Tornem a l’escola

I ja hi tornàvem a ser. Diumenge a la nit, organitzant una batuda casolana a última hora, buscant desesperada on és la llibreta de l’any passat que encara puc aprofitar, on carai vaig posar els horaris que m’havien facilitat la nova escola, per què coi no vaig arreglar la cremallera trencada del maletí que sempre porto a l’escola… i és que això que als interins ens avisin dos dies abans de començar el curs, em desborda.

   No ho puc evitar, començo a atabalar-me i a enfilar-me per les parets. En plena crisis nerviosa, em vaig topar amb una fotografia de la classe que vaig tenir el curs passat. Mentre observava les seves postures inversemblants, vaig sentir com aquell record em rosegava l’ànima.

         No vam començar massa bé, recordo que només arribar, em van informar que els meus alumnes ja estaven castigats de per vida, i això no és tot. Cada dia hi havia cues eternes de mestres després del pati, queixant-se que algun dels meus nens s’havia barallat amb un dels seus, i per no parlar de les discussions sobre el futbol! Eren tantes, que la coordinadora de cicle va decidir prohibir el futbol a la meva classe. Ja us podeu imaginar quina primera setmana de curs que vaig tenir. Cada dia eren protestes, reclamant més diversió al pati: “No hi ha gronxadors” “Volem jugar a futbol” “Per què no podem portar la tablet'” “Ens avorrim” “Sense pilota i sense tablet, a què voleu que juguem”. En aquell moment em vaig adonar que la imaginació dels meus alumnes estava a punt d’esfumar-se del tot. La tenien completament atrofiada!

         Així doncs, el dia de tutoria vaig decidir organitzar una assemblea. Els hi vaig proposar un repte. Pel dilluns m’havien de portar jocs completament diferents dels que jugaven normalment. Podien ser inventats, o bé podien preguntar als avis, i sinó, també podien navegar per Internet, vaja, el que volguessin!

         Quina va ser la meva sorpresa quan el dilluns, van venir carregats de jocs. N’hi havia alguns que havien format grups de recerca i tot! I com a bona mestra (o més ben dit, com a bona ànima infantil que posseeixo) els vam provar tots. Vam jugar a xapes, vam fer un circuit impossible de completar, vaig pujar a sobre de la meva taula per sostenir un cordill amb pomes penjades, vam jugar a estirar la corda… i una sèrie de jocs, que vam acabar morts de cansament, però replets de satisfacció. Ens ho vam passar tan bé, que quan va arribar el dia que podien tornar a jugar a futbol, ja ni se’n recordaven! Ai, sí… Quin curs més bonic que vaig viure l’any passat. Vaig acabar descobrint que, en realitat, eren uns nens plens de vida, i no van trigar massa a ocupar un lloc privilegiat al meu cor.

         Amb tots aquests records al cap, em vaig adonar que ja no estava nerviosa i que ja no em quedava ni gota d’estrès. Ser mestra, certament pot resultar estressant i a vegades complicat, però només per viure un sol moment com aquest, ja val la pena. I és que em vaig oblidar completament del que estava buscant. L’únic pensament que tenia al cap era: quines ganes tinc de conèixer als meus nous alumnes.

xcaps-jpg-pagespeed-ic-9ghdlh-rx3

 

No parlis, que no et veig!

Una de les dificultats de ser especialista és que disposes d’un temps molt limitat per conèixer als teus alumnes, és a dir, descobrir quins són els recursos que funcionen, quins nens et declararan la guerra quan proposes activitats tranquil·les i quins s’estressaran  en trobar-se amb una sessió més dinàmica, quines motivacions seran adequades a la infinitat de caràcters diferents que tens a l’aula, què necessita aquell alumne que sembla que s’ha llevat amb el peu esquerre, com gestionar la discussió entre dos companys, perquè l’intercanvi de cromos ha estat realitzat sota una corrupció infantilment maliciosa… En definitiva, arribes a la conclusió que allò que funciona a un nen o nena, no li anirà bé al del costat. Tanmateix, d’una manera o altra, ho acabes superant. De vegades, però, apareixen reptes més difícils d’encarar.

Durant aquest curs, tinc com a alumne un nen amb mutisme selectiu. En altres paraules, rebutja parlar amb certes persones, i ell en concret, no vol saber res de la comunicació verbal amb els mestres. Això sí, és un enraonador de primera categoria! No calla ni sota l’aigua, tu! Amb mi no parla no, però amb els seus companys, enceta unes tertúlies que ni els del Rac 1! Però no volia donar-me per vençuda, ja que vaig assabentar-me que amb el mestre de religió sí que parlava, així que jo també ho volia intentar!

