Tornem a l’escola

I ja hi tornàvem a ser. Diumenge a la nit, organitzant una batuda casolana a última hora, buscant desesperada on és la llibreta de l’any passat que encara puc aprofitar, on carai vaig posar els horaris que m’havien facilitat la nova escola, per què coi no vaig arreglar la cremallera trencada del maletí que sempre porto a l’escola… i és que això que als interins ens avisin dos dies abans de començar el curs, em desborda.

   No ho puc evitar, començo a atabalar-me i a enfilar-me per les parets. En plena crisis nerviosa, em vaig topar amb una fotografia de la classe que vaig tenir el curs passat. Mentre observava les seves postures inversemblants, vaig sentir com aquell record em rosegava l’ànima.

         No vam començar massa bé, recordo que només arribar, em van informar que els meus alumnes ja estaven castigats de per vida, i això no és tot. Cada dia hi havia cues eternes de mestres després del pati, queixant-se que algun dels meus nens s’havia barallat amb un dels seus, i per no parlar de les discussions sobre el futbol! Eren tantes, que la coordinadora de cicle va decidir prohibir el futbol a la meva classe. Ja us podeu imaginar quina primera setmana de curs que vaig tenir. Cada dia eren protestes, reclamant més diversió al pati: “No hi ha gronxadors” “Volem jugar a futbol” “Per què no podem portar la tablet'” “Ens avorrim” “Sense pilota i sense tablet, a què voleu que juguem”. En aquell moment em vaig adonar que la imaginació dels meus alumnes estava a punt d’esfumar-se del tot. La tenien completament atrofiada!

         Així doncs, el dia de tutoria vaig decidir organitzar una assemblea. Els hi vaig proposar un repte. Pel dilluns m’havien de portar jocs completament diferents dels que jugaven normalment. Podien ser inventats, o bé podien preguntar als avis, i sinó, també podien navegar per Internet, vaja, el que volguessin!

         Quina va ser la meva sorpresa quan el dilluns, van venir carregats de jocs. N’hi havia alguns que havien format grups de recerca i tot! I com a bona mestra (o més ben dit, com a bona ànima infantil que posseeixo) els vam provar tots. Vam jugar a xapes, vam fer un circuit impossible de completar, vaig pujar a sobre de la meva taula per sostenir un cordill amb pomes penjades, vam jugar a estirar la corda… i una sèrie de jocs, que vam acabar morts de cansament, però replets de satisfacció. Ens ho vam passar tan bé, que quan va arribar el dia que podien tornar a jugar a futbol, ja ni se’n recordaven! Ai, sí… Quin curs més bonic que vaig viure l’any passat. Vaig acabar descobrint que, en realitat, eren uns nens plens de vida, i no van trigar massa a ocupar un lloc privilegiat al meu cor.

         Amb tots aquests records al cap, em vaig adonar que ja no estava nerviosa i que ja no em quedava ni gota d’estrès. Ser mestra, certament pot resultar estressant i a vegades complicat, però només per viure un sol moment com aquest, ja val la pena. I és que em vaig oblidar completament del que estava buscant. L’únic pensament que tenia al cap era: quines ganes tinc de conèixer als meus nous alumnes.

 

Valenta

Avui us porto una cosa diferent del que normalment publico. Fa una setmana, es va celebrar el certamen literari de l’Olga Xirinacs, i vaig guanyar el primer premi de la categoria d’adults.

Per aquest motiu, us presento el relat que vaig escriure. Espero que us agradi!!!

VALENTA

La tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, es presentava amb l’olor impregnada d’una pluja, que havia començat a penetrar la ciutat amb melindrosa dolçor. La gent atrafegada, anava amunt i avall, empaitant les agulles del rellotge que recordaven impertinents, el pas incessant del temps. La Teresa, en canvi, sentia una especial devoció per aquests dies banyats de frescor i de remolins entremaliats, que dansaven amb les fulles daurades que havien decidit alliberar-se, melancòlicament, de les branques llenyoses dels arbres. Exempta d’aquell brunzit feréstec de paraigües neguitosos, avançava amb parsimònia, entomant les carícies del vent que acompanyava aquelles gotes punxegudes, que amb una cortesia deferent, oferien un espectacle de bellesa excepcional, desfent-se en diminutes partícules contra el teixit rugós i vellutat de la seva pell.

Però aquesta primavera d’hivern que assaboria amb tant de delit, amagava un ingredient molt especial. Una evocació a l’esperit de joventut, o en altres paraules, una cançó, uns ulls d’un verd platejat, un somriure sorneguer, flors de taronja, rialles inesgotables, perfum d’anís i ametllers florits. Però sobretot una olor incansable de cafè intens, resseguint fins a l’últim racó d’una biblioteca antiga, plena de llibres amb tapes estripades i retalls de diari escampats per la taula de roure massís. Un ressò d’èxtasi que li provocava esgarrifances de dolorosa felicitat, desafiant la cadena invisible que dominava les emocions, impertèrrita a qualsevol altra sensació. Va tancar els ulls i va escorcollar pausadament entre pensaments i records, cansats de rememorar tants instants valuosos, que eteris, només existeixen barrejats els uns amb els altres, apareixent quan un menys s’ho espera, o quan precisament un més ho desitja.

