La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

age_11_on_birthday_cake_postcard-r52074b87c1ce45779912acabdcf8f116_vgbaq_8byvr_324

El nom endimoniat

Ja hi tornàvem a ser. Un altre cop em trobava de nassos amb el destí incert, que truca a la porta de l’interí, cada cop que se li acaba una substitució o una vacant. Escola nova, companys nous i el més important… Alumnes nous. Així doncs, a les dues i mitja de la tarda, la porta de la nova escola se m’empassava sense compassió i em recordava amb el seu so grinyolant, que els nervis m’envairien el cos en qualsevol moment. Vaig entrar i resseguint els passadissos laberíntics de l’edifici, vaig aconseguir trobar la sala de mestres. Encara no hi havia ningú.

Vaig seure i vaig tornar a llegir el llistat dels alumnes de tercer, i de nou, vaig pensar que allò era una bogeria. Us ho dic de veritat. Vaig passar-me tot el cap de setmana patint per aquest maleït llistat. “I per què?!” deureu estar pensant “Però si només és un grapat de noms! Què hi has trobat, el nom de Satanàs?” Tant de bo!!! Si més no, aquest el sabria pronunciar! Però no… estava replet de noms que no havia escoltat en la meva vida. N’hi havia que fins i tot tenia tres lletres jota en el cognom! Com pretenia guanyar-me el respecte dels alumnes, si només començar a passar llista estarien tots enfotent-se de la meva matusseria a l’hora de pronunciar els seus noms? Quin desastre!

Vaig guaitar el rellotge i preocupada, vaig veure com el temps havia passat maliciosament de pressa. Encarcarada en una tensió carregosa, vaig esperar l’arribada de l’inevitable. Els nens i nenes, interessats per la meva presència desconeguda, van anar seient amb parsimònia sense desviar-me la mirada. De seguit em van preguntar qui era. Vaig començar a explicar que seria la seva mestra de música i de plàstica quan de sobte, vaig trobar la solució. Era molt fàcil! Només havia de deixar que ells mateixos es presentessin!!! Però la fortuna no va ser generosa, i la seva tutora va entrar per saludar-me i per donar-me un full endimoniat d’assistència. “Passa llista” em va dir amablement.

Vaig observar la cara de curiositat dels meus nous alumnes, com si m’estiguessin analitzant en un laboratori. Vaig començar a passar llista i de moment tots van contestar amb un sí contundent i enèrgic, demostrant-me que no ho estava fent del tot malament. Però la sort no va durar gaire, perquè vaig haver d’aturar-me en el nom número disset. No us podeu imaginar com d’impronunciable era aquell nom. Ni els habitants de Mordor podrien efectuar la seva correcta sonoritat. Vaig provar sort i el vaig pronunciar. El nen en qüestió em va corregir de seguida. Ho vaig tornar a intentar sense sortir-me’n, ja que el nen em va tornar a corregir. Ningú va aventurar-se a badar boca. Ho vaig tornar a intentar i a intentar, però no hi havia manera tu! No exagero, era impossible! Em vaig donar per vençuda i el pobre nen es va disculpar per tenir un nom tan difícil. “No passa res.” Va dir. “ Diga’m com tu vulguis”. Llavors vaig adonar-me que la seva mirada explicava que aquella situació l’havia viscut més d’una vegada i que ja feia temps que se n’havia donat per vençut. Va ser en aquest moment quan vaig entendre que qui tenia més raons per estar nerviós era precisament ell i no pas jo. Imagineu-vos cada cop que deu venir una persona nova. Aquest nen, segurament, deu maleir la ira dels déus per fer-li passar aquell mal moment durant tantes vegades. Així que, vaig decidir deixar-ho estar i seguir passant llista.

Això sí, fa dues hores que practico a casa la pronunciació del nom dels trons. Vés que a causa d’això, demà no tingui veu i no pugui passar llista.

blocsetmana14sep

Els alumnes surfers

Des de que sóc mestra, m’he adonat que he desenvolupat certes habilitats summament extraordinàries arrel de la meva experiència amb els nens i nenes. De fet, tinc un màster en acabar els àlbums de final de trimestre en un temps rècord, un post-grau en arbitratge de conflictes, una llicenciatura en decoració ecològica d’aula, però sobretot, he adquirit el doctorat en teatre, o més ben dit, en manipulació infantil.

Ja sabeu a què em refereixo, oi? És quan teniu entre mans un contingut avorridot, però estrictament necessari, que fas mans i mànigues per convertir-ho en una activitat súper interessant per als teus alumnes. De vegades, la jugada no ens surt massa bé, i per molt que els hi venguem la moto, et miren amb aquella cara que ens suggereix si ens hem begut l’enteniment, però d’altres vegades, s’ho empassen i les activitats rutllen d’allò més bé.

Aquesta, era una d’aquelles situacions en les que has de posar-hi els cinc sentits: l’elecció de la cançó pel festival de final de curs.