Primer vaig començar passant llista, saludant-los un per un aprofitant per preguntar-los com havia anat el matí, però no va tenir efecte, ja que quan arribava el seu torn, simplement aixecava la mà darrere d’un posat vergonyós, i desviava la mirada cap al company següent, convidant-me amablement que no insistís més. Quan faltava algun company o companya, li preguntava si en sabia el motiu, però sempre em contestava a través d’una amiga seva que li feia de missatgera, o bé en un llenguatge de signes inventat per ell, però perfectament entenedor. Fins i tot, vaig provar fer-lo parlar a través d’ensabonar-lo amb punts estrella, però contínuament se’m quedava mirant amb una cara, que em preguntava silenciosament si m’havia begut l’enteniment. Al cap d’un temps, vaig deixar de donar-li importància i vaig establir un diàleg semisonor que es va convertir en una rutina.

Aleshores, un dia qualsevol, passant llista amb parsimònia, una veu fineta em va retornar la salutació amb timidesa. Tota la classe (amb mi inclosa) vam sospirar un silenci absolut. Vaig intentar allunyar les mirades d’aquell esdeveniment que acabava de passar, i vaig seguir passant llista, fent veure que no havia passat res d’extraordinari. La resta de nens i nenes, però, es van aixecar d’una revolada i van omplir l’aula d’aplaudiments.

Lluny de sentir-se incòmode o avergonyit, es va fer gran davant dels seus companys i a partir d’aquell moment, va començar a parlar pels descosits. Fins i tot, va atrevir-se a marcar-se un solo de la cançó d’Algèria que havíem après dues setmanes abans.

Ara no hi ha qui el faci callar, i un dia d’aquests, els crits anomenant el meu nom, que em regala pel passadís, faran explotar els meus timpans. Això sí, aquests són els moments que em fan sentir orgullosa d’haver escollit ser mestra.

israel sense fons

Pluf Tizén Tizén

La setmana havia començat malament, i tot gràcies a uns agents infecciosos, que sense ni tan sols avisar, havien decidit treure el cap per l’escola. Aquestes toxines que ballaven entre els símptomes de la grip i el refredat, ens acabaven de declarar la guerra.

Durant els primers dies, els alumnes van començar a caure com mosques. Un rere l’altre, anaven sucumbint a les urpes d’aquest virus maliciós que havia tingut el detall de visitar-nos, i cada dia que passava, hi havia més malalts que es quedaven a casa. Els valents que seguien venint a l’escola, no tardaven a convertir-se en personetes defallides, que es passejaven amb els mocs penjant i les galtes vermelles.

Però no van ser les úniques víctimes. A mitjan setmana, les cares empal·lidides, els nassos vermells com tomàquets i els ulls plorosos es van convertir en l’estilisme per excel·lència dels mestres. Evidentment, tenint en compte que després de molts hiverns, per primera vegada estava aconseguint que el meu cos no cedís a cap malaltia estacional, i que el cap de setmana m’esperava amb els braços oberts, carregat de concerts de música als que hi volia anar, no estava disposada a permetre que una grip de pa sucat amb oli em guanyés la partida.

El meu pla de protecció va començar immediatament. Cada vegada que un nen o nena em volia fer una abraçada, els hi feia unes fintes, que eren dignes de ser considerades en el rànquing de les millors jugades de defensa anticontagi. Quan un company o companya infectat, tenia ganes de realitzar pràctiques socials amb mi, fugia a corre-cuita argumentant que tenia feina a endreçar el quartet de música. A més, vaig passar-me dos dies sencers prenent tota classe de vitamines, rentant-me les mans a totes hores i sortint al carrer amb tres o quatre capes de més, corrent el risc d’agafar el xarampió. En definitiva, una infinitat de prevencions que no em van servir de res, perquè quan va arribar la nit del divendres, la febre va trucar a la meva porta.

No em podia creure que després de tot el meu esforç, hagués perdut la batalla. Sense poder evitar-ho, vaig enganxar una galipàndria de cal Déu i em vaig passar el cap de setmana embotida al llit, vivint a base de caldo i vapors de farigola, en comptes d’estar grimpant i ballant en algun dels concerts de música als que tantes ganes tenia d’anar.