La Teresa va somriure en silenci, i el seu cor va viatjar quaranta-set anys enrere, aferrant-se a un escenari embriagat per l’aroma dels arcs de gessamí, amb en Jofré passejant sota un paraigua de color cendra, estrenyent la Teresa contra el seu pit, procurant esquivar les gotes gelades que anunciaven l’arribada de la tardor, tot dibuixant un posat desvergonyit infantil, tan seu, tant de la Teresa.

Tot el seu cos tremolava. Podia sentir a pocs centímetres la respiració accelerada d’en Jofré, colpejant contra les seves galtes escalfades per l’enrojolament de tenir-lo tan a prop. Un instant on desitjava fer-li entendre, que era feliç escoltant-lo quan llegia i rellegia en veu alta, la Responsabilitat dels intel·lectuals de Chomsky, que era feliç observant com se li refredava el cafè, perquè estava massa enfeinat en llegir els titulars del dia anterior, que era feliç cada cop que xiulava aquella cançó francesa que portava enganxada als llavis des que es llevava. Que també era descaradament feliç, quan s’adormia sota l’ametller i així, ella aprofitava per contemplar la nebulosa verdosa dels seus ulls i el seu cabell, espès i quasi pèl-roig, que s’encaramel·lava en una barba que només permetia distingir la deliciosa insolència del seu somriure. Amb tots aquests arguments al cap, va esgarrapar l’última engruna d’aire que li quedava i se la va empassar fins als pulmons, intentant retenir-la fins a poder dir les paraules que resumien tot el que sentia el seu cor.

Van arribar a l’estació i en Jofré va pujar al tren. De seguit va buscar un vagó i va treure el cap per la finestra, va fer l’ullet i va acomiadar-se de la Teresa fins a l’estiu vinent. Ella, va deixar anar tot l’aire que havia segrestat momentàniament, acompanyant- lo d’unes paraules maldestres que declaraven amb un coratge enlluernador, tot el que sentia per ell. Desafortunadament, el tren havia començat a caminar i en Jofré, silenciós i impassible, se la va mirar una última vegada i va amagar el cap dins del vagó. El tren va allunyar-se, i el rastre del seu xiulet, gèlid i turmentós, va deixar una herència d’amargura que va retrunyir la Teresa, estiu rere estiu, i any rere any. Perquè en Jofré no va tornar.

La bústia es va omplir de cartes que la Teresa, cada any més abatuda, cremava a la llar de foc, deixant-les orfes de resposta. Recordant aquell rostre inexpressiu, després d’haver escoltat el secret més profund de la seva ànima, va considerar que unes cartes escrites per una persona tan fredament despietada, no mereixien cap resposta.

Però ara era una persona diferent. Havia decidit plantar cara a la seva ràbia compungida per un dolor, que feia massa anys que estava oprimit, declarant-se’n culpable l’estupidesa humana, que tossuda, crea un grup de persones orgulloses que ronden la infelicitat, que s’amaguen quan estan ferides, que s’avergonyeixen dels seus sentiments, que són incapaces d’expressar-se més enllà de les paraules repletes de cordialitat i emocions superficials. No, ella no volia ser una d’aquestes esclaves de la covardia absurda. Volia tornar a sentir aquell impacte emocional que reunia tots els sentiments més importants de l’ésser humà. Volia que el seu cor s’inundés de coratge enèrgic i inesgotable. Volia tornar a ser valenta, i quan va prendre aquesta determinació, va esperar l’arribada de la reravera, atorgant a aquest adveniment, que va ser el principi de la seva desgràcia, el privilegi de donar-li, per fi, un desenllaç.

Així doncs, la tarda humida d’un dia qualsevol de tardor, havia perdut tota la seva essència de banalitat, ja que havien passat quaranta-set anys i la Teresa havia viatjat en tren fins a un petit poble valencià, situat al sud del vessant de la Serra Grossa. Nerviosa i davant d’una porta gegantina; feta a mà en fusta de teca antiga, que oferia als seus visitants, la perfecta benvinguda a una casa extraordinàriament majestuosa.

La Teresa, va tornar a empassar-se una gran glopada d’aire fresc, i va prémer aquell timbre electrònic, que no encaixava en aquella meravellosa harmonia. Tot seguit, va escoltar passes mandroses, que s’acostaven amb parsimònia a l’entrada principal. La Teresa va suposar que devien mirar per l’espiera de la porta. Uns segons llargs de silenci i la porta es va obrir lentament.

