La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

El primer dia de classe

Fa relativament poc, va fer un any que vaig començar a treballar com a mestra. Ja en tenia ganes! Portava dos anys i mig, esperant que la borsa de treball es mogués fins arribar al número 52.784. El meu.

Per fi, aquest dia va arribar i quan vaig rebre aquesta trucada tan especial, vaig fer tants salts d’alegria, que la veïna de sota em deuria maleir els ossos.De seguida, però, em vaig començar a neguitejar. Com serien els nens i nenes? Seria capaç de portar una classe, o als quinze segons, ja voldria marxar amb la cua entre les cames?

Amb tots aquests pensaments al cap, va arribar el dilluns. Plantada davant la porta d’aquella escola de Valls, vaig entrar amb els nervis de punta. Tot seguit, em va venir a rebre la directora. Molt amablement, em va presentar el claustre i em va passejar per aquell edifici que era tan gran, i disposava de tants passadissos i aules, que semblava ben bé un laberint.

De fet, a causa de la meva falta del sentit de l’orientació, no vaig trigar massa en perdre’m. Però per sort, vaig aconseguir arribar a aquella classe de 2n A que no oblidaria mai més.

Quan vaig entrar, el silenci regnava dins l’aula. Eren vint-i-set alumnes i tots em miraven amb curiositat. La mestra que estava en aquell moment, em va avisar que era una classe força moguda. Va desitjar-me sort i va marxar.En aquell instant, les nostres mirades es van creuar i no varen passar més de quinze segons, que aquella classe es va convertir en una selva d’animals salvatges. Tots van començar a cridar i aixecar-se dels seus llocs.

De totes maneres, però, no vaig marxar amb la cua entre les cames.  Vaig decidir fer el primer que se’m va passar pel cap. Vaig fer una ullada ràpida al llistat de noms, em vaig posar les ulleres de sol (que no eren precisament discretes), i vaig preguntar: “Xavier, em queden bé les ulleres?”. Immediatament tots van callar. En Xavier, i la resta de nens i nenes, es van quedar totalment descol·locats.

Tot i semblar que de moment ho tenia tot controlat, aquella hora de classe, no havia fet més que començar. En Xavi mateix, va ser el primer que em va demanar ajuda. Orgullosa de poder començar a desenvolupar les meves habilitats com a mestra, li vaig preguntar en què podia ajudar-lo.

Va mirar rancorosament al seu company, el Marc, i em va dir que li havia pres el llapis. Decebuda per la poca importància del conflicte, vaig dirigir-me al Marc, qui per cert, tenia un posat molt divertit, i vaig recomanar-li que havia de tornar el llapis al seu company.

El Marc, però, va negar amb el cap enèrgicament i va dir que no era possible.

En Xavi, desesperat, va tornar a queixar-se de que necessitava el llapis, que era un llapis del Barça i se l’estimava molt. Era el seu preferit. Aquest cop, però, vaig fer-li veure al Marc, la importància de demanar permís per agafar les coses dels seus companys. Però no va funcionar. Ell, tossut com una mula, va tornar a negar-se a la devolució del preuat objecte.

Quan, finalment, amb molta paciència, vaig aconseguir fer-li entendre perquè li havia de tornar l’objecte al seu company, no em podia arribar a imaginar on havia amagat el llapis dels trons. El Marc, amb tota la normalitat del món, va treure el llapis del cul! L’havia amagat entre les dues natges!!!

Em vaig quedar totalment descol·locada. Quin fart de riure! Això sí, el pobre Xavier, no va riure pas. Va quedar-se blanc com el marbre, i amablement, va decidir regalar-li el llapis al Marc.

Després d’aquest gran moment, els nervis em van desaparèixer, i a partir d’aquest primer dia, no vaig deixar de viure moments meravellosos i d’allò més divertits amb els que van ser els meus primers alumnes.