Tot i això, quan el dilluns següent va arribar, encara estava pitjor. Tenia un nas que espantava, tan inflat i vermell, que semblava que algú m’hagués estomacat, unes orelles tapades que no em permetien distingir entre el so d’una flauta i un gemec de gat escarmentat, i una veu… Mare meva, quina veu més esgarrapada que tenia! En aquelles condicions no podia cantar, així que em vaig empescar un joc de ritmes que els deixaria exhausts de música.

I així va ser. Faltaven quinze minuts per finalitzar la sessió i estaven encantats de tanta gresca rítmica. Orgullosa de la meva jugada, vaig decidir que una audició de música blues, seria la cirereta perfecta per acabar la classe. Però just quan estava a punt de posar el disc de Carey Bell, un nen em va demanar que els ensenyés aquella cançó d’Algèria que (en quina mala hora) els hi vaig prometre la setmana passada.

Creieu-me que vaig intentar resistir-me a les seves mirades suplicants i als seus somriures melindrosos, però llavors, em van dir unes paraules que van provocar la meva rendició més tendra. “Sarai, encara que avui cantis malament, la teva veu ens seguirà agradant molt”. Ai si en sabien d’ensarronar-me…

Així doncs, amb una veu que ni el Tom Waits, vaig començar a cantar Pluf tizén tizén sammaniyi maouzen…

pluf tizen tizen

Regals

Ho reconec. Tinc la perfecta habilitat d’extraviar tot el que us pugueu arribar a imaginar, en altres paraules, sóc un desastre. Si hi hagués cinturons de colors com en el karate, jo seria el cinturó negre dels despistats. Per sort, aquesta traça només és efectiva en els meus objectes personals. O sigui que no us preocupeu, si em deixeu un llibre, us el tornaré segur!

La llista d’objectes perduts inclou incomptables ulleres de sol deixades a l’autobús o a les taules de les cafeteries, jaquetes oblidades en bancs de pedra o en incòmodes cadires de la consulta del metge, polseres traïdores que marxen del meu canell sense deixar cap rastre, arracades que perden la seva parella cada vegada que surto al carrer… per no parlar de les claus del cotxe! De fet, l’any passat les vaig arribar a perdre tantes vegades, que els pares que les trobaven, ni es preocupaven d’anar a consergeria, me les tornaven directament a mi, i jo avergonyida, els hi donava les gràcies per desena vegada. 

Fa un parell de setmanes, però, vaig perdre en mig d’un concert un penjoll del George Harrison, coi, això sí que em va saber greu! Més que res, perquè era força curiós i me’l va fer una amiga que treballa amb filferro.

Ara bé, he de dir en la meva defensa, que per a contrarestar aquestes desaparicions desafortunades, també tinc l’habilitat de fer aparèixer a casa una infinitat de regals que els nens i nenes em porten a l’escola. No sé com ho faig, però sempre trobo lloc per a encabir-hi un de nou. I de regals en porto guardant des que vaig realitzar les meves primeres pràctiques com a mestra. Sóc incapaç de llençar-ne cap. Imagineu-vos quants en tinc! Ocellets de paper, dibuixos de tot tipus i colors, cartes tendres que contenen de tant en tant paraules inventades, dues-centes polseres de gomes en forma d’animal que maleeixo el dia que es van posar de moda, cromos de Bola de drac (sobretot del Trunks), un zoo de ninots de tota classe, postals de nadal i d’aniversari, animals fets amb tubs de paper higiènic, pins de roba, i fins i tot un dibuix amb el símbol de Rac 105 (Sí, un nen va pensar que com que sóc mestra de música, un dibuix sobre una emissora musical era el regal perfecte), polseres i collarets, que com a bona mestra, cada cop que me’n regalen, m’ho poso i ho vaig acumulant durant el curs, de manera que al final semblo un arbre de nadal.

El que no m’esperava però, és que a la setmana següent, quan encara arrossegava el disgust d’haver perdut el penjoll del George Harrison, una nena de 4t em fes un gran regal. Tota vermella, aquesta nena em va donar un sobre que hi posava “Si obres aquest regal, el teu cor s’omplirà d’il·lusió”. Encuriosida, el vaig obrir i em vaig trobar amb un altre penjoll! Un penjoll de color lila que hi ficava “I love being in love”, que feia joc amb unes arracades en forma de raïm. A veure, bé és cert que eren complements gens discrets, dignes de revista d’adolescent, i que em feia una mica de vergonya posar-me’ls. Però ho vaig fer. Orgullosa, els vaig portar posats tot el dia. Quina gràcia els nens i nenes que em van veure. Em van omplir d’afalacs, argumentant que amb aquestes arracades i aquest penjoll estava estupenda! Em sentia com una d’aquestes bloggers que pengen fotos plenes d’estil a l’Instagram, tu!