Un home ancià, en veure la Teresa, va quedar-se palplantat, incapaç de traspassar el llindar. Ella va advertir que on abans hi havia hagut abundància de cabell, quedava la resta d’una joventut passada, infinites arrugues que dibuixaven un rostre empal·lidit de vellesa, però els ulls, no havien canviat. Seguien sent aquella mirada repleta d’una apassionada verdor, que emmirallava una Teresa que per uns instants, tornava a tenir setze anys. Ell la va convidar a entrar. La Teresa va deixar el paraigua vermell i va començar a avançar serenament darrere de les passes d’en Jofré, que seguien configurant aquella postura encantadorament desvergonyida. Van entrar al menjador, on de seguit es va quedar esbalaïda per una olor coneguda de cafè intens, detall que li va rosegar l’ànima. Sufocant totes les emocions que sense pietat, recorrien salvatgement tot el seu cos, va observar que les parets estaven decorades de fotografies d’un matrimoni que havia anat envellint feliçment, rodejat de quatre filles arrogantment precioses. Però no va trigar a adonar-se que en aquella casa hi regnava la solitud. Una solitud gèlida i dolorosament recent.

Aleshores, en Jofré la va agafar desprevinguda i va abraçar les seves mans amb fermesa, i amb una barreja de súplica i rancúnia, li va demanar la raó del seu perllongat silenci. En aquell moment, la Teresa va entendre que si hagués reunit el valor suficient per obrir les cartes, hauria descobert la resposta que tant anhelava. El seu silenci presumptuós, en canvi, va ser el culpable de transmetre el missatge equivocat. Tot aquest temps, l’orgull havia jugat a fer-se passar per coratge.

Tanmateix, durant aquella tarda humida de tardor, van tornar enrere i van conversar fins tard, recordant la glòria de la seva joventut, assaborint una estona de cel que feia tants anys que es mereixien. La Teresa però, observava com el pas del temps havia fet acte de presència en els seus rostres envellits, i que en un tancar i obrir d’ulls la vida se li havia escapat de les mans. Tant de bo hagués estat valenta. Tant de bo.

Picton und †berfahrt nach Wellington

No parlis, que no et veig!

Una de les dificultats de ser especialista és que disposes d’un temps molt limitat per conèixer als teus alumnes, és a dir, descobrir quins són els recursos que funcionen, quins nens et declararan la guerra quan proposes activitats tranquil·les i quins s’estressaran  en trobar-se amb una sessió més dinàmica, quines motivacions seran adequades a la infinitat de caràcters diferents que tens a l’aula, què necessita aquell alumne que sembla que s’ha llevat amb el peu esquerre, com gestionar la discussió entre dos companys, perquè l’intercanvi de cromos ha estat realitzat sota una corrupció infantilment maliciosa… En definitiva, arribes a la conclusió que allò que funciona a un nen o nena, no li anirà bé al del costat. Tanmateix, d’una manera o altra, ho acabes superant. De vegades, però, apareixen reptes més difícils d’encarar.

Durant aquest curs, tinc com a alumne un nen amb mutisme selectiu. En altres paraules, rebutja parlar amb certes persones, i ell en concret, no vol saber res de la comunicació verbal amb els mestres. Això sí, és un enraonador de primera categoria! No calla ni sota l’aigua, tu! Amb mi no parla no, però amb els seus companys, enceta unes tertúlies que ni els del Rac 1! Però no volia donar-me per vençuda, ja que vaig assabentar-me que amb el mestre de religió sí que parlava, així que jo també ho volia intentar!

Primer vaig començar passant llista, saludant-los un per un aprofitant per preguntar-los com havia anat el matí, però no va tenir efecte, ja que quan arribava el seu torn, simplement aixecava la mà darrere d’un posat vergonyós, i desviava la mirada cap al company següent, convidant-me amablement que no insistís més. Quan faltava algun company o companya, li preguntava si en sabia el motiu, però sempre em contestava a través d’una amiga seva que li feia de missatgera, o bé en un llenguatge de signes inventat per ell, però perfectament entenedor. Fins i tot, vaig provar fer-lo parlar a través d’ensabonar-lo amb punts estrella, però contínuament se’m quedava mirant amb una cara, que em preguntava silenciosament si m’havia begut l’enteniment. Al cap d’un temps, vaig deixar de donar-li importància i vaig establir un diàleg semisonor que es va convertir en una rutina.

Aleshores, un dia qualsevol, passant llista amb parsimònia, una veu fineta em va retornar la salutació amb timidesa. Tota la classe (amb mi inclosa) vam sospirar un silenci absolut. Vaig intentar allunyar les mirades d’aquell esdeveniment que acabava de passar, i vaig seguir passant llista, fent veure que no havia passat res d’extraordinari. La resta de nens i nenes, però, es van aixecar d’una revolada i van omplir l’aula d’aplaudiments.

Lluny de sentir-se incòmode o avergonyit, es va fer gran davant dels seus companys i a partir d’aquell moment, va començar a parlar pels descosits. Fins i tot, va atrevir-se a marcar-se un solo de la cançó d’Algèria que havíem après dues setmanes abans.

Ara no hi ha qui el faci callar, i un dia d’aquests, els crits anomenant el meu nom, que em regala pel passadís, faran explotar els meus timpans. Això sí, aquests són els moments que em fan sentir orgullosa d’haver escollit ser mestra.