En un primer moment, vaig pensar en deixar-los escollir, però coneixent-los, segurament haguéssim acabat ballant el Bailando de l’Enrique Iglesias o pitjor encara, una d’aquestes cançons de sèries argentines que ara s’han posat tan de moda. Per aquest motiu, vaig acabar descartant aquesta opció.

Sembla una actitud dictatorial, però la ràdio i els cotxes que paren als semàfors de casa, ja me les han fet avorrir suficient, com per a sobre, amargar-me en els assajos, empassant-me set-centes vegades una d’aquestes cançons, fins aconseguir quadrar la coreografia dels trons.

Així doncs, havia arribat l’hora d’innovar. Bé, el que se’n diu innovar, no gaire, ja que vaig acabar escollint el Surfin USA dels Beach Boys.

El que venia després, però, era la part més difícil. Havia de vendre’ls-hi la cançó de tal manera, que no els hi quedés ganes de pensar en cap més opció.

Ja us podeu imaginar quin discurs els hi vaig regalar.

Tinc una sorpresa!” vaig començar “Tinc la cançó ideal per a ballar al festival de final de curs”. Tots em van mirar amb cara d’escepticisme i pobrets meus, em van preguntar “És una dels Beatles, oi?”. Però immediatament vaig explicar-los que els presentava un altre grup, un grup excepcional amb una cançó excepcional. Una cançó que parlava de fer surf, un esport nàutic que va sobre portar ulleres de sol gegants, pantalons amples, sandàlies estiuenques, samarretes hawaianes i sobretot, taules de surf.

Ara bé, els meus esforços per a que els hi agradés la cançó, han estat tan exagerats, que ara la volen ballar a totes hores. I aquí no acaba la cosa: un percentatge considerable de la classe ha decidit fermament convertir-se en professional del surf.

N’hi ha algun que ja vol una taula de surf per al seu aniversari.

Pares i mares, ho he intentat evitar, de debò. D’una banda ja els he convençut per no aparèixer en banyador al mig de l’escenari, però malauradament, acabo de convertir els vostres fills i filles en apassionats del surf.

Això sí, la pitjor part me l’emporto jo. Falten al voltant de dos mesos per a celebrar el festival, i ja m’he cansat del coi de Surfin USA dels Beach Boys.

beach-boys-surfin-usa

La mestra pirata

Des de que sóc mestra arreplego tots els virus que els nens i nenes, amb tot l’afecte del món, m’encomanen. Bé és veritat que des que vaig complir la majoria d’edat, em vaig plantar a casa negant-me a menjar més carn vermella i llenties (les odio, què hi farem, no puc amb elles) i probablement, sigui un dels motius pels quals el meu cos, no disposi de la protecció necessària, per combatre aquests maleïts virus infantils carregats de punyeteria.

Aquest cop, però, l’encomanament de virus no va ser el culpable. Tot i això, també em va passar a l’escola, més concretament al pati. Estava parlant amb una mare, improvisant una d’aquelles tutories que t’enxampen en un d’aquells dies que estàs maleint tota la feina que et queda per preparar, quan de sobte, un vent de mil dimonis va començar a aixecar una polseguera digna del Kansas de la Dorothy del mag d’Oz.  En una d’aquestes revolades, un grapat de terra em va anar a parar a dins de l’ull.

No li vaig donar importància fins que va arribar l’endemà al matí. Quan em vaig llevar i vaig veure aquell ull vermell reflectit al mirall, vaig pensar que segurament acabaria marxant, ja que no vaig notar coïssor ni el tenia enganxifós de lleganyes. Un altre cop, no li vaig donar importància. Però la coïssor va acabar apareixent, i de manera progressiva fins a les quatre i mitja de la tarda, quan vaig decidir anar a urgències.

“No notes que tens terra a la parpella?” em va preguntar la doctora, com si considerés seriosament, que les meves capacitats sensitives estiguessin totalment anul·lades. Avergonyida, vaig respondre amb un fil de veu, que només havia notat que la coïssor s’havia anat incrementant a mesura que passaven les hores. La doctora, perplexa, em va explicar que tenia incrustada aquella revolada de sorra que el vent, també amb tot l’afecte del món, m’havia regalat. Va marxar uns segons i va tornar amb un pedaç ocular més gran que el bombo del Ringo Starr. Bé, potser exagero, però aquell pedaç estava dotat d’unes dimensions considerables. Me’l va col·locar i tot receptant-me un col·liri, em va recomanar que no me’l tragués fins dimarts.

Ja us podeu imaginar la meva cara, tractant de visualitzar com seria la meva arribada triomfal a l’escola amb aquell tros de tela a l’ull. A més, el pitjor de tot era que no veia tres en un burro. Sort que eren dies de preparació d’àlbums i de festival de primavera, perquè si hagués d’ensenyar a restar amb aquell panorama, crec que hagués acabat escrivint els resultats a la cara d’algun nen.

Així doncs, el moment va arribar. Quan vaig anar a buscar els nens i nenes a la filera, tots em van mirar amb cara d’expectació. De seguit em van sotmetre a l’interrogatori de tercer grau corresponent i els vaig tranquil·litzar dient que els hi explicaria tots els detalls a classe.