Malauradament, aquest èxtasi aclaparador va ser tan gran, que vaig oblidar-me de treure-m’ho, i a la tarda, vaig anar al banc a fer unes gestions. No entenia la cara estranyada de la noia del banc, fins que vaig arribar a casa i em vaig veure al mirall! Però quan estava disposada a descordar-me el penjoll, vaig recordar la cara de satisfacció de la meva alumna en veure’m amb el seu regal posat, i vaig decidir deixar-me’l una estona més. El missatge del sobre tenia tota la raó. El cor se m’havia omplert d’il·lusió. No és el penjoll del George Harrison, però sabeu què? Crec que ja no el trobo tant a faltar.

IMG_0959

La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

age_11_on_birthday_cake_postcard-r52074b87c1ce45779912acabdcf8f116_vgbaq_8byvr_324

El quadern d’anglès

Fa un parell de mesos, vaig quedar amb unes mestres per anar a veure un concert de música. Desafortunadament, una d’elles no va poder venir per temes familiars. Així doncs, només vam quedar la meva companya i jo.

Estàvem disposades a donar-ho tot: cantar paraula per paraula totes les cançons del nou repertori, sense descuidar-nos d’aquelles que romanen melindroses en els antics àlbums; omplir la memòria del mòbil amb fotografies, que la meitat sortirien borroses a causa de l’emoció ballant al so d’alguna cançó, mentre que l’altra meitat seria condemnada a ser enviada al grup de WhatsApp dels mestres; xerrar pels descosits amb la gent del voltant mentre compartim cants desafinats i plens d’excitació musical, i el que era el més important… Oblidar els maldecaps de final de curs.

Aleshores, d’una revolada vaig enganxar la mirada fugissera d’un alumne de l’escola. Vaig donar un cop de colze a la meva companya i li vaig assenyalar el lloc on es trobava aquell nen, que precisament, era un dels alumnes de la seva classe.Els dos van somriure i es van saludar. Però hi havia alguna cosa que no rutllava. El nen, preocupat, intentava enviar-nos un missatge a través d’un llenguatge gestual indesxifrable. Desesperat, va intentar comunicar-se a través de crits ofegats per l’eufòria del públic que hi havia entre nosaltres. Al cap d’una estona, va poder atansar-se allà on estàvem nosaltres i finalment va poder fer-nos saber aquell missatge tan urgent.

“Encara no he pogut acabar el quadern d’anglès!” va exhalar en un gemec de preocupació.

La meva companya, intentant dissimular el riure, el va tranquil·litzar assegurant que si no acabava el quadern, no passava res. Alleujat, el nen va tornar al seu lloc i va continuar gaudint del concert. Primer vaig riure, però després vaig pensar en tots els nens i nenes que han de fer deures durant l’estiu, i vaig arribar a la conclusió que no trobava gens bé això de traginar aquests quaderns endimoniats durant les vacances.

Si us dic la veritat, desitjo que aquest nen se n’hagi oblidat completament d’aquest quadern. Tant de bo ell i la resta de nens i nenes expliquin a la tornada de l’escola per tots els arbres que han grimpat, les ferides que s’han fet jugant a la platja, els tresors que han trobat a la muntanya, les picades de mosquit que han patit a la vora del riu, les estrelles que han comptat una nit d’acampada, les rodes que han punxat anant en bicicleta, els sabors de gelat que han tastat, les vegades que han acompanyat als pares a fer la compra, els deliciosos dinars que han preparat a cals padrins, els contes que han llegit i rellegit fins a les tantes de la nit, les enrabiades amb el germà gran perquè els ha guanyat jugant a pales, i en definitiva, totes les estones que han estat feliços.