Pluf Tizén Tizén

La setmana havia començat malament, i tot gràcies a uns agents infecciosos, que sense ni tan sols avisar, havien decidit treure el cap per l’escola. Aquestes toxines que ballaven entre els símptomes de la grip i el refredat, ens acabaven de declarar la guerra.

Durant els primers dies, els alumnes van començar a caure com mosques. Un rere l’altre, anaven sucumbint a les urpes d’aquest virus maliciós que havia tingut el detall de visitar-nos, i cada dia que passava, hi havia més malalts que es quedaven a casa. Els valents que seguien venint a l’escola, no tardaven a convertir-se en personetes defallides, que es passejaven amb els mocs penjant i les galtes vermelles.

Però no van ser les úniques víctimes. A mitjan setmana, les cares empal·lidides, els nassos vermells com tomàquets i els ulls plorosos es van convertir en l’estilisme per excel·lència dels mestres. Evidentment, tenint en compte que després de molts hiverns, per primera vegada estava aconseguint que el meu cos no cedís a cap malaltia estacional, i que el cap de setmana m’esperava amb els braços oberts, carregat de concerts de música als que hi volia anar, no estava disposada a permetre que una grip de pa sucat amb oli em guanyés la partida.

El meu pla de protecció va començar immediatament. Cada vegada que un nen o nena em volia fer una abraçada, els hi feia unes fintes, que eren dignes de ser considerades en el rànquing de les millors jugades de defensa anticontagi. Quan un company o companya infectat, tenia ganes de realitzar pràctiques socials amb mi, fugia a corre-cuita argumentant que tenia feina a endreçar el quartet de música. A més, vaig passar-me dos dies sencers prenent tota classe de vitamines, rentant-me les mans a totes hores i sortint al carrer amb tres o quatre capes de més, corrent el risc d’agafar el xarampió. En definitiva, una infinitat de prevencions que no em van servir de res, perquè quan va arribar la nit del divendres, la febre va trucar a la meva porta.

No em podia creure que després de tot el meu esforç, hagués perdut la batalla. Sense poder evitar-ho, vaig enganxar una galipàndria de cal Déu i em vaig passar el cap de setmana embotida al llit, vivint a base de caldo i vapors de farigola, en comptes d’estar grimpant i ballant en algun dels concerts de música als que tantes ganes tenia d’anar.

Tot i això, quan el dilluns següent va arribar, encara estava pitjor. Tenia un nas que espantava, tan inflat i vermell, que semblava que algú m’hagués estomacat, unes orelles tapades que no em permetien distingir entre el so d’una flauta i un gemec de gat escarmentat, i una veu… Mare meva, quina veu més esgarrapada que tenia! En aquelles condicions no podia cantar, així que em vaig empescar un joc de ritmes que els deixaria exhausts de música.

I així va ser. Faltaven quinze minuts per finalitzar la sessió i estaven encantats de tanta gresca rítmica. Orgullosa de la meva jugada, vaig decidir que una audició de música blues, seria la cirereta perfecta per acabar la classe. Però just quan estava a punt de posar el disc de Carey Bell, un nen em va demanar que els ensenyés aquella cançó d’Algèria que (en quina mala hora) els hi vaig prometre la setmana passada.

Creieu-me que vaig intentar resistir-me a les seves mirades suplicants i als seus somriures melindrosos, però llavors, em van dir unes paraules que van provocar la meva rendició més tendra. “Sarai, encara que avui cantis malament, la teva veu ens seguirà agradant molt”. Ai si en sabien d’ensarronar-me…

Així doncs, amb una veu que ni el Tom Waits, vaig començar a cantar Pluf tizén tizén sammaniyi maouzen…

Regals

Ho reconec. Tinc la perfecta habilitat d’extraviar tot el que us pugueu arribar a imaginar, en altres paraules, sóc un desastre. Si hi hagués cinturons de colors com en el karate, jo seria el cinturó negre dels despistats. Per sort, aquesta traça només és efectiva en els meus objectes personals. O sigui que no us preocupeu, si em deixeu un llibre, us el tornaré segur!

La llista d’objectes perduts inclou incomptables ulleres de sol deixades a l’autobús o a les taules de les cafeteries, jaquetes oblidades en bancs de pedra o en incòmodes cadires de la consulta del metge, polseres traïdores que marxen del meu canell sense deixar cap rastre, arracades que perden la seva parella cada vegada que surto al carrer… per no parlar de les claus del cotxe! De fet, l’any passat les vaig arribar a perdre tantes vegades, que els pares que les trobaven, ni es preocupaven d’anar a consergeria, me les tornaven directament a mi, i jo avergonyida, els hi donava les gràcies per desena vegada. 

Fa un parell de setmanes, però, vaig perdre en mig d’un concert un penjoll del George Harrison, coi, això sí que em va saber greu! Més que res, perquè era força curiós i me’l va fer una amiga que treballa amb filferro.

