miraves. Això sí, de tigret ferit res, era el més bandarra de tots, el molt podrit!

El vaig sentir parlar poques vegades, ja que per comunicar-se només en tenia prou amb un mig somriure o una aixecada de celles ben còmica. Però el que més gràcia em feia era la seva estranya combinació genètica d’ésser humà i animal salvatge. No exagero, tenia una capacitat innata per trepar-me per l’esquena i llepar-me la galta abans que els meus braços reaccionessin per apartar els seus gèrmens infantils de la meva cara. Sempre que feia això, m’enfadava amb ell, però llavors em dibuixava un somriure malcriat i se’m passava ràpidament l’empipament.

Sé el que esteu pensant “Aquest marrec era el nen dels teus ulls”.  Però creieu-me que no era això, vaig estimar moltíssim tots els nens i nenes d’aquella escola, però ell em deixava fora de joc, era una criatura tremendament imprevisible. Vaig tenir una connexió tan especial amb ell, que vaig arribar a pensar que si algun dia tenia un fill, li posaria el seu nom.

Tanmateix, el final de les pràctiques va arribar, i el vaig tenir darrere meu durant tot el dia. S’escapava de classe i em seguir allà on anava. La seva tutora, cansada d’anar-lo a empaitar, va decidir deixar-lo venir amb mi fins a l’hora de marxar. Com sempre, ell no deia res, ni una sola paraula, però la seva mirada de tigret ferit es va clavar en mi fins a les cinc de la tarda. Em va saber molt de greu haver de marxar.

Però tot aquest episodi de la meva vida, ho he volgut recordar avui perquè després de cinc anys, l’he tornar a veure. No ha crescut gaire, segueix tenint el nas xafat i el somriure entremaliat de sempre. Anava corrents pel carrer mentre la padrina l’anava empaitant al darrere, segurament havia fet una malifeta de les seves. El vaig observar amb enyorança, i ell es va aturar un segon. Em va mirar amb curiositat, suposo que la meva cara li va resultar familiar, però ja no se’n recordava de mi.

Al principi em vaig sentir una mica afligida, i vaig pensar que quina compensació tenia això de ser mestra, si després la meitat dels alumnes no et recordaven. Però després em vaig adonar d’una cosa molt important. Ell em va demostrar que tinc la capacitat de donar el màxim de mi a una altra persona sense esperar res a canvi. Per aquest motiu, he decidit que tots els alumnes que tindré al llarg de la meva vida, els estimaré amb la mateixa intensitat que ho vaig fer amb ell. Perquè crec fermament que estimar és el fonament principal de l’educació, i vull que totes les personetes que passin per les meves classes, aprenguin a estimar de la mateixa manera, i em facin sentir orgullosa d’haver escollir aquest ofici tan especial.