Per tant… Mestres que em llegiu: si un nen o nena no ha pensat a fer els deures d’estiu i en el seu lloc us explica totes les seves trapelleries, espero que no els renyeu. Compartiu amb ells totes aquestes experiències que converteixen els estius en èpoques inoblidables.

nendeures

Moments per guardar a la butxaca

Avui, mentre entrava per última vegada a l’escola, m’he adonat que és molt curiós quan moments, llocs, paisatges i persones que formaven part de la teva rutina diària, es converteixen de sobte, en records. És una sensació molt estranya. Primer tens moltes ganes que arribi l’estiu, donar un descans a la teva mà que no ha parat de corregir en un mes sencer, les hores preparant els projectes i els àlbums, l’atabalament a l’hora de posar notes i el que és pitjor, ensobrar-les!

Però llavors els nens marxen de vacances d’estiu i queda un silenci tan sorollós, que et colpeja el cor com un rugit salvatge que t’avisa que això ja s’acaba. No obstant això, tossudament, dónes l’esquena a aquesta sensació d’enyorança, i penses que amb els dies que encara et queden per venir a l’escola, per acabar feina pendent, t’ofegaran aquest neguit. Però no és així. Continues venint a l’escola i ja s’ensuma que no serà el mateix. Comences a trobar a faltar moltes coses, sobretot el so ensordidor dels nens i nenes, que ara començades les vacances no n’ha quedat ni rastre. Tot queda en silenci i només s’escolta el telèfon o les veus dels companys explicant com ha anat el cap de setmana, preparant-se per la reunió de claustre que està a punt de començar. Però tot i així, segueixes fent el cor fort i un cop acabes les reunions, vas a la classe i saps que l’has d’endreçar, recollir retoladors que han quedat desaparellats sense el seu tap, fitxes que han anat amunt i avall, bates de nens despistats que no han pensat a emportar-se-la a casa, cartells que han de tornar a ser desats, i deixes pel final allò que saps que et farà més mal treure, el moment més complicat de la ruptura: despenjar els dibuixos.

Un cop trets i guardats per endur-te’ls a casa, veus com aquella classe tan acollidora, que estava repleta de colors i alegria, s’ha quedat totalment despullada. Ja no queda res de la classe dels aventurers. Llavors, seus i observes com una profunda tristor s’apodera de tu i rememores els moments viscuts en aquella aula. T’acomiades lacònicament d’aquest espai que ha estat tan especial per tu, i dónes permís a la Meritxell perquè tanqui amb clau la classe, preparada per a rebre una nova mestra i un nou curs.

Per fi ho acceptes, i és aquí quan t’adones que tot el que deixes enrere ja s’ha convertit en records melindrosos. Afligida, puges al cotxe, arribes a casa i penses que escriure una entrada al bloc sobre aquests moments, és la millor manera d’agrair tot el que ha fet aquesta escola per tu en tan sols un any. I sé que quan us ho llegeixi aquesta nit al sopar, us emocionareu i em maleireu els ossos per fer-vos tenir un altre moment “monyes” durant la nit de gresca que ens espera. Però no sabia com agrair a totes les persones que m’heu ajudat i que m’heu fet sentir tan acollida en aquesta petita escola amb olor de mar.

No podré oblidar els grans moments que he compartit a classe amb la Maite, els savis consells i el suport que m’ha donat l’Eli, les converses filosòfiques de l’Alba, les cares del Dani cada cop que li intentava explicar els treballs de plàstica, els moments buscant fulls de racons amb la Paloma, els farts de riure amb el Josep, les incansables preguntes que m’han respost l’Esther i la Montse, les visions d’experiència que m’han ofert la Marta i la Maria José, les llargues converses amb la Maria Jesús, la gran ajuda informàtica que m’ha proporcionat l’Agustí, les abraçades de la Marian, les estones de pati amb la Mapi, la generositat de la Pilar, l’alegria de l’Isabel, els moments dolços d’atabalament de comissió amb l’Esther, la tendresa de la Cristina, el somriure de la Maite, els comentaris divertits de la Mònica, les vegades que m’ha hagut de deixar les claus la Rosa, els atacs de riure de la Lourdes a l’hora de dinar, l’amabilitat de la Mireia, la gran ajuda i la calma que em transmet la Rebeca, el catinglish de la Montse, els moments de gresca amb l’Ana, les primeres experiències compartides amb les dues Marines, la Sandra, el Fran i l’Ester, la Maria recordant-me totes les coses que havia de repartir i la paciència que ha hagut de tenir amb mi, les incomptables vegades que la Carme m’ha ajudat, la confiança i el suport que m’ha donat la Sònia, veure de bon matí a les sempre somrients, Meritxell i Olga, i per descomptat, el “venga profesores, que vamos a abrir las puertas” de la Mari. En conclusió… Ha sigut un dels anys més especials que he tingut. Moltes gràcies per tot, us puc assegurar que sempre us portaré al cor!

arrabassada

La baixada dels carretons

De veritat, les estones de pati són les meves preferides amb diferència. No, no és que em faci especialment il·lusió haver de vigilar a l’hora de l’esbarjo i fer de mediadora de les baralles provocades per unes rodes de cotxe, que pel que sembla, són l’objecte de desig de tots els cursos.