Ara bé, he de dir en la meva defensa, que per a contrarestar aquestes desaparicions desafortunades, també tinc l’habilitat de fer aparèixer a casa una infinitat de regals que els nens i nenes em porten a l’escola. No sé com ho faig, però sempre trobo lloc per a encabir-hi un de nou. I de regals en porto guardant des que vaig realitzar les meves primeres pràctiques com a mestra. Sóc incapaç de llençar-ne cap. Imagineu-vos quants en tinc! Ocellets de paper, dibuixos de tot tipus i colors, cartes tendres que contenen de tant en tant paraules inventades, dues-centes polseres de gomes en forma d’animal que maleeixo el dia que es van posar de moda, cromos de Bola de drac (sobretot del Trunks), un zoo de ninots de tota classe, postals de nadal i d’aniversari, animals fets amb tubs de paper higiènic, pins de roba, i fins i tot un dibuix amb el símbol de Rac 105 (Sí, un nen va pensar que com que sóc mestra de música, un dibuix sobre una emissora musical era el regal perfecte), polseres i collarets, que com a bona mestra, cada cop que me’n regalen, m’ho poso i ho vaig acumulant durant el curs, de manera que al final semblo un arbre de nadal.

El que no m’esperava però, és que a la setmana següent, quan encara arrossegava el disgust d’haver perdut el penjoll del George Harrison, una nena de 4t em fes un gran regal. Tota vermella, aquesta nena em va donar un sobre que hi posava “Si obres aquest regal, el teu cor s’omplirà d’il·lusió”. Encuriosida, el vaig obrir i em vaig trobar amb un altre penjoll! Un penjoll de color lila que hi ficava “I love being in love”, que feia joc amb unes arracades en forma de raïm. A veure, bé és cert que eren complements gens discrets, dignes de revista d’adolescent, i que em feia una mica de vergonya posar-me’ls. Però ho vaig fer. Orgullosa, els vaig portar posats tot el dia. Quina gràcia els nens i nenes que em van veure. Em van omplir d’afalacs, argumentant que amb aquestes arracades i aquest penjoll estava estupenda! Em sentia com una d’aquestes bloggers que pengen fotos plenes d’estil a l’Instagram, tu!

Malauradament, aquest èxtasi aclaparador va ser tan gran, que vaig oblidar-me de treure-m’ho, i a la tarda, vaig anar al banc a fer unes gestions. No entenia la cara estranyada de la noia del banc, fins que vaig arribar a casa i em vaig veure al mirall! Però quan estava disposada a descordar-me el penjoll, vaig recordar la cara de satisfacció de la meva alumna en veure’m amb el seu regal posat, i vaig decidir deixar-me’l una estona més. El missatge del sobre tenia tota la raó. El cor se m’havia omplert d’il·lusió. No és el penjoll del George Harrison, però sabeu què? Crec que ja no el trobo tant a faltar.

La mestra infiltrada

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

No sabeu les vegades que he arribat a escoltar aquesta consolació. I creieu-me que no hi ha res que em toqui més la moral, que aquest afalac despietat, carregat de bones intencions emmetzinades. Bé, sí, sento la mateixa indignació quan em diuen que estic massa prima, i que hauria de fer el favor de menjar més… però això ja és una altra història.

“Quan tinguis 60 anys, ho agrairàs”.

Doncs, no! Ara no tinc 60 anys i no ho agraeixo pas, ja que en tinc 25 i estic farta que em tirin els trastos els amics del meu germà de 19 anys, estic farta de buscar el DNI que s’entesta a estar a qualsevol lloc menys a la cartera, estic farta que l’única roba que m’escaigui sigui la de preadolescent, però últimament, començo a viure situacions que ja passen de taca d’oli. Començo a pensar que hi ha alguna energia diabòlica que corre pels passadissos de l’escola, que fa que es repeteixin dia rere dia, aquestes circumstàncies inquietants.

Només començar el curs, vaig anar a presentar-me a la nova tutora de segon, i ella, valenciana com és, va respondre a la presentació amb molt bon rotllo. Això sí, quasi provoco una mascletà quan em va confessar a finals de setmana que s’havia pensat que jo era una practicant.

No m’hi vaig fer mala sang, però al cap d’unes setmanes, una tarda que vaig acabar tard, vaig anar a buscar les meves coses a la sala de mestres. Estaven realitzant classes de repàs a uns quants alumnes, quan de sobte, començo a escoltar xiuxiuejos.

“Fa dies que la veig, i no sé a quina classe va”.

“Potser és alumna de sisè”.

Em va faltar poc per tancar-me a dins de l’armari d’educació física i plorar. Com podia ser que em confonguessin amb una alumna de sisè? Renoi!

Amablement, intentant amagar els dimoniets d’indignació que em rosegaven per dins, els vaig explicar que era una de les mestres de la seva escola.

Pobrets, es van quedar blancs i van intercanviar mirades de preocupació. Ràpidament els vaig tranquil·litzar dient que era una confusió molt habitual. No obstant això, no exagero quan dic que aquesta confusió s’ha anat repetint diverses vegades al llarg del primer trimestre. Des de les fileres dels nens d’educació infantil, fins als assajos del festival de nadal. Us ho podeu creure?! A aquestes altures i encara hi ha alumnes que desconeixen el meu rol dins de l’escola!