La baixada dels carretons

De veritat, les estones de pati són les meves preferides amb diferència. No, no és que em faci especialment il·lusió haver de vigilar a l’hora de l’esbarjo i fer de mediadora de les baralles provocades per unes rodes de cotxe, que pel que sembla, són l’objecte de desig de tots els cursos.

Però sí, són les que més gaudeixo, perquè és on passen els moments més divertits i inversemblants del dia. On els nens i nenes converteixen l’espai de pati en una selva improvisada on hi pot succeir de tot.

Això sí, sigui el món salvatge o no, com tota comunitat, té les seves normes i rutines: Hi ha els nens i nenes que es reuneixen a les escales del menjador, per a poder fer la seva tertúlia diària sobre esdeveniments importants a la classe; hi ha el grup que s’apodera del tobogan per a utilitzar-lo com a pista per als seus cotxes (i entre nosaltres, també per a llençar-s’hi de cul); i també està l’àrea de castigats que observen amb impaciència que s’acabin aquells cinc minuts que ha de durar la seva petita condemna.

Però sens dubte, hi ha un moment que em fa molta gràcia i que espero amb candeletes cada dia. Aquest moment té lloc a l’inici de l’hora del pati i és realment, tot un espectacle.

Els protagonistes són els nens i nenes de parvulari, que com a alumnes pertanyents a aquesta etapa, disposen d’un privilegi que els nens i nenes de primària no poden gaudir. Són els carretons, uns carretons dissenyats a la seva mesura, d’un color vermell llampant que irremeiablement atrauen a qualsevol que els vegi. I la veritat és que n’hi ha molts. Moltíssims! Tot i això, no n’hi ha per a tots, i cada vegada que la mestra els anuncia que ja poden abandonar la fila per a anar a jugar, s’inicia una batalla campal per a aconseguir els carretons.

No, no us espanteu. La seva manera de lluitar pels carretons no és a base de puntades de peu o bufetades, simplement, el primer que arriba i agafa un dels carretons, té dret a la seva possessió durant tota l’estona del pati, a no ser que amablement, algú decideixi compartir-lo amb algun amiguet o amigueta.

Per aquest motiu, els afortunats que aconsegueixen fer-se amb els carretons vermells, corren com a desesperats amb una postura triomfal per una petita pendent que uneix la zona de les aules amb el pati principal.

I us ho ben juro, aquesta baixada és molt més emocionant i espectacular que la baixada de l’Àliga que es celebra per les festes de Santa Tecla de Tarragona.

És tal l’estampida de carretons, que els mestres que hi topen han d’esguardar-se en un racó per a vigilar de no ser atropellats, i hi han de romandre fins que la carrera de bogeria carretil arribi al seu destí.

De veritat, aquesta baixada, la trobo encantadorament divertida. No puc evitar somriure cada cop que tinc la sort de presenciar aquest esdeveniment infantil.

Però ara ve quan us explico aquesta part inversemblant de l’hora del pati que us he comentat abans.

Ja estàvem formant files per tornar a les aules, i els nens i nenes del parvulari ja havien desat els carretons vermells, quan de sobte, un nen va fer una aparició en solitari d’última hora.

A la pendent, no hi havia ningú més que ell amb el cul en un carretó vermell i les cames recolzades en un altre carretó vermell. Tothom va clavar la mirada al que, amb aquell acte de valentia,  s’acabava de proclamar el rei indiscutible de la selva.

L’eufòria del moment, però, no va durar gaire. Ja que aquest nen, va tenir els trons (o simplement es va deixar emportar per un impuls i no hi va pensar) de fer-ho davant de la seva mare, que a més a més, és mestra de l’escola.

Com era d’esperar, la mare va anar immediatament a renyar-lo pel que acabava de fer. I amb tota la raó del món, ja que si per mala sort, aquells dos carretons s’haguessin separat durant la baixada, la castanya hagués estat monumental i la coïssor al cul li hagués durat una setmana. Això sí, aquell moment de glòria no l’oblidarà mai més. Ara enteneu per què m’agrada tant l’hora del pati, oi?