Però sí, són les que més gaudeixo, perquè és on passen els moments més divertits i inversemblants del dia. On els nens i nenes converteixen l’espai de pati en una selva improvisada on hi pot succeir de tot.

Això sí, sigui el món salvatge o no, com tota comunitat, té les seves normes i rutines: Hi ha els nens i nenes que es reuneixen a les escales del menjador, per a poder fer la seva tertúlia diària sobre esdeveniments importants a la classe; hi ha el grup que s’apodera del tobogan per a utilitzar-lo com a pista per als seus cotxes (i entre nosaltres, també per a llençar-s’hi de cul); i també està l’àrea de castigats que observen amb impaciència que s’acabin aquells cinc minuts que ha de durar la seva petita condemna.

Però sens dubte, hi ha un moment que em fa molta gràcia i que espero amb candeletes cada dia. Aquest moment té lloc a l’inici de l’hora del pati i és realment, tot un espectacle.

Els protagonistes són els nens i nenes de parvulari, que com a alumnes pertanyents a aquesta etapa, disposen d’un privilegi que els nens i nenes de primària no poden gaudir. Són els carretons, uns carretons dissenyats a la seva mesura, d’un color vermell llampant que irremeiablement atrauen a qualsevol que els vegi. I la veritat és que n’hi ha molts. Moltíssims! Tot i això, no n’hi ha per a tots, i cada vegada que la mestra els anuncia que ja poden abandonar la fila per a anar a jugar, s’inicia una batalla campal per a aconseguir els carretons.

No, no us espanteu. La seva manera de lluitar pels carretons no és a base de puntades de peu o bufetades, simplement, el primer que arriba i agafa un dels carretons, té dret a la seva possessió durant tota l’estona del pati, a no ser que amablement, algú decideixi compartir-lo amb algun amiguet o amigueta.

Per aquest motiu, els afortunats que aconsegueixen fer-se amb els carretons vermells, corren com a desesperats amb una postura triomfal per una petita pendent que uneix la zona de les aules amb el pati principal.

I us ho ben juro, aquesta baixada és molt més emocionant i espectacular que la baixada de l’Àliga que es celebra per les festes de Santa Tecla de Tarragona.

És tal l’estampida de carretons, que els mestres que hi topen han d’esguardar-se en un racó per a vigilar de no ser atropellats, i hi han de romandre fins que la carrera de bogeria carretil arribi al seu destí.

De veritat, aquesta baixada, la trobo encantadorament divertida. No puc evitar somriure cada cop que tinc la sort de presenciar aquest esdeveniment infantil.

Però ara ve quan us explico aquesta part inversemblant de l’hora del pati que us he comentat abans.

Ja estàvem formant files per tornar a les aules, i els nens i nenes del parvulari ja havien desat els carretons vermells, quan de sobte, un nen va fer una aparició en solitari d’última hora.

A la pendent, no hi havia ningú més que ell amb el cul en un carretó vermell i les cames recolzades en un altre carretó vermell. Tothom va clavar la mirada al que, amb aquell acte de valentia,  s’acabava de proclamar el rei indiscutible de la selva.

L’eufòria del moment, però, no va durar gaire. Ja que aquest nen, va tenir els trons (o simplement es va deixar emportar per un impuls i no hi va pensar) de fer-ho davant de la seva mare, que a més a més, és mestra de l’escola.

Com era d’esperar, la mare va anar immediatament a renyar-lo pel que acabava de fer. I amb tota la raó del món, ja que si per mala sort, aquells dos carretons s’haguessin separat durant la baixada, la castanya hagués estat monumental i la coïssor al cul li hagués durat una setmana. Això sí, aquell moment de glòria no l’oblidarà mai més. Ara enteneu per què m’agrada tant l’hora del pati, oi?

carreto

Senyoreta, no m’agraden els Beatles!

Us puc assegurar que sóc mestra d’uns alumnes que han resultat ser uns veritables artistes. No, no ho dic de broma. Amb les ceres fan uns dibuixos que ni el mateix Picasso podria superar, s’inventen uns mal de panxa del nivell dels Òscar quan toca recollir la classe, quan m’han d’enredar per aconseguir alguna cosa de profit, es converteixen en Clark Gables professionals i quan al pati ha passat alguna injustícia amb els nens més grans, converteixen la classe de català en un debat polític digne de ser televisat pels matins de TV3.

Però aquestes últimes setmanes he pogut descobrir la seva faceta artística més destacada: la música. Els encanta ballar al ritme de la Shakira i cantar les cançons que la mestra de música els ensenya. Tanmateix, com a gran amant de la música, considerava que els seus gustos musicals estaven limitats als hits del moment i clar, això no ho podia permetre. 

Per aquest motiu, fa un temps que vaig començar a aprofitar estones de plàstica per a posar-los música de fons i de pas, culturitzar-los una mica més (en altres paraules, influenciar-los amb les meves preferències musicals sense que se n’adonin). 

Evidentment, i com no podia ser d’una altra manera, els vaig posar els meus estimats Beatles. Vaig començar amb les típiques cançons que enganxen a tothom, i poc a poc, vaig anar introduint-los cap aquella mena de cançons que amaguen secrets meravellosos. 

La veritat és que el meu pla va funcionar. Sense ni adonar-se’n movien les pinzellades al ritme del Glass Onion i el seu interès per aquest grup va explotar en mil preguntes. Ho volien saber tot: com s’escrivia el seu nom i què significava, com eren, si encara estaven vius, per què les noies es desmaiaven al veure’ls en directe, i un llarg etcètera que va durar dies (pares i mares, espero que em pugueu perdonar si el vostre fill o filla s’ha tornat un beatlemaníac insuportable).

Aquesta eufòria pel nou grup descobert va durar setmanes, tantes que fins i tot jo me’n vaig cansar una mica, d’aquests Beat Boys. Però aquesta perfecta harmonia musical no va durar gaire. El sentiment antisistema tancat en un cos petit de nena de set anys, que n’estava completament farta d’aquest rotllo de nois amb pentinats d’escarabat, va decidir plantar-me cara un divendres a la tarda, mentre rebregava el paper diari que havia d’utilitzar per pintar els binocles que havíem de preparar per la gran disfressa de carnaval.

“Ja ho sé que a tota la classe els agrada els Beatles, però a mi no. No m’agraden els Beatles! Vull música moderna!”. Va dir amb una graciosa expressió d’estar-ne tipa.

Imagineu-vos la situació! Em vaig quedar de pell de moniato. Quants divendres feia que reprimia aquests sentiment de rebuig cap a aquest grup, per intentar no ofendre a la seva mestra i companys? Em va obrir els ulls. Jo que criticava als meus alumnes per tenir una cultura musical limitada, i vaig i els embafo amb tota la discografia dels Beatles! Pobres criatures!

Com era d’esperar, la pluja de comentaris de sorpresa i de retrets, no van tardar en aparèixer. Però de seguit vaig fer tornar la calma a la classe i vaig decidir fer un pacte amb la meva simpàtica revolucionària.

Li vaig demanar una altra oportunitat. A canvi de no posar cançons dels Beatles durant una temporada, jo els ensenyaria tots els grups i cantants moderns que coneixia. Ella ho va acceptar amb aquella divertida cara d’escepticisme que sempre em regala, però jo estava completament convençuda que aquesta vegada li encertaria el gust.

Vaig decidir-me per un grup, també britànic, que em té el cor robat: Muse. Era conscient que es tractava d’una banda de rock que utilitzava una estètica una mica diferent a la resta de grups britànics que estem acostumats a escoltar, però estava segura que els meus nens i nenes eren especials, i que s’enamorarien de la seva música de la mateixa manera que ho vaig fer jo.

I no anava pas errada. Van deixar els pinzells i van començar a seguir el ritme de la música amb el cos. Al principi es van mostrar una mica timidots, però poc a poc, van anar animant-se a ballar, i van acabar per contaminar-me el seu entusiasme. De manera que no vaig poder estar-me d’unir-me a la coreografia improvisada que havien iniciat els meus alumnes.

No sé si va ser a causa de la música dels Muse o és que la dansa allibera l’imaginació infantil, però els binocles van quedar realment espectaculars. Ja us deia jo que els meus alumnes són uns artistes en tots els sentits!

Per cert, la meva petita antisistema també va acabar ballant.

Una conversa amb els pares

Fa unes setmanes que des que vigilo els dilluns i els dijous el pati, he despertat certa curiositat als nens i nenes de quart i cinquè. Els primers dies s’apropaven i em miraven de reüll fent-me sentir com una espècie d’objecte d’investigació. Llavors, amb el pas del temps, van anar venint i agafant confiança fins que van sentir-se prou segurs per escopir tots els dubtes que tenien sobre mi.

Ets la nova senyoreta de segon? Ets estrangera? Quants anys tens? Tens parella? On vius? Ets xinesa? Ets de Mallorca? (Sí, els nens de primer creuen fermament que sóc una xinesa de Mallorca).

Un cop passada aquesta fase d’entrevistadors xafarots de l’Arrabassada Deluxe, va començar la meva part preferida. Aquella en la que m’expliquen les seves batalles campals amb els seus respectius germans, les seves estratègies a l’hora d’enredar els pares, els candidats oficials que proposen per a encapçalar la llista de monitors i monitores més ben plantats del menjador, i el que em fa més gràcia, el moment aquell en el que deixen de narrar-me les seves històries per a intentar enredar-me a mi.

No, no és que m’apassioni veure com desarmen les seves tècniques súper especialitzades en engany a mestres, és que hi ha cert grup de quart, especialment dos elements dignes de guanyar el primer premi en arts escèniques, que la saben molt llarga i que m’ho fan passar d’allò més bé durant aquestes estones d’esbarjo.

Per exemple, l’altra dia, la gran parelleta artística va venir a fer-me una petició força descarada.

‘Sarai, tu que ets professora i la màxima autoritat en aquest pati. Ens has d’ajudar en una cosa molt important’ van començar a dir-me. Imagineu-vos quina cara em va quedar. D’on carai treuen aquest vocabulari? Ni els polítics d’aquest país parlen així!

Afalagada, els vaig preguntar què era el que necessitaven exactament, i acte seguit em van deixar amb un bon pam de nas.

Com que l’encarregat de la seva classe no havia portat la bossa per guardar les carmanyoles, volien que jo desenvolupés la molt honorable tasca de guardar-lis la seva carmanyola mentre jugaven! Quina barra! Evidentment, vaig rebutjar la seva sol·licitut mostrant un exagerat disgust pel que acabaven de fer. (No cal dir que estava fent mans i mànigues per no esclafir a riure). Tot i això, crec que van adonar-se de la gràcia que em van fer, ja que aquestes visites extravagants s’anaren repetint durant els següents dies.

Imagineu quins patis vaig tenir! Cada cop que el meu radar detectava que aquests dos s’acostaven, em posava ràpidament en alerta per endevinar quina una en preparaven. Però no us preocupeu, la veritat és que em fan les vigilàncies més amenes. Entre totes les queixes repetitives de ‘La Pepita em mana’ i ‘En Pepet no em deixa jugar’ s’agraeix una mica de diversitat de conversa.

Ara bé, el dijous passat, un d’ells em va deixar ben preocupada.

Va apropar-se amb un posat tot seriós i em va dir amb una veu solemne i condescendent: He de tenir una conversa molt important amb els pares. He d’explicar-lis que he descobert que els reis no existeixen.

Vaig posar-me vermella a l’instant i en un intent de salvar aquesta nit màgica que comparteix amb la seva família, vaig fer-me la despistada i vaig obligar-lo a que m’expliqués qui era el que menjava les galetes que jo mateixa deixava a la porta de casa durant aquesta gran nit, si jo no vivia amb els meus pares.

‘Dissimules molt bé, però no sóc tonto. Sé que són els meus pares, però deixaré que parlin ells primer. No vull donar-los un disgust’

Vaig deixar anar un sospir i vaig somriure. Em va fer llàstima que li hagués arribat aquest moment tan trist, ja que descobrir que els reis no existeixen és el primer pas del camí on es comença a deixar enrere la infància. Després d’aquesta confessió vaig pensar que potser sí que a vegades tenen la cara molt dura i que són un grup molt madur, però vaig adonar-me que encara els hi quedava moltes coses per descobrir i que m’agradaria allargar-los una mica més aquesta transició en que deixen de ser criatures, per a convertir-se en futures personetes de profit. Digueu-me sentimental.