Però sabeu què? L’altre dia, les nenes de tercer em van provocar un somrís. Mentre la resta de la classe es guardava la flauta i es preparava per anar-se’n a casa, elles se’m van acostar i molt decidides, em van etzibar amb una mirada acusadora:

“Sarai, hem descobert el teu secret. Ets una nena que es fa passar per mestra, oi?”.

No, no em prenien el pèl. Ho deien seriosament, i esperaven amb impaciència la meva resposta.

No us sabria dir el perquè, però aquesta vegada no em vaig sentir ofesa. Potser perquè la seva innocència deliciosament tendra, em va fer adonar que tampoc està tan malament semblar una nena, en lloc d’una adulta amb el cap ple de problemes d’adults. Així doncs, vaig respondre amb un somriure maliciós.

“M’heu enxampat”.

Bé, què hi farem. Intentaré buscar els avantatges de semblar una alumna de sisè. Ara que ho dius, em sembla que si algun dia veig que s’acosta un pare enfurismat, perquè els seus fills es queixen a casa de la meva poca traça a l’hora de pronunciar els seus noms (que us recordo que contenen més consonants que vocals), m’infiltraré a les fileres de sisè. Qui sap, potser un dels meus companys de classe em convida a berenar.

Senyoreta, no tinc flauta!

“Visca, torno a treballar d’especialista de música!” va ser el primer pensament que em va passar pel cap, quan vaig veure el nomenament. Durant tot el curs passat vaig realitzar una tutoria, una de les tasques més boniques que et pot tocar.

Tanmateix, trobava a faltar la música. He de reconèixer que m’encanta omplir la classe de cançons, danses, vídeos musicals i ritmes que fan que vingui la mestra de l’aula del costat i amablement, em demani que afluixi una mica aquesta emoció musical i feréstega, que m’acaba de posseir davant de les mirades estupefactes dels alumnes, que no saben si afegir-se o arrancar a córrer.

El fet és que hi ha una part de l’educació artística, que em rosega les entranyes: la flauta dolça.

Què voleu que us digui? No suporto la flauta dolça, ja podeu posar-la enganxada a un acompanyament de piano d’allò més collonut, que no em convencereu pas. No m’agrada gens!  Però evidentment, la processó va per dins i no puc dir als meus alumnes que amb tot el respecte del món, amaguin la flauta allà on ningú pugui tornar-la a trobar mai més. Per sorpresa meva (i per sort), aquest sentiment de rebuig no el comparteixen amb mi.

Els encanta la flauta! Què dic que els encanta, es tornen bojos! No poden deixar de tocar-la i sincerament, quan les xiuletades provocades a causa de no tapar bé els forats, comencen a ressonar pels meus timpans, és horrorós. Però bé, tampoc hi puc fer res. Així doncs, els felicito pel seu entusiasme i escolto amb molta serenitat les cançons que han anat practicant durant la setmana.

Un dia però, un nen de 4t va venir i fluixet a l’orella, em va confessar que ell no tenia flauta, però que la seva germana sí que en tenia. Li vaig preguntar per què no l’havia portat, però ell em va dir que la seva germana no li havia deixat. Tranquil·litzant-lo, vaig dir-li que parlaria personalment amb ella, però ell s’hi va negar i em va assegurar que ja s’espavilaria.

Quan va tornar a ser el dia de música de 4t, aquest nen va aparèixer amb una flauta, però no el veia massa convençut. A més, el centre de totes les mirades va anar a parar a la flauta de color rosa que un altre nen havia portat.

Tothom va esclafir a riure argumentant que el rosa és el color de les nenes. Vaig deixar anar un sospir, i vaig començar a rumiar com podia encarar aquest conflicte sobre els estereotips.

Després de parlar sobre el tema una bona estona, vaig acabar comentant que no hi havia res més valent, que defensar allò que la majoria de persones no entenen o no accepten.

I no us creureu què va passar.

El nen que la setmana passada m’havia dit que no tenia flauta, es va aixecar amb un silenci solemne i va agafar la flauta rosa del seu company i a canvi, li va oferir la seva. I no, no és que la solidaritat fos el seu fort. Era la flauta de la seva germana! El molt podrit, havia fet un pacte amb aquest company per intercanviar-se les flautes! I això no és tot, ara va passejant-se amb la flauta rosa de la seva germana per tota l’escola, amb el pit ben inflat d’orgull.

Bé, després d’aquest episodi, us asseguro que no tornaré a menysprear el poder d’una flauta dolça. Ara que ho dius, em sembla que sona bé i tot.

El nom endimoniat

Ja hi tornàvem a ser. Un altre cop em trobava de nassos amb el destí incert, que truca a la porta de l’interí, cada cop que se li acaba una substitució o una vacant. Escola nova, companys nous i el més important… Alumnes nous. Així doncs, a les dues i mitja de la tarda, la porta de la nova escola se m’empassava sense compassió i em recordava amb el seu so grinyolant, que els nervis m’envairien el cos en qualsevol moment. Vaig entrar i resseguint els passadissos laberíntics de l’edifici, vaig aconseguir trobar la sala de mestres. Encara no hi havia ningú.

Vaig seure i vaig tornar a llegir el llistat dels alumnes de tercer, i de nou, vaig pensar que allò era una bogeria. Us ho dic de veritat. Vaig passar-me tot el cap de setmana patint per aquest maleït llistat. “I per què?!” deureu estar pensant “Però si només és un grapat de noms! Què hi has trobat, el nom de Satanàs?” Tant de bo!!! Si més no, aquest el sabria pronunciar! Però no… estava replet de noms que no havia escoltat en la meva vida. N’hi havia que fins i tot tenia tres lletres jota en el cognom! Com pretenia guanyar-me el respecte dels alumnes, si només començar a passar llista estarien tots enfotent-se de la meva matusseria a l’hora de pronunciar els seus noms? Quin desastre!

Vaig guaitar el rellotge i preocupada, vaig veure com el temps havia passat maliciosament de pressa. Encarcarada en una tensió carregosa, vaig esperar l’arribada de l’inevitable. Els nens i nenes, interessats per la meva presència desconeguda, van anar seient amb parsimònia sense desviar-me la mirada. De seguit em van preguntar qui era. Vaig començar a explicar que seria la seva mestra de música i de plàstica quan de sobte, vaig trobar la solució. Era molt fàcil! Només havia de deixar que ells mateixos es presentessin!!! Però la fortuna no va ser generosa, i la seva tutora va entrar per saludar-me i per donar-me un full endimoniat d’assistència. “Passa llista” em va dir amablement.

Vaig observar la cara de curiositat dels meus nous alumnes, com si m’estiguessin analitzant en un laboratori. Vaig començar a passar llista i de moment tots van contestar amb un sí contundent i enèrgic, demostrant-me que no ho estava fent del tot malament. Però la sort no va durar gaire, perquè vaig haver d’aturar-me en el nom número disset. No us podeu imaginar com d’impronunciable era aquell nom. Ni els habitants de Mordor podrien efectuar la seva correcta sonoritat. Vaig provar sort i el vaig pronunciar. El nen en qüestió em va corregir de seguida. Ho vaig tornar a intentar sense sortir-me’n, ja que el nen em va tornar a corregir. Ningú va aventurar-se a badar boca. Ho vaig tornar a intentar i a intentar, però no hi havia manera tu! No exagero, era impossible! Em vaig donar per vençuda i el pobre nen es va disculpar per tenir un nom tan difícil. “No passa res.” Va dir. “ Diga’m com tu vulguis”. Llavors vaig adonar-me que la seva mirada explicava que aquella situació l’havia viscut més d’una vegada i que ja feia temps que se n’havia donat per vençut. Va ser en aquest moment quan vaig entendre que qui tenia més raons per estar nerviós era precisament ell i no pas jo. Imagineu-vos cada cop que deu venir una persona nova. Aquest nen, segurament, deu maleir la ira dels déus per fer-li passar aquell mal moment durant tantes vegades. Així que, vaig decidir deixar-ho estar i seguir passant llista.

Això sí, fa dues hores que practico a casa la pronunciació del nom dels trons. Vés que a causa d’això, demà no tingui veu i no pugui passar llista.

El quadern d’anglès

Fa un parell de mesos, vaig quedar amb unes mestres per anar a veure un concert de música. Desafortunadament, una d’elles no va poder venir per temes familiars. Així doncs, només vam quedar la meva companya i jo.

Estàvem disposades a donar-ho tot: cantar paraula per paraula totes les cançons del nou repertori, sense descuidar-nos d’aquelles que romanen melindroses en els antics àlbums; omplir la memòria del mòbil amb fotografies, que la meitat sortirien borroses a causa de l’emoció ballant al so d’alguna cançó, mentre que l’altra meitat seria condemnada a ser enviada al grup de WhatsApp dels mestres; xerrar pels descosits amb la gent del voltant mentre compartim cants desafinats i plens d’excitació musical, i el que era el més important… Oblidar els maldecaps de final de curs.

Aleshores, d’una revolada vaig enganxar la mirada fugissera d’un alumne de l’escola. Vaig donar un cop de colze a la meva companya i li vaig assenyalar el lloc on es trobava aquell nen, que precisament, era un dels alumnes de la seva classe.Els dos van somriure i es van saludar. Però hi havia alguna cosa que no rutllava. El nen, preocupat, intentava enviar-nos un missatge a través d’un llenguatge gestual indesxifrable. Desesperat, va intentar comunicar-se a través de crits ofegats per l’eufòria del públic que hi havia entre nosaltres. Al cap d’una estona, va poder atansar-se allà on estàvem nosaltres i finalment va poder fer-nos saber aquell missatge tan urgent.

“Encara no he pogut acabar el quadern d’anglès!” va exhalar en un gemec de preocupació.

La meva companya, intentant dissimular el riure, el va tranquil·litzar assegurant que si no acabava el quadern, no passava res. Alleujat, el nen va tornar al seu lloc i va continuar gaudint del concert. Primer vaig riure, però després vaig pensar en tots els nens i nenes que han de fer deures durant l’estiu, i vaig arribar a la conclusió que no trobava gens bé això de traginar aquests quaderns endimoniats durant les vacances.

Si us dic la veritat, desitjo que aquest nen se n’hagi oblidat completament d’aquest quadern. Tant de bo ell i la resta de nens i nenes expliquin a la tornada de l’escola per tots els arbres que han grimpat, les ferides que s’han fet jugant a la platja, els tresors que han trobat a la muntanya, les picades de mosquit que han patit a la vora del riu, les estrelles que han comptat una nit d’acampada, les rodes que han punxat anant en bicicleta, els sabors de gelat que han tastat, les vegades que han acompanyat als pares a fer la compra, els deliciosos dinars que han preparat a cals padrins, els contes que han llegit i rellegit fins a les tantes de la nit, les enrabiades amb el germà gran perquè els ha guanyat jugant a pales, i en definitiva, totes les estones que han estat feliços.

Per tant… Mestres que em llegiu: si un nen o nena no ha pensat a fer els deures d’estiu i en el seu lloc us explica totes les seves trapelleries, espero que no els renyeu. Compartiu amb ells totes aquestes experiències que converteixen els estius en èpoques inoblidables.

Cromos

Aquest cap de setmana, desant les coses de l’escola (sí, ja ho sé que estem a punt de tocar a l’agost), he retrobat el regal d’un nen que m’ha fet recordar una situació que he viscut i reviscut d’ençà vaig començar a mirar dibuixos animats.

Quan la sèrie de Bola de Drac es va posar de moda, i tothom la mirava d’amagat a casa del veí amb l’excusa de fer els deures, vaig conèixer un personatge que em va deixar fascinada: en Trunks. I de veritat, les discussions amb els meus companys de classe sobre aquest tema no van ser poques.

Què voleu que us digui? Quan vaig veure aquell combat en el qual va derrotar al Freezer amb un obrir i tancar d’ulls, deixant als altres guerrers amb un bon pam de nas, vaig decidir que per mi no hi havia ningú millor.

Però tornant al tema i deixant de banda aquest moment de frikisme, permeteu-me que us digui que tot això us ho explico per un motiu important, i és que quan vaig començar a treballar de mestra, aquestes discussions van tornar a aparèixer i van ser encara més escabroses que durant l’època de la meva infància. Creieu-me quan us dic que va haver-hi un trimestre d’hivern, en el qual els meus alumnes m’atabalaven tant amb converses sobre Bola de Drac, que vaig començar a cansar-me d’aquesta sèrie. Tot i això, em vaig adonar que la passió que mostraven per a defensar el seu heroi incondicional, era deliciosament entretinguda.

Dia rere dia, els meus incansables alumnes van intentar que canviés d’opinió. Em portaven arguments pensats des de casa, em regalaven dibuixos amb un Goku majestuós, em maleïen els ossos cada cop que es trobaven amb el Trunks que hi ha penjat al meu clauer, fins i tot en va haver algun que escrivia les seves queixes als deures. No hi havia manera, tu! No podien entendre que jo preferís al Trunks que no pas al Goku.

Un bon dia, però, uns ocellets molt amics d’un d’aquells nens que tenen punxes al cul, em van explicar un secret. El nen en qüestió m’estava preparant una gran sorpresa.

Amb aquesta confessió ja em vaig quedar ben parada, ja que es tractava d’un alumne que de segur que preferia menjar verdures durant tot l’any, abans que mostrar cap mena de senyal d’afecte. En altres paraules, cada vegada que decidia regalar-li una paraula bonica, per veure si el seu mal caràcter es dissipava una mica, es posava tan vermell que desapareixia i feia veure que no m’escoltava.

Per aquest motiu, quan aquests ocellets em van cantar la sorpresa que em preparava aquest nen, em vaig quedar glaçada. El molt pinxo, feia dies que estava col·leccionant tots els cromos del Trunks i guardant-los en un sobre on anava acompanyat d’una carta molt especial. 

Un matí, a l’escola, després d’haver realitzat les tasques rutinàries de cada dia, vaig acostar-me a la taula per agafar els retoladors, i em vaig trobar amb la gran sorpresa. A dins el sobre no hi havia ni rastre de la carta, probablement la vergonya se l’havia empassat, però jo ja en sabia el significat. Així doncs, intentant dissimular l’emoció, li vaig dirigir una mirada fugissera d’agraïment que em va respondre amb un petit somriure melindrós.

En resum, que després d’haver trobat els cromos i retrobar-me amb tots aquests records, vés per on que he decidit tornar a veure Bola de Drac. I d’acord…,ja que ells van fer l’esforç d’entendre les meves preferències, intentaré entendre perquè coi en Goku és tan impressionant.