Un cop tots asseguts, i mirant-me amb aquells ullets delirosos per satisfer la seva curiositat, els vaig relatar la meva tragèdia. De sobte, però, un nen va aixecar la mà i li vaig passar el torn de paraula.

Sarai, ara t’has convertit en la mestra més guai de l’escola. Ets la única que és pirata!”

En aquell moment, abarrotada d’orgull per tal digne concessió, tot el mal humor que portava a sobre es va esvair. Ara bé, les cares de decepció dels meus alumnes, quan el dimarts vaig tornar a ser la mestra normal i corrent de sempre, eren un poema.

Si ja ho diuen que la vida pirata és la vida millor.

little-pirate-girl_small

L’amor no té edat.

L’amor només porta problemes. Feu-me cas, no hi ha excepció. O sigui que si us ve a trucar a la porta, ja podeu fugir immediatament.

Ja m’imagino el que esteu pensant: Sarai, acabes de viure un desengany amorós i per això renegues d’aquesta manera…

Doncs no, no és pas això! He de confessar que em considero una gran amant de l’amor, i crec en les cançons d’amor i adoro els amors feréstecs de les pel·licules d’en Truffaut (com diu una vella cançó). Però aquesta vegada, el patiment malaltís de l’amor l’ha hagut de viure una personeta que em toca de ben aprop!

I és que un dels meus alumnes ha hagut de passar per una de les fases més dures que ens fa viure el coi d’enamorament: l’indiferència. I no una d’aquelles indiferències que al cap i a la fi les acceptes, i a més, saps el motiu per el qual t’hi estàs topant. És una d’aquelles indiferències que et fa parar boig, que et treu els nervis de polleguera, que et fa desesperar fins a abocar-te a l’abisme.

Tot va començar un dilluns a la tarda, abans d’entrar a l’escola, quan un dels meus nens estava aferrat al mestre d’educació física, plorant com un condemnat. La veritat és que no en vaig fer gaire cas i el vaig fer entrar a classe. No em malinterpreteu, és que això de ser mestra et permet identificar de manera summament antropològica, quines són les pràctiques rutinàries de cada nen o nena. I aquest nen en concret, té la mala costum d’accentuar la seva sensibilitat a cada moment. En altres paraules, molt sovint acaba plorant ferit per algun comentari malintencionat d’algun company, o perquè no el deixem expressar la seva creativitat, a través d’una cançó endimoniadament repetida fins a acabar amb la nostra paciència.

Per aquest motiu, vaig imaginar que seria alguna d’aquestes raons habituals qui el feia deshidratar-se d’aquella manera descomunal, i vaig considerar oportú esperar a que se li passés la rabieta per poder parlar amb ell. Aquest cop, però, el disgust no va durar cinc minuts com sempre, sinó que es va allargar passat un quart d’hora. Així doncs, vaig aturar la classe, i vaig decidir anar a veure què carai passava.

De bones a primeres, va fer el cor fort i em va demanar que el deixés estar, que no ho volia explicar. Aquí és on vaig adonar-me que la cosa era realment important, ja que normalment em fa saber què l’ha molestat o què li ha semblat injust, de forma instantània. Però aquest silenci augurava un drama dels grossos.

Per sort, no va durar gaire, i va acabar confessant que estava molt enfadat amb una nena de la taula de Cristòfor Colom (sí, a la nostra classe, cada taula té el nom d’un aventurer o aventurera) i tot seguit em va xiuxiuejar el nom de la nena en qüestió.

Quan em va dir el nom, em vaig sorprendre, ja que es tractava d’una nena que no acostumava a ficar-se en embolics. És més, és d’aquelles nenes que és amiga de tothom.

Li vaig preguntar què li havia fet, però ell es va limitar a dir-me que aquesta nena no volia respondre una pregunta.

“Va, potser no t’ha escoltat quan li has fet la pregunta” li vaig dir, però ell de seguit es va posar vermell com un tomàquet. “Impossible. Li he preguntat tres vegades! I només fa que  dir que no em vol contestar!”.

En aquell moment vaig imaginar-me quina classe de pregunta li havia fet. Vaig seure al seu costat i li vaig demanar que em confirmés si les meves sospites eren certes.

I efectivament, ho havia endevinat. El molt desafortunat se li havia declarat, i aquesta nena, espantada per l’aparició d’un compromís imminent, es va fer la desentesa. I ell, pobrissó, que ja havia planejat l’intercanvi dels anells a l’amfiteatre de Tarragona… Va acabar ben decebut.

De veritat, quina tarda que em van donar aquest parell! Sort que després els dos van entendre que encara era massa aviat per posar-se enmig d’aquests maldecaps, i que era molt millor seguir preocupant-se per les batalles de bola de drac o jugar al “mata-pollos” com diuen ells.

Això sí, la classe de castellà a fer punyetes.

Ho veieu com l’amor només porta problemes